El Blog d'Agustí Pons

Teresa Pàmies i la literatura militant

La literatura militant no ha gaudit, al nostre país, del prestigi intel·lectual  que mereixeria. Fa l’efecte que, per a molts crítics, “militància” i “qualitat literària” són dos conceptes antitètics quan, en realitat, com passa en qualsevol altre manifestació artística, allò que acaba comptant és el resultat concret de cada obra; en aquest cas, de cada llibre. Ningú no pot posar en dubte que Arthur Koestler, Arhtur London, George Orwell o Jorge Semprún ens han deixat no només unes obres que resulten imprescindibles per conèixer el segle XX sinó, a la vegada, unes peces literàries d’extremada qualitat, que han fet reflexionar i emocionar milions de lectors.  M’imagino que a Teresa Pàmies durant molts anys de la seva vida no li hauria agradat que es posés el seu nom al costat dels quatre autors que he citat però, des de la perspectiva d’ara,  tots ells -també Pàmies-comparteixen el fet d’haver escrit sobre la història del segle XX viscuda d’una manera militant.  Si es vol, el testimoni de la Pàmies és més domèstic, perquè no ha viscut, com Koestler o London, en els escenaris on la història s’escrivia amb majúscula, a les entranyes de la gran revolució que ho havia de capgirar tot i que va acabar podrint-ho tot. Però el seu testimoni també ens resulta imprescindible  per conèixer un episodi concret  d’aquesta gran història; un episodi menor que ens afecta directament a tots nosaltres, com és el de la militància comunista sota el franquisme.  Per a mi, els millors llibres de Pàmies no són els que estan més tenyits d’ideologia sinó aquells que, sense abandonar-la -cosa impossible en un militant- posen rostre humà a la lluita: Dona de pres, Amor clandestí, Va ploure tot el dia…     És en aquestes cròniques novel·lades, en aquestes novel·les que quasi no són ficció, on la literatura de Pàmies es mostra més poderosa i més convincent.  Pàmies té molta força quan escriu. La té quan escriu novel·les, però també quan escriu articles periodístics o cròniques. He tingut ocasió de llegir un text seu poc conegut: la crònica que sobre el recital de Raimon a La Sorbona va publicar el juny de 1966 a la revista Serra d’Or, i aquesta força ja hi és present, tot i  l’obsessió per no fugir d’allò que està marcat com a políticament correcte. Quan, tornada de l’exili, la Pàmies agafi agilitat en l’ofici, arribaran les seves millors obres.  Pàmies escriu des d’una gran força ideològica i narrativa, i d’aquí en surt una literatura convincent. El lector s’emociona amb la protagonista a la qual han detingut el  marit o company, torturat ja en d’altres ocasions, mentre fora, a la ciutat, no para de ploure.  O amb les trobades furtives que ell i ella han de mantenir a la gran ciutat, perquè ell és un dirigent polític clandestí, comunista, i sap que si l’agafen el torturaran amb total impunitat. El lector endevina que tot això va de veritat, que no estem davant de cap pirueta intel·lectual.

            Paradoxalment, o no tant, aquests llibres van obtenir un gran èxit entre  les diguem-ne classes populars i menestrals -per usar el llenguatge de l’època–  però, en canvi, van ser acollits amb un somriure de displicència pel sanedrí intel·lectual que s’omplia la boca parlant d’obrers, de camperols i de Gramsci i companyia. Teresa Pàmies tenia una gran capacitat per connectar amb la gent normal i corrent, amb el ciutadà encaboriat per mil problemes domèstics, i això explica l’èxit dels seus articles periodístics i de les seves col·laboracions radiofòniques. Josep Cuní, amb el seu olfacte habitual, ho va entendre de seguida. D’altra banda, tots els qui vam participar en la creació de l’Avui li hem d’estar especialment agraïts perquè va començar a col·laborar de seguida i mai més no va deixar el diari, malgrat les successives crisis, de diversa mena, que aquest diari va passar. Va guanyar, en justícia, el primer premi Avui de periodisme. Després vaig tenir la sort de ser membre del jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any en què ella el va guanyar.  Tenia un sentit tan alt del deure que quan li vam dir que l’endemà havia de venir al Palau de la Música ella va dir que no podria  perquè li tocava anar a buscar un dels seus néts o nétes a l’escola. Afortunadament, algú de la família li devia donar permís…

            El pas que van fer militants com Teresa Pàmies de la Veritat Absoluta a les veritats relatives no va ser gens fàcil, perquè en defensa d’aquella Veritat Absoluta s’hi havien jugat la vida i l’exili. Teresa Pàmies, aquest pas, el va viure i el va escriure. I el va fer amb coratge i amb talent.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 de març del 2012.