Pobles fets, nacions a mig fer
Avui el Parlament de Catalunya aprovarà una declaració política que reconeix la sobirania del nostre poble per a decidir el seu futur. Encara que la resolució no comporti cap mena d’obligació jurídica a ningú no se
li escapa la seva importància. Si no fos així, si aquesta iniciativa parlamentària no revestís un caràcter transcendental, ni el govern del PP ni el PSOE no hi hauran oposat tanta resistència. La declaració és important en ella mateixa i perquè s’emmarca en el camí traçat per les forces catalanistes des de l’endemà mateix de la gran manifestació de l’11 de setembre. És a dir, hi ha un programa, hi ha una ruta que, de moment, ningú, encara, no ha pogut estroncar. Aquesta ruta acaba, en una primera etapa, i tal com ha remarcat de manera insistent el president Mas, en el referèndum d’autodeterminació que ha de celebrar-se abans que acabi l’any 2014.
La declaració del Parlament català sobre la sobirania de Catalunya arriba quaranta vuit hores després de la presa de possessió del president Obama, en el seu segon mandat. Vam poder seguir per televisió
la festa, convertida en un espectacle patriòtic desinhibit i optimista. Obama va apel·lar a l’esperit fundacional de la nació per remarcar la necessitat de seguir aspirant a l’exercici de la llibertat individual a partir de la igualtat d’oportunitats. És possible que, després, al llarg dels quatre anys de mandat que dilluns van començar, la realitat no sigui tan falaguera com les paraules del president Obama, i l’ambient multitudinari de la celebració, semblaven dibuixar. Però allà, a les escales i a l’esplanada del Capitoli, a Washington, hi havia un poble fet; un poble que era l’expressió d’una nació forta.
Nosaltres, els catalans, també som un poble fet. Tenim una història i una llengua pròpies -tot i que, naturalment, íntimament lligades a altres realitats lingüístiques, històriques i geogràfiques. I, en aquests moments, podem dir amb tota propietat que tenim molt més: tenim el nostre sistema propi (o autònom) de referències col·lectives que abasten terrenys tan diferents com el dels mitjans de comunicació, la cultura popular o l’activitat literària i cultural. I tot això no forma un cos autàrquic sinó en plena connexió, i barreja, amb d’altres realitats. Però formem un poble reconeixible, diferenciat, no assimilable per dir-ho en paraules de Salvador Espriu.
Ben diferent és la nostra situació política. Políticament som una nació a mig fer perquè tenim institucions pròpies però amb una autonomia decisió que depèn més de la voluntat dels successius governs espanyols que no pas de la nostra sobirania legislativa i resolutiva. I això passa en molts terrenys però, sobretot, en dos d’ especialment importants; la llengua i l’economia, que solen ser el pal de paller de totes les societats lliures. Projectes de llei com el del ministre Wert no són fets aïllats sinó que formen part de la incapacitat del govern d’Espanya per entendre l’autèntic significat de la paraula autonomia. I el mateix podem dir de la discriminació econòmica que pateix Catalunya. Fa massa anys que dura i fa massa anys que tant el govern del PSOE, com ara el del PP, han abusat de la voluntat de la societat catalana d’evitar un enfrontament directe.
La declaració d’avui del Parlament de Catalunya vol corregir aquesta situació. Va en el camí d’aconseguir en el vessant polític allò que ja és realitat, i de fa temps, en el camp social. Si som un poble -i ho som, i reconeixeble a primera vista, com dèiem-necessitem també ser una nació, amb totes les conseqüències jurídiques que aquesta definició comporta. No cal que la nostra sobirania segueixi el model de les sobiranies del segle XIX. Però necessitem estructures d’Estat si no volem seguir vivint col·lectivament en una situació esquizofrènica.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 23 de gener del 2013
"Amo les faules del filòsofs;