El Blog d'Agustí Pons

Què hem de pensar?

Ara que arriben les vacances em proposen un article no sobre el que hem de llegir sinó sobre el que hem de pensar. La primera intenció és rebutjar la proposta. Perquè, en efecte, qui són els altres per dir-nos què hem de pensar? A la vegada, però, la proposta em permet una primera reflexió sobre el tema (i potser, al capdavall, l’única reflexió possible).  Mai, en tota la història de la humanitat, els homes i les dones havien tingut tantes possibilitats de decidir sobre com organitzar la seva vida i mai aquests mateixos homes i dones s’havien auto-imposat restriccions tan abundants en l’exercici de la seva llibertat. Parlo, és clar, d’Estats desenvolupats i, especialment, d’Europa, inclòs, per tant, el nostre país i Espanya. La novetat històrica rau en el fet que aquestes restriccions no són imposades per un tirà, un dèspota o un dictador sinó a través dels mecanismes propis de la societat democràtica.  D’aquest fenomen algú n’ha dit la por a la llibertat.  Aquesta por presenta formes molt abstractes i formes molt concretes. Entre les primeres, per exemple, la por a canviar la nostra mirada sobre determinats episodis històrics que, d’alguna manera, continuen marcant el present: la revolució francesa, la revolució russa, lanostra guerra civil. En un moment donat, la pressió del pensament dominant fa que quedin  fixats un clixés que es perpetuen en el temps i que costa molt d’esborrar o modificar. Pel que fa a les pors concretes, només cal fer un repàs al “Boletín Oificial del Estado”. Hi trobarem lleis que regulen tantes i tantes qüestions domèstiques que aviat, als ciutadans, no ens quedarà res per decidir.

            Potser el problema és que quan ens posem a pensar individualment ens movem entre la utopia i la banalitat, dues línies de previsibles resultats insatisfactoris. Ara que està moda, fins i tot en el terreny polític, parlar de la modèstia (Modesta España d’Enric Juliana) potser hauríem de començar per tenir una visió modesta de nosaltres mateixos, i de la humanitat en general.  Som una baula més en el gran espectacle de l’univers; una baula dotada de possibilitat de raonar i de modificar la Natura a través de l’esforç. Admirem l’ària de la Reina de la Nit pel que té de domesticació dels sons animals. No hi ha res més bell que un tren travessant una vall per sobre d’un pont construït per l’home, per més que alguns ecologistes ens volguessin retornar al Neardenthal; la cultura com a contraposició a la Natura; l’acció de l’home que ens sofistica i ens allunya del reialme animal. I potser  quan pensem en política, o en com organitzar la societat, hem de deixar  Hegel i tornar als positivistes anglesos: és bo allò és útil. Potser hi ha un excés d’ideologia en aquesta societat nostra, que encara no ha paït els excessos ideològics del nostre segle XX.

            I no pretendre salvar el món si no hem estat capaços d’endreçar la nostra casa. “De res no et servirà canviar el món//si la teva llar no és un santuari” va escriure un poeta no precisament conservador. Ser responsables dels nostres actes, de la nostra parcel·la familiar, la que ens correspongui, i ser-ho d’una manera constant, al llarg dels dies, dels mesos, dels anys. I aprofitar l’estiu per prendre el sol i riure i, de tant en tant, obrir una síndria i asseure’ns a contemplar el món, si podem,  des d’una certa distància.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol.12 de juliol del 2012.