El Blog d'Agustí Pons

Rubiales, el surrealisme i la picaresca

Fa molts anys el poeta Claudio Rodriguez em va fer veure que el surrealisme no era un invent francès del segle XX sinó que molt abans l’havien practicat, potser sense saber-ho, els autors espanyols de novel·la picaresca. El surrealisme consisteix en veure una realitat deformada però que no per això de ser real, com els miralls còncaus i convexos que suposo que encara deuen resistir en alguna sala del Tibidado.  La novel·la picaresca, en efecte, també ens presenta una imatge deformada –és a dir, descrita des d’angles no usuals– de la societat espanyola. La picaresca, però, és l’elogi de la trampa; la burla del laboriós, del que s’esforça per treballar a la manera honrada; l’antitesi, per tant, de l’Europa que, per aquells mateixos anys, sorgia de l’esperit i la pràctica de la Reforma luterana.

Durant aquests darrers anys molts hem volgut creure que la picaresca anava de baixa. I ha de ser cert, perquè el llenguatge de la Reforma és el que es practica a l’Europa en la qual estem inserits i en la qual treballem. Però, de tant en tant, com una mena de monstre marí que s’ha passat anys i anys sota el mar, emergeix una realitat que ens sorprèn perquè no comptàvem que fos tan potent i tan impermeable a la honestedat. És la realitat que aquests dies ens estan ensenyant els Rubiales i companyia, els presidents de les Federacions, el conjunt de l’estructura directiva del futbol professional. En el moment d’escriure aquestes ratlles encara no ha dimitit ningú; ha estat nomenat president de la Federació de Futbol el directiu més proper a Rubiales i la resta semblen esperar que amaini la tempesta per poder continuar com fins ara. O  que la mare del President, tancada en una església i en vaga de fam, aconsegueixi un miracle. El miracle que els personatges de la novel·la picaresca tan desitjaven però que no va arribar mai.