El Blog d'Agustí Pons

Quedar-se, o sortir de la Unió Europea

Quedar-se, o sortir de la Unió Europea:  penso que aquesta, ara, no és la qüestió. Allò que es dilucida a les eleccions del 25 d’aquest mes no és si volem una Catalunya independent formant part de la Unió europea sinó el dret que tenim els catalans a decidir la nostra relació amb Espanya.  Passat el desconcert inicial, el PP i el PSOE, i tant des de tribunes polítiques com periodístiques, han aconseguit situar el debat al voltant d’una qüestió que podria fer desistir molts catalans del procés cap a l’Estat propi.  Tant el PP com el PSOE no han formulat, fins ara,  cap promesa d’un futur millor per a Catalunya si els catalans desisteixen de la seva pretensió independentista. De moment, només han sabut utilitzar els arguments de la por.  Per exemple, un govern fort i responsable que hagués volgut donar un símptoma de flexibilitat davant l’actual efervescència catalana hauria retirat el projecte de llei educativa i hauria fet dimitir el ministre que l’està impulsant.  Però el govern Rajoy no ha fet cap gest de distensió cap a Catalunya, i a aquestes altures del partit resulta bastant poc rellevant escatir si no l’ha fet per incapacitat o per convenciment. Rajoy és un polític feble que ha de governar donant cotes de poder importants als sectors més radicals del PP i que per no
tenir no té ni un diari afí on es debati i reflexioni sobre les seves propostes.

        Però que ningú no s’enganyi:  els polítics espanyols són polítics llegits o, si més no, prou llegits per saber com tractar la qüestió catalana.  I probablement recordin que Unamuno va dir que als catalans els perd l’estètica -és a dir, que n’hi ha prou amb uns quants copets a l’esquena perquè de seguida et donin la raó–. O la reflexió de Tarradellas quan ja havia deixat el càrrec de president: “Els catalans no us podreu queixar perquè l’autonomia no ha costat ni un home ni una pesseta”.

            Els estrategs del PP, i del PSOE, confien que aquesta irrupció imprevista del sobiranisme o independentisme català torni a ser un soufflé. Saben història i la història els remunta, per no anar més lluny, al
Tancament de Caixes o d’altres episodis històrics que van suposar humiliants derrotes per a Catalunya. En les seves hores més amargues, Gaziel afirmava: “Catalunya que té del món una visió essencialment pràctica, davant del perill biaiX sempre”. Ara volen fer-ns biaixar amb la por de quedar fora de la Unió Europa  si ens proclamem independents. Aquest argument dona per descomptat  que no hi haurà més remei que un divorci total; dona per descomptat que l’Estat espanyol s’hi oposarà amb la màxima força possible; i donar per descomptat que serà l’Estat espanyol el qui condemnarà als ciutadans catalans que ara diu estimar tant a una eterna exclusió europea. Raons totes elles que inviten més a la ruptura que a la permanència.

            Al PP li interessa presentar les eleccions del 25 de novembre com un referèndum,  o quasi, entre l’statu-quo actual i la independència.  Fent-ho així, s’aconsegueix dissuadir els catalans més prudents o porucs de votar a favor del dret a decidir, que és del que realment es tracta.  Com que els dos partits estatals només saben treballar a curt termini -i  això explica  com s’està gestionant la crisi econòmica- ara el que compta és que de les eleccions del 25 de novembre no en surti una majoria aclaparadora a favor del dret a decidir. Després, ja es veurà.  Però, des de Catalunya, si alguna cosa està clara és que tant al PP com al PSOE els interessa mantenir la situació actual.  Tota modificació essencial de l’actual Estat de les Autonomies -s’arribi o no a la plena independència de Catalunya- lesionarà els seus interessos econòmics, politics, culturals i
simbòlics. Per això, ells, en tot aquest procés, hi tenen molt a perdre; i nosaltres, molt a guanyar. Si no biaxem.

Catalunya Oberta, 7 de novembre del 2012