Potser no som fills de Hegel
Durant molt anys, la idea hegeliana que el món avançava a cops de tesi, antítesi i síntesi semblava imbatible. Estava revestida d’un cientifisme optimista que va anar bé fins que la Modernitat va ensenyar les seves vergonyes (utopies convertides en crims,etcètera). La Unió Europea seria la síntesi que feia avançar la història a partir del xoc entre la tesi i l’antítesi que van protagonitzar França i Alemanya en menys d’un segle De cop i volta, però, Hegel ha deixat de ser-nos útil a l’hora d’explicar què passa el món. O, si més no, el que passa a Europa. Esquematitzo, ja ho sé. Però no sé quina explicació donar a la reaparició del vells tòpics històrics a l’hora d’entendre les convulsions i els desencontres actuals entre Alemanya i els països luterans, d’una banda; i l’Europa mediterrània d’una altra. (França, com sempre, al mig, amb una habilitat portentosa per encaminar la força germànica cap a compromisos polítics on ella, França, acaba tenint una influència decisiva, superior a la que per pes li correspondria).
En contra de la visió optimista de Hegel podríem afirmar, vist el que està passant a Europa, que no avancem a través de la dialèctica sinó que anem fent moviments circulars, al voltant de situacions històriques i culturals, molt influïdes sovint per la geografia, que provenen, com a mínim, del segle XVII quan Europa va començar a dibuixar la fórmula de les nacions-Estat. És veritat que, de tant en tant, es produeix un moviment polític no previst, un corriment de terres capaç de provocar oceans de destrucció i mort. Sense anar més enllà, el segle XX; el nostre segle XX.
Milions de persones van morir durant el segle XX en nom o a causa de les ideologies. Però ara, mirant enrere, ens adonem que quasi sempre aquestes ideologies amagaven un afany de domini o d’expansió territorial. Situacions relacionades amb la geografia i la cultura (o la religió com a forma de cultura) ens serveixen més per explicar la situació actual d’Europa que no pas els tradicionals esquemes ideològics. Jacques Delors acaba d’advertir que està ressuscitant la pitjor Alemanya del segle XIX -és a dir, Prússia– . I això, en part, és cert. I també ho és que Delors és un dels màxims responsables d’haver organitzar la Unió Europea com una immensa teranyina burocràtica, tan eficaç com distant del ciutadà, plenament emmirallada en la tradició jacobina francesa molt més monàrquica, per cert, del que sembla. D’altra banda, i com ja he dit en altres articles, ¿com es poden entendre Alemanya i Espanya si en el mateix moment en què uns inventaven la responsabilitat individual els altres creaven la picaresca? Potser l’error ha estat avançar en la unió
europea menyspreant la importància d’uns tòpics històrics que només podran superar-se si es reconeixen plenament.
Catalunya Oberta, 13 de juny del 2012
"Amo les faules del filòsofs;