Última visita a Joan Triadú
El dilluns, 9 d’agost, vaig pujar a Cantonigrós i vaig mantenir la meva última conversa amb Joan Triadú. Volia que m’expliqués detalls de la seva relació amb Salvador Espriu; una relació que, en bona part, jo ja coneixia perquè, afortunadament, disposem del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar on l’estudiós pot cabussar-se mesos i mesos en els centenars o potser milers de documents que allà es guarden referits al gran poeta. Triadú em va rebre impacient perquè tenia un parell de coses al pap i me les volia dir. Em volia dir que Espriu ja l’any 1940 es mostrava molt crític amb el que havia passat a la reraguarda republicana i amb els intel·lectuals que havien donat suport incondicional a la República -molts d’ells, en aquell moment a l’exili; i que Espriu ja era un personatge conegut en els ambients literaris de la Catalunya d’abans del conflicte. En les dues qüestions, Joan Triadú tenia raó. El món ha donat moltes voltes i de cop s’ha aturat allà on ja era Triadú l’any 1950. Vull que s’han succeït les modes literàries i ideològiques i, finalment, el que ha quedat és l’obra literària en ella mateixa, sense més additaments que la seva qualitat, la seva capacitat d’interessar el lector, el món individual que cadascuna d’elles ens vol transmetre.
Quan vaig escriure la biografia de Joan Triadú em va sorprendre, i commoure, la seva història. El seu pare era un obrer del tèxtil, que de jove havia simpatitzat amb Macià i amb la CNT. Res no estava pensat perquè l’ascensor social funcionés i Joan Triadú arribés a ser un dels personatges més importants de la Catalunya intel·lectual de la segona meitat del segle XX. Ho va aconseguir gràcies a la seva tenacitat i a la seva intel·ligència. I sense abdicar de les seves arrels. En efecte, tant les seves concepcions polítiques com les seves realitzacions pedagògiques estan del tot allunyades de qualsevol mena d’elitisme però assumeixen, això sí, la divisa de l’exigència, que és una divisa noucentista. Però que també era la divisa que va fer que el món protestant assumís ràpidament una posició capdavantera en el concert internacional de nacions.
Joan Triadú ha estat un gran crític literari -per a mi, encara poc valorat; i, també, un excel·lent organitzador cultural: les classes de català, el CIC, Thau. Des del punt de vista nacional, mai no es va declarar vençut i ara, mirant la posició que van adoptar uns quants catalans el 1939, podem dir el mateix que Churchill va dir dels aviadors anglesos: “Mai tants han degut tantes coses a tants pocs”. Triadú, granític en les seves concepcions nacionals, era flexible i eclèctic en la seva visió de la literatura. Ell, juntament amb unes poques persones més -Jordi Pujol, Maria Aurèlia Capmany, Josep Termes, Paco Candel..- va ajudar a definir, sense por a equivocar-se, la Catalunya d’avui. Molts hem perdut un mestre. I tots plegats, un referent.
Avui, 1 d’octubre de 2010
"Amo les faules del filòsofs;