Quan els escriptors estiuejaven
Recordo que poc abans de la mort de Franco, Jordi Maluquer va publicar un article –crec que a El Correo Catalán— sobre un recital o un disc de Jaume Sisa. Hi deia que les cançons de Sisa eren les que corresponien a un país normal quan els compositors ja no havien de salvar ni els mots ni el país i es podien dedicar a parlar dels seus somnis, o dels somnis dels altres. Jordi Maluquer no es va equivocar. Jaume Sisa, com Pere Calders a través de l’espectacle Antaviana, va triomfar quan, desaparegut el matalàs franquista, el públic va poder respirar sense ofegar-se i sense que l’ofeguessin.
He passat un cap de setmana llarg a Menorca. El maitre del restaurant de l’hotel; la llibretera on he comprat un llibre; l’amo del bar on m’he pres un cafè; i la veïna que m’ha indicat com arribar a una adreça que no trobava m’han parlat en menorquí, en català o en ciutadellenc (sic) d’una manera natural i desimbolta –com ha de ser– . Però en un moment o altra de la conversa tots ells han deixat traslluir d’una manera més o menys explícita la por que els provoca les mesures lingüístics contra el menorquí, el català o el ciutadellenc (sic) que acaba d’aprovar el nou govern de les Balears.
Avui he acabat de llegir el llibre L’estiu passat de Joan Safont Plumed i m’ha vingut a la memòria aquell article de Jordi Maluquer. L’autor ens explica on passaven l’estiu més d’una quarantena d’escriptors catalans, de Jacint Verdaguer a Montserrat Roig. És un llibre ben escrit, amè i documentat com correspon a la vocació de periodista i historiador del qui l’ha fet. Estiuejar va ser durant molts anys no només una ocupació de les famílies riques sinó de totes aquelles –i eren moltes– que encara conservaven vincles amb els pobles dels quals algun predecessor més o menys llunyà havia emigrat i allà hi enviaven, per poc que poguessin, els fills a passar l’estiu. Barcelona va ser fins ben entrat el segle XX una ciutat especialment poc saludable i l’obsessió de moltes famílies era la de no passar-hi l’estiu per tal de prevenir la salut dels més vulnerables, els més petits.
Joan Safont – Foto: ©Wayra Ficapal
Del llibre d’en Safont no en faré cap “spoiler” –o sigui, no us explicaré el final, com dèiem abans– entre altres coses perquè aquest article sortiria massa llarg. Només diré que resulta instructiu i divertit. Jo m’ho he passat la mar de bé mentre llegia les tribulacions de Pere Calders i la seva barca de Llançà; la facècia de J.V.Foix i els seus pantalons blancs a Port la Selva; la relació entre Caterina Albert i Cerdanyola; l’estada d’Eugeni d’Ors al balneari de Blancafort; la presència de Margarita Xirgu a Badalona; el paradís creat i perdut de Picarany per part de la família Ferrater; o l’estada d’Irene Polo a Eivissa.
Com aquelles cançons d’en Sisa que Jordi Maluquer presentava en el seu article aquest és un llibre per a un país normal; per a un país que coneix prou bé els seus escriptors per sentir-se interessat en saber com passaven l’estiu. Però he tornat prou desassossegat de Menorca per creure’m que això és així. La realitat és força diferent. La realitat és que el català està greument amenaçat dins de l’Estat espanyol i ho està tant per una imparable tendència demogràfica –no per dissimulada menys real– com per les constants hostilitats legals que pateix. Per als qui encara creuen que Catalunya pot trobar una acomodació mínimament justa dins l’Estat espanyol només cal que recordin que durant aquestes setmanes les propostes de Vox contràries a la llengua catalana –les que espanten als meus interlocutors de Menorca– no han merescut ni un minut de crítica per part de l’esquerra més o menys laica que s’estripa les vestidures davant d’altres propostes ni he sentit cap intel·lectual o escriptor castellà que hagi alçat la seva veu en defensa del plurilingüisme de l’Estat.
Però, naturalment, el llibre d’en Joan Safont no és pas responsable d’aquesta situació. Ben al revés, si el llegim passarem una bona estona i tornarem a comprovar que el miratge de la normalitat literària és un miratge que ens interessa a tots de mantenir; sobretot als escriptors, que han d’escriure com si aquest fos un país normal si de veritat ho volem ser de normals; és a dir, comparables –en qualitat i contingut– a les més madures cultures. Només això ens pot salvar.
"Amo les faules del filòsofs;