Un “imbroglio” clarificador
El títol d’aquest article no és en absolut contradictori. La situació confusa “(imbroglio”) en què ha entrat Itàlia després de les eleccions d’aquest passat cap de setmana certifica una voluntat col·lectiva d’una
claredat meridiana: els italians no estan disposats a seguir les directrius econòmiques alemanyes. Alguns analistes han escrit que aquest resultat pot abocar Europa a l’abisme; és a dir, a una crisi incontrolada de l’euro que desemboqui en una crisi global de dimensions inimaginables. Però molts ciutadans del sud d’Europa poden pensar que aquesta és una percepció equivocada perquè en l’abisme ja hi som; o ja hi són milers i milers de famílies atrapades en una crisi devastadora de la qual, i ben legítimament, no se’n senten responsables. Si la primera obligació de tot governant és intentar no empitjorar la situació material dels seus
conciutadans és evident que, des de que va començar la crisi, ja fa quatre anys, la majoria de governs del sud d’Europa han desatès aquesta obligació. Des de fa 4 anys, en efecte, la situació econòmica ha anat de mal en pitjor a Grècia, Portugal i Espanya i ha de costar molt d’entendre, a l’opinió pública de cadascun d’aquests països, com és que els respectius governs encara no han trobat alguna fórmula que eviti aquesta insalvable davallada cap a la penúria generalitzada.
Ningú no discuteix que Alemanya, i els països nòrdics, tinguin raó a l’hora de demanar que el malbaratament i la corrupció deixin de ser pràctiques usuals als països mediterranis. Ningú tampoc no els pot negar la raó quan esgrimeixen la necessitat que cap país gasti més del que té. En aquest punt, a més, podríem entrar en una anàlisi sobre què ha acabat resultant més perjudicial: si la corrupció de la dreta o el populisme econòmic de l’esquerra amb programes electorals -de no fa tants anys-on es prometien audiòfons gratuïts per a tots aquells ciutadans que ho necessitessin. La idea de l’Estat-que-ho-pot, perversió de l’Estat del benestar sorgit de les necessitats socials dels anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial, ha resultat una idea nefasta, que havia arribat a ser assumida per bona part de les generacions més joves.
En política, però, com en d’altres temes importants de la vida, no n’hi ha prou en tenir raó. Sovint, en l’àmbit familiar o empresarial, intentar imposar la raó de totes totes produeix efectes exactament contraris als previstos i desitjables. Tingui o no tingui raó, resulta immoral que Alemanya tregui beneficis d’una política econòmica que està ensorrant bona part de la resta de països europeus. I diguem-ho clar: sota la creuada de l’austeritat s’amaga una corrent majoritària de l’opinió pública alemanya que mira cap a l’Europa de Sud amb un ja conegut sentiment de superioritat. En aquesta situació, pensar que els electors italians donarien suport a polítics com Monti és desconèixer la llarga malícia històrica d’una societat només aparentment desinteressada del seu futur.
Tot allò que signifiqui un revulsiu a l’actual situació europea ha de ser benvingut. No anem pel bon camí. És el missatge que ens acaben de donar els electors italians.
Catalunya Oberta, 27 de febrer del 2013
"Amo les faules del filòsofs;