Reflexions d’un convers
Mai no havia estat independentista. Durant molts anys, com a editorialista del diari Avui, vaig defensar la viabilitat de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. No creia que fos una qüestió de sentiments sinó d’interessos. Si les dues parts acceptàvem allò de la “conllevancia” d’Ortega l’entesa seria possible. Al cap i a la fi, el matrimoni romàntic és un invent del segle XIX i la història demostra que només pots començar una guerra (cruenta o incruenta) si et veus amb possibilitat de guanyar-la. Des de la pura racionalitat, l’entesa era la millor opció possible. Des del punt de vista del sentiment, també. Machado i Lorca sempre seran, per a mi, dos poetes infinitament més propers que qualsevol altre escriptor de qualsevol altra llengua que no sigui la catalana; i en el paisatge humà, geogràfic i arquitectònic d’Espanya sempre hi trobaré moltes més complicitats que en qualsevol altre paisatge europeu. En els meus recels enfront de l’independentisme també hi comptava el fet que alguns dels intel·lectuals i periodistes que amb més vigor havien abraçat, en aquests darrers temps, la seva causa eren els mateixos que durant anys i anys havien mantingut una mirada de superioritat envers tots aquells que, amb més o menys encert, remàvem en la barca del catalanisme. Finalment, l’experiència històrica demostrava que el país destil·lava un catalanisme efervescent capaç de les manifestacions més abrandades i, l’endemà, de les renuncies més humiliants.
Tot aquest plantejament s’ha enfonsat. La manifestació de l’11 de setembre va resultar ser l’exteriorització d’un canvi sociològic molt profund que feia temps que s’estava covant. És possible que la crisi econòmica, amb la terrible paradoxa de ser els majors contribuents de l’Estat i, en aquests moments, els més arruïnats, hi tingui molt a veure. Però crec que el canvi més important és que la idea que els successius
governs centrals no han parat de comportar-se d’una manera tramposa amb Catalunya ha quallat en una part molt majoritària de la societat catalana.
La novetat d’aquests darrers dies és que les raons per a l’ independentisme han augmentat de forma exponencial des de la gran manifestació de l’11. D’una banda, els arguments que arriben des de la dreta espanyola resulten notablement irritants: cap paraula que mogui a l’entesa o a la reconciliació. Només l’amenaça que, en cas d’independència, els catalans seriem més pobres perquè Espanya faria el boicot als nostres productes i impediria la nostra entrada a Europa. !Una excel·lent estratègia per aconseguir més amics a Catalunya! Des de l’esquerra no sabem quina mena de cinisme admirar més: si el de Felipe González redescobrint el federalisme que va ser la causa de la defenestració de Pasqual Maragall o el de Rubalcaba dient exactament el contrari de tot allò que fins ara ha fet el PSOE. Per als qui hem defensat durant tants anys la possibilitat d’entesa entre Catalunya i Espanya el presumpte esperit dialogant que ara esgrimeixen els dirigents del PSOE resulta especialment commovedor. Si l’haguessin aplicat quan manaven, segurament no hauríem arribat on hem arribat. I pel que fa al senyor Rajoy, ¿com pot dir que està disposat a parlar amb tothom l’endemà que el seu ministre d’Educació presentés un projecte de llei que suposa, a la pràctica, un torpede a la línia de flotació de les competències en matèria educativa de la Generalitat, una de les pedres de toc de la nostra autonomia?
En bona part, el nostre independentisme l’han fet possible els altres. Els qui no volíem arribar a aquesta situació som ara, legítimament, els més enrabiats. Però sabem que l’aposta no admet marxa enrere
i per això, modestament, en la llarga processó que ara iniciem aguantarem -per dir-ho en expressió de Pla, recollida per Espriu- el ciri que ens pertoqui
Catalunya Oberta, 26 de setembre del 2012.
"Amo les faules del filòsofs;