El Blog d'Agustí Pons

Sant Pau, Emmanuel Carrère i l’ofici d’escriure

Vaig descobrir abans la mare que el fill. Vull dir que primer vaig llegir la biografia de Lenin escrita per Hélène Carrère d’Encause i uns quants anys més tard la novel·la  L’adversari del seu fill Emmanuel Carrère. La biografia sobre Lenin  em va provocar un impacte perdurable sobretot perquè va confirmar una intuïció que jo tenia de ben jove però que mai no havia gosat plantejar de forma explícita: el comunisme no havia estat un intent  fallit (i criminal) per “culpa” del desviacionisme de Stalin respecte a la revolució bolxevic original sinó que va ser la continuació de la política duta a terme per Lenin a plena consciència; una política basada en el terror sistemàtic i la falta absoluta de llibertat. Allò que quedava en entredit no era, doncs, l’aplicació del sistema sinó el sistema en ell mateix. Ara, aquest punt de vista és àmpliament compartit pels estudiosos més prestigiosos del segle XX.

Per raons diferents, L’adversari em va produir un impacte similar. Jo havia conegut, de prop, un cas semblant que, per fortuna, no va acabar amb cap assassinat però que m’havia permès copsar  com de recargolada pot ser la ment humana i fins a quin extrem algunes persones posseeixen la capacitat d’entabanar aquells que viuen al seu costat encara que sigui a costa de provocar, quan la impostura acaba per ser descoberta, un insuportable sofriment. La primera edició de la versió catalana de L’adversari va sortir el setembre de l’any 2000. En aquell moment, jo  havia publicat les meves primeres biografies i havia experimentat la contradicció que, al meu entendre, suposava  obtenir una bona crítica –excel·lent, en alguns casos– i, en paral·lel, unes vendes més que modestes. Amb L’adversari, Carrère havia posat fi a aquesta dicotomia. El llibre va ser un gran èxit de vendes i va catapultar el seu autor fins a la primera fila dels escriptors francesos. Però, en realitat, el llibre que havia publicat sobre la vida i els assassinats comesos per Claude Romand no és una novel·la sinó una biografia tot i que els límits entre aquests dos gèneres  resulten molt imprecisos. N’és un exemple A sang freda de Truman Capote.

Com a mínim en dues de les obres publicades posteriorment, Carrère repeteix la fórmula. El cas més clar és el de Limónov que va  guanyar vuit dels premis literaris més importants francesos, entre ells el Goncourt el qual, segons la viquipèdia, està destinat a una obra de ficció.  Limónov no és en absolut una obra de ficció sinó la biografia d’un personatge real –viu encara quan Carrère escriu el llibre– que provoca al lector una fascinació extrema que inclou, alhora, l’admiració i el rebuig. I que, en un plànol més general, serveix per entendre la història de Rússia de la segona meitat del segle XX fins ara, inclosa la personalitat de Putin. Jordi Amat, que és un dels pocs grans biògrafs que tenim, es va inspirar en Limónov a l’hora d’escriure El fill del xofer que, en efecte, també és el retrat d’un personatge real i d’una època i un país molt concret.

Aquests dies m’he llegit El Reino publicat en francès el 2014 i en castellà el 2015. No és el darrer llibre de Carrère però coincideix amb els altres dos que he esmentat en constituir, de fet, una biografia encoberta. En aquest cas, la de Sant Pau. I també és més que una biografia perquè explica  l’expansió del cristianisme a partir de la mort de Jesús; la importància absolutament decisiva que en aquesta expansió hi va tenir Sant Pau; i la seva conflictiva relació amb el nucli diguem-ne fundacional del cristianisme com van ser Santiago, germà de Jesús; Pere, el seu successor; i Joan, que va acabar essent un dels evangelistes. Hi té un paper important el també evangelista Lluc, a qui s’atribueix la redacció dels Fets dels Apostols i lleial company de Pau en alguns dels seus viatges. Sobre aquests personatges centrals, Carrère publica un text de 516 pàgines. El format del llibre li permet  escriure a raig en una barreja que, excepte a les normes estrictament pròpies de la novel·la, li fa possible passar de la biografia a l’assaig; de l’assaig a l’autobiografia; i de l’autobiografia a la pura banalització “pour èpater” que dèiem quan érem joves. Això explica que l’autor dediqui dues pàgines a informar-nos de la seva afició a la pornografia per a adults –i l’opinió que aquesta afició li mereix a la seva parella–; que afirmi que de les Memòries d’Adrià  li interessin més les notes que acompanyen el text  que l’obra pròpiament dita; i que, entre mig, assistim a les seves clamoroses conversions religioses fins acabar el llibre amb un No lo sé que figura que ens ha de fer veure que estem davant d’un  escriptor fins a tal punt angoixat en la seva relació amb el Més Enllà que mereix  la pietat i la complicitat dels lectors.

No  puc acabar aquest article sense deixar de copiar el primer paràgraf de la pàgina 392 de l’edició castellana del llibre. Emmanuel Carrère escriu: “Nos gustaría decir: esta condena de la carne y de la vida carnal es una desviación. El puritano que es Pablo ha desnaturalizado el mensaje de Jesús. De igual modo que se dice: el gulag es Stalin, no Lenin. Pero no: fue el propio Lenin el que inventó las palabras “campo de concentración”.  I és que hi ha escriptors que a l’hora de posar-s’hi  tot ho aprofiten.