Raimon, el gust de la llibertat
Una part substancial del número del 12 d’abril de 1975 de la revista Destino està dedicat a Raimon. Una fotografia del cantant ocupa tota la portada i a l’interior la seva figura és analitzada per Nèstor Luján, el director de la revista; Francesc de Carreras, col·laborador habitual; i qui signa aquestes ratlles. El conjunt de les pàgines du per títol “Raimon: el gusto por la libertad”, una expressió treta, segons explica Nèstor en el seu article, de l’afirmació del compositor belga Gertry, el qual havia dit que La Marsellesa “da al hombre el gusto por ser libre”.Amb aquestes pàgines, la revista volia donar suport als vuit recitals que aquell mes d’abril Raimon oferia al Palau de la Música Catalana. “La obra de Raimon -escrivia Nèstor Luján-ha sido esta incitación a la libertad, a la actitud poética y comprometida de toda una generación”.
Ara celebrem els cinquanta anys de la seva primera cançó, “Al Vent” , que va ser, sobretot, un crit de llibertat. M’agradaria que les persones que, sobretot per raó d’edat, mai no van tenir ocasió d’escoltar un recital de Raimon abans de la mort de Franco entenguessin que en escriure que “Al Vent” és un crit de llibertat no estic construint una metàfora. Estic dient una veritat literal. “Al Vent” va ser una cançó, un crit, com mai no havíem escoltat, que sentíem que anava dirigida a nosaltres, i que, per tant, no admetia escapatòria, i que ens feia adonar del matalàs -l’expressió és, també, de Raimon-sota el qual ens ofegàvem; ens ofegaven. La meva generació no es va adonar de la por que li havien imposat fins que persones com Raimon es van jugar el tipus per fer-nos-en adonar. Mai no li agrairem prou.
De la trajectòria de Raimon m’agradaria destacar tres aspectes. En primer lloc, el crit. Un crit que en el cas de la cançó “Al Vent” era antifranquista i existencialista. Per tant, doblement generacional. En segon lloc, la humilitat per posar-se als serveis dels clàssics; dels clàssics contemporanis, com Salvador Espriu, i dels clàssics medievals com, sobretot, Ausiàs Marc, el més gran entre els grans. Les Cançons de la Roda del Temps, musicades per Raimon, són una autèntica meravella; una peça literària i musical que constitueix un dels punts més alts de la cultura catalana contemporània. No sé si, com que les tenim tan a prop, ens hem adonat prou del seu altíssim valor. I el mateix es pot dir dels poemes més polítics d’Espriu: “Inici de càntic en el temple”, “Indesinenter” o “El meu poble i jo” o “He mirat aquesta terra”. Cada vegada que l’escolto, aquest darrer poema em produeix una emoció difícilment controlable. Pel que fa a la musicació dels clàssics medievals, Raimon ha dut a terme una tasca que en qualsevol país civilitzat li haurien valgut els reconeixements més alts. Per això té, amb tota justícia, la Medalla d’Or de la Generalitat. No devia ser una feina gens fàcil, musicar els clàssics medievals, sobretot perquè estava guiada per una prioritària preocupació pedagògica: donar a conèixer poetes de cinc segles enrere en un país on la majoria dels seus habitants ni tan sols coneixíem l’ortografia de la llengua que parlàvem..
Per fer tot això -per fer-ho abans de la mort de Franco, i en els mesos immediatament posteriors-calia un considerable valor físic i un gran convenciment ideològic. Raimon, i aquest és el tercer punt que volia comentar, des del punt de vista ideològic també és molt generacional; de la primera generació de la postguerra -va néixer el 1940– , que es va fer adulta els anys seixanta en el moment àlgid de la influència marxista. Gramsci, per exemple, era un autor especialment estimat per Raimon. I Raimon viatja a a Cuba i a Bucarest, i hi canta, i participa en les festes de L’Humanité. No és cap acusació. És la constatació dels estralls de la guerra freda; és la constatació que mitja Europa no entenia el que estava passant a l’altra mitja. De Tàpies ens quedaran les seves pintures; de Montserrat Roig, les seves novel·les, els seus articles i les seves entrevistes; de Raimon, les seves cançons. I, a més, per a uns quants, o per a molts, algunes d’aquestes cançons -“Al Vent”, per exemple-aniran sempre unides a la nostra iniciació a la vida.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 6 d’abril del 2010
"Amo les faules del filòsofs;