11
abr

Un país conservador?

            Diuen que als Estats Units allò que compta no és triomfar a la primera sinó a la segona. O sigui, saber recuperar-se d’una caiguda, d’un fracàs. Des de fa un temps, l’estrella de Bill Clinton torna a estar en òrbita perquè, després d’haver quedat arruïnat arran de l’afer Lewinski,  ha aconseguit refer la seva fortuna  gràcies als llibres que ha publicat i a les tournées de conferències que ha protagonitzat.  Triomfar, a la primera o a la segona, no vol dir forçosament arribar a dalt de tot de la piràmide –on només hi cap una persona i, encara, en equilibri— sinó saber sortir-se’n; tenir la capacitat i el coratge de remuntar un fracàs.  No sempre, és clar, és possible, però en el cas que ens ocupa, sí. I el cas és el del Barça; més ben dit, el dels dos penúltims presidents del Barça: Joan Laporta i Sandro Rossell.

            Laporta va aixecar el Barça de la postració en què l’havia deixat Joan Gaspar, amb Ronaldinho com a màxima estrella; després, les nits de Castelldefels van tapar l’estrella i l’equip va entrar en crisi.  Però, en el pitjor moment, Laporta va arriscar en la tria del nou entrenador i Guardiola i Messi van tornar a portar el Barça fins al capdamunt.

            Sandro Rossell va agafar el Barça a dalt del tot. Li va semblar que n’hi havia prou en comptar amb la complicitat del diari més influent del país i en envoltar-se d’alguns dels personatges més destacats del món econòmic barceloní.  Però de seguida va omplir el Barça de revenges privades i incompetència i el carro va a anar  pel pedregar.  En un acte d’insòlita covardia, va abandonar  el vaixell de nit i en plena tempesta.

            És la catalana una societat més conservadora del que convindria?  Molt probablement, sí.  Des de la Transició fins l’esclat de l’actual crisi econòmica,  l’ascensor social ha funcionat força bé. Però, a la vegada, durant aquest període de temps s’ha fossilitzat de tal manera el funcionament de determinades institucions que resulta molt difícil, sinó impossible, trencar el seu statu-quo. Penso en els partits polítics, en els sindicats, en determinades organitzacions empresarials.  Els out-sider com Laporta ho tenen malament a casa nostra. En canvi,  els qui provenen de nissagues més o menys llustroses encara sembla que tinguin les de guanyar, amb independència del balanç de la seva gestió.  Bill Clinton va arribar a la  presidència dels Estats Units després d’haver estat governador d’Arkansas, un dels territoris  més pobres, i menys influents, de tota la nació. Això explica que les  societats que tenen  menys por al futur siguin aquelles que demostren un major grau de dinamisme