El Blog d'Agustí Pons

Un dels grans periodistes del segle XX

Tot i que vaig col·laborar molt directament amb ell en la realització del llibre I de sobte, Tarradellas, on parla de la seva contribució a la tornada a Catalunya d’aquest president, i que en les seves cartes em tractavad’Estimat Agustí, mai no vaig tenir prou confiança per dir-li que, al meu entendre, havia d’explicar la seva actuació durant la guerra civil sense subterfugis. Més ben dit: vaig intentar exposar aquest punt de vista en una de les “Figures, paisatges” que aleshores publicava cada dia l’Avui i la seva reacció va ser fulminant: un article seu a La Vanguardia on em venia a dir que no em fiqués allà on ningú no em demanava. Les explicacions prolixes i poc clares sobre aquesta actuació, per exemple, en el seu llibre de Memòries, han permès que els mèrits periodístics de Carles Sentís fossin regatejats per un sector important, i influent, dels periodistes catalans. Per escriure aquestes ratlles, m’he tornat a llegir el famós “Finis catalaoniae?”, l’article que ell va publicar a La Vanguardia el 17 de febrer de 1939.  És un text escrit des de la posició del vencedor, inequívocament franquista. Ara bé, no és un article que negui del tot la realitat de Catalunya sinó que nega la Catalunya de Lluís Companys i la contraposa a la de Verdaguer, de qui reprodueix alguns versos en català, i a la de Charles Maurras,  el pensador antidemocràtic francès que preconitzava un retorn a l’Antic Règim on les regions, i  per tant Catalunya (Maurras coneixia el cas), tinguessin una preponderància especial. D’altra banda, el títol de l’article acaba amb interrogant i vol ser una rèplica a un altre aparegut uns dies abans a la publicació francesa Candide que es titulava “Els últims dies de Catalunya. Finis Cataloniae” sense interrogant de cap mena. Sentís, però, no ho era gaire de maurrasià perquè el seu polític predilecte, en la seva joventut i en la seva vellesa, va ser sempre, i d’una manera inequívoca, Francesc Cambó.

            Gràcies a l’Editorial La Campana, podem justificar el títol i la tesi d’aquest article, que Sentís és un dels grans periodistes catalans del segle XX, perquè és aquesta editorial la qui ha publicat dos dels reportatges sobre els quals se sustenta l’afirmació.  Es tracta de les cròniques sobre el Transmiserià, els autocars que de forma clandestina portaven treballadors de Múrcia cap a Barcelona, i les cròniques sobre el judici de Nuremberg.  Amb el seu relat sobre el Transmiserià, Sentís enceta “la moderna tradició catalana del periodisme d’investigació” (Casasús, dixit) i a Nuremberg ell, periodista que ve de l’Espanya feixista, aconsegueix un lloc de privilegi entre els corresponsals presents. Aquest tracte, per cert, és possible perquè Sentís, a l’inici de la II Guerra Mundial, es trasllada a Brazzaville on el coronel De Gaulle està iniciant la revolta contra Petain. També són d’indispensable coneixement les seves cròniques publicades a L’Instant,  reeditades fa poc amb un magnífic estudi previ del crític Julià Guillamon. Les seves Memòries, publicades amb la col·laboració del periodista Xavi Ayén, són un llibre que els periodistes hauríem de llegir atentament. Per exemple, quan explica perquè Don Juan no va arribar a ocupar el tron espanyol l’any 1946, i els aliats en general, i els nord-americans, en particular, ben poca cosa hi tenen a veure; o les relacions entre la reina Victòria Eugènia, vídua  d’Alfons XIII, i el general Franco. “Mi caimán“, li deia. O la importància del primer viatge de Joan Carles I com a rei d’Espanya a Nova York, i el paper que hi va jugar Areilza -i que probablement li va costar no ser inclòs a la terna de possibles caps de govern–;  o la seva feina, la de Sentís, com a degà del Col·legi de Periodistes de Barcelona.

            Durant el mesos en què va ocupar el càrrec de Director General de Coordinació Informativa, en el govern constituït per Carlos Arias Navarro immediatament després de la mort de Franco, els promotors del diari Avui van aconseguir, per fi, el permís de sortida que, fins a aquell moment, els havia estat denegat.  Després, Sentís va ser cap de llista de la UCD, va intervenir decisivament en la tornada de l’exili del president de Tarradellas; i va realitzar diverses gestions diplomàtiques per  a Adolfo Suarez.  Li hauria agradat coronar la seva trajectòria  com ambaixador d’Espanya a París, però no va poder ser i se’n va doldre. Carles Sentís va invertir molts diners en la seva professió perquè bona part de la seva activitat durant els anys quaranta i cinquanta la va pagar, en part, ell (o persones molt properes a ell). No ho dic per xafarderia. Ho dic perquè encara hi ha uns quants il·lusos que creuen que si viatjava tant és per el règim de Franco li tornava així els pretesos favors. Amb Sentís, doncs, mor un dels grans periodistes catalans del segle XX. I els periodistes d’avui hauríem de  ser capaços d’incorporar-lo a la nostra tradició amb tots els seus clarobscurs però, també, amb totes les seves grandeses.

El Punt-Avui.  19 de juliol del 2011