El Blog d'Agustí Pons

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La biografia de Joan Escullies Tarradellas, una certa idea de Catalunya és una de les millors que s’han publicat al nostre país en aquests darrers cinquanta anys. El llibre  reuneix amb escreix les  tres condicions que caracteritzen el gènere: les dades (i les dates); la reconstrucció del personatge amb el màxim de versemblança possible, inclosos els seus errors i les seves contradiccions; i  la utilització dels recursos literaris i històrics al servei d’ un relat que ha de resultar amè, coherent i ben adjectivat. En el llibre d’Esculies les  dades hi són: 178 pàgines de notes que –tal com hauria de ser norma– no suposen cap nova informació sobre el que es diu en el text sinó que remeten als documents –llibres, revistes, diaris, cartes, etc.— que contenen les dades i les dates que el biògraf està usant. Les altres dues condicions Esculies també les compleix amb escreix. Mai no sabrem del tot si Josep Tarradellas va ser exactament de la manera com se’ns dibuixa –perquè una vida diguem-ne real resulta impossible d’aprehendre en tota la seva complexitat per més savi i preparat que sigui el biògraf— però la mirada d’Esculies respon a aquell esforç d’objectivitat que li fa no  ometre els passatges foscos de la vida i de l’actuació del seu biografiat. I el llibre està  ben escrit; molt ben escrit

Quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya com a president de la Generalitat recuperada als periodistes que l’havíem d’entrevistar se’ns feia difícil preparar-nos les preguntes perquè, fora de quatre generalitats sobre la seva actuació durant la República i la Guerra Civil, el personatge ens resultava força desconegut. I  no podíem consultar el Google, que no existia, ni les enciclopèdies, que no parlaven de Tarradellas, o li dedicaven unes poques ratlles.   Resultava molt difícil saber quina era aquesta certa idea de Catalunya que el president retornat tenia, i sense aquest rerefons moltes de les entrevistes quedaven coixes. Després, progressivament el pensament i les actuacions de Josep Tarradellas prèvies al seu retorn triomfal a Catalunya s’han anant coneixent i, finalment, aquest llibre permet una visió molt complerta de la seva figura; una visió on totes les peces acaben per encaixar. D’entrada constatem que Josep Tarradellas no és un intel·lectual posat a fer política ni pertany a cap de les elits liberals barcelonines. Ell és un xicot de poble, concretament de Cervelló, que baixa a Barcelona quan ho fan els seus pares i que s’afilia al Cadci, és a dir, al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria.  Però si aquesta procedència resulta diguem-ne poc comuna encara potser ho és més que, sense provenir d’una família de possibles, Josep Tarradellas aconsegueixi en pocs anys assolir una excel·lent situació econòmica gràcies al seus dots de representant de determinades empreses, sobretot, estrangeres. A l’inici de la guerra civil Josep Tarradellas és un home ric i aquesta riquesa l’ha aconseguit fora de la política però sense deixar de fer política. Esculies té tota la raó quan el presenta com un “self made man”, una figura molt insòlita en els anys de la Catalunya republicana.  Un cop posat en política, a partir del grup “La falç”, l’ascensió de Tarradellas és meteòrica.  Poc després de proclamada la República ja el trobem com a secretari personal del president Macià. Després durant l’atzarós quinquenni que va del 14 d’abril del 1931 al 18 de juliol del 1936 Tarradellas entra i surt dels governs, conspira, mana i deixa de manar però està ja imbuït del cuc de la política i aquest cuc   no l’abandonarà mai més i acabarà per determinar la seva vida i el dramàtic deteriorament  de la seva situació econòmica. Durant els anys trenta Tarradellas aporta a la política catalana la seva energia i la seva capacitat de gestió.  Dir que Esquerra Republicana era una olla de grills no crec que suposi cap falta de respecte cap a aquest partit. Tarradellas es feia necessari per la seva capacitat organitzativa i per saber destriar el gra de la palla a l’hora de prendre decisions. Ell acudeix al costat del president Company en el moment de la revolta militar i ell acaba essent el conseller més influent del govern català durant la guerra civil en els diversos càrrecs de responsabilitat que va ocupar, inclòs el de conseller en cap. Un cop a l’exili continuarà essent la referència inevitable del republicanisme català per més que amics i adversaris li ho posin difícil.

La certa idea de Catalunya que acaba tenint el polític Josep Tarradellas és, sobretot, fruit de la seva experiència i de les anàlisis que fa dels episodis que ell ha viscut des de que ha començat a interessar-se per la política.  Tarradellas –insisteixo—no és un intel·lectual per bé que es declara no només lector de  les poesies de Sagarra sinó també, per exemple, del dietari de  Samuel Pepys, un escriptor anglès del segle XVII.   La primera diguem-ne “lliçó” la treu del triomf de l’Esquerra Republicana de Macià el 14 d’abril. Interpreta aquest triomf com el de la incorporació de la Catalunya popular al catalanisme en contrast amb el que havia passat durant la Mancomunitat de  Prat de la Riba. Macià guanya, entre altres raons, perquè molts militants o simpatitzants de la CNT  el voten. La promesa de “la caseta i l’hortet” encaixa perfectament amb la utopia llibertària. Després, durant la Guerra Civil Tarradellas s’entendrà millor amb alguns dels líders anarcosindicalistes –com Garcia Oliver o Federica Montseny—que amb la majoria de dirigents del PSUC i  Esculies ho documenta i ho raona. Catalunya, doncs, catalanista i d’esquerres –o amb les esquerres incorporades a la vida política–.  Més endavant, dels fets del 6 d’octubre del 1934 Tarradellas en treu la conclusió que Catalunya mai ha de supeditar la seva  política a la política de partits d’àmbit estatal i que la seva aspiració ha de ser tractar de tu a tu amb l’Estat espanyol.  No està, doncs, a favor de cap sistema autonòmic, federal o confederal sinó que Catalunya aconsegueixi les màximes competències possibles. Com que mai ha deixat ser realista ben aviat comprèn que l’aspiració de la independència és, probablement, irrealitzable i el comportament dels successius governs de la República durant la guerra civil, i de partits com el PSUC, el doten d’arguments per defensar aquesta posició. I, a la vegada, conscient –i víctima, des del govern català—de la potència i prepotència de l’Estat creu que només a través de la unitat es podran aconseguir avenços significatius en el procés d’autogovern.  Ell, naturalment, s’erigeix durant tots els anys d’exili en el líder d’aquesta unitat per més que, en ocasions de forma justificada, aquesta actitud li valgui acusacions de personalisme i autoritarisme.  En els pitjors moments de l’exili ni les persones que té més a prop seu s’acaben de creure que la seva obsessió –tornar a Catalunya com a president de la Generalitat—acabarà bé però Josep Tarradellas, sol i arruïnat, ho aconsegueix. Un dels últims capítols del llibre està dedicat a la influència que Francesc Macìà i Charles de Gaulle van tenir sobre Josep Tarradellas. És també, aquest, un capítol totalment encertat.

El retorn de Tarradellas va ser fruit de la seva tenacitat, de la seva personalitat però, també, d’un seguit de circumstàncies polítiques que ho van fer possible. La derogació del decret de 1938 que abolia l’Estatut de Catalunya i recuperava  la Generalitat va ser l’únic acte de ruptura explícit amb el franquisme al llarg de la Transició. A la vegada, però, ni amb l’aparent complicitat del rei Joan Carles i d’Adolfo Suarez  el president Tarradellas va aconseguir el traspàs de les competències de les Diputacions catalanes al govern de la Generalitat. A canvi, el símbol de la identitat política catalana i la seva màxima institució havien quedat salvats.