El Blog d'Agustí Pons

Una nit d’hivern, a Molins de Rei

Una nit d’hivern de 1966, en ple mes de febrer, dins la programació de la “III Semana de cine español” es va presentar a Molins de Rei la pel·lícula La caza de Carlos Saura. Jo hi era. Tenia 18 anys i en feia dos que havia entrat a treballar a “El Noticiero Universal”. No sé com devia arribar-hi, a Molins de Rei, perquè no tenia cotxe, ni tampoc sé qui em va avisar de l’esdeveniment. El que sí recordo és el vestíbul de la sala: fosc, ombrívol, amb figures humanes amb prou feines perceptibles amb el rostre entre expectant i temorós. Semblava una conspiració. En certa manera, ho era. No vaig veure Carlos Saura ni cap dels actors que intervenien a la pel·lícula. Tampoc no els hauria reconegut. En silenci vam entrar a la sala i en silenci vam començar a ser enduts per la tensió in crescendo del relat: una innocent jornada de cacera que acaba amb la mort violenta dels quatre protagonistes en un clima de degradació moral que constituïa una metàfora quasi explícita del franquisme.

Només puc parlar per mi: la pel·lícula em va produir un impacte difícilment explicable a les generacions que no van viure el franquisme. El franquisme era com un immens matalàs (Raimon, dixit) sota el qual ens ofegàvem sense acabar de morir. De tant en tant, però, algú feia esclatar davant dels nostres ulls una pel·lícula, un recital, una obra de teatre que actuava de poderós estimulant com el “sí, se puede” que molts anys després s’inventaria Obama i copiarien els nostres indignats peninsulars. A l’impacte que vaig experimentar amb La caza en van seguir dos més: el recital de Raimon a la festa major de Gràcia l’any 1967 i la visió de Marat-Sade, al Poliorama, el 1968. Aquests impactes no m’han marxat del cap. No sé si Raimon va cantar el “Diguem no” escapçat que li permetia la censura. En tot cas, fos aquesta o alguna altra de les seves cançons –¡de protesta!– allà em vaig adonar que la meva pretesa valentia intel·lectual i ideològica estava recoberta per una immensa por que em tenallava. Raimon no la tenia aquesta por i cantava a favor de la llibertat sabent que a la cantonada, o rere l’escenari, l’esperava literalment la Guàrdia Civil. I amb el Marat-Sade vaig descobrir una altra manera de fer teatre que no tenia res a veure amb una obra de tres actes i teló. Serena Vergano brandava un ganivet sobre el cap de Marat pocs moments abans d’assassinar-lo mentre el cor de goliards cantava allò de “Marat, ¿que has hecho de la Revolución?” just quan les jornades del Maig del 68 acabaven de fracassar.

Després, i durant molts anys, no em vaig perdre cap de les pel·lícules de Carlos Saura que es van estrenar regularment. Més enllà de les que d’una forma metafòrica seguien parlant del franquisme i del seu impacte en la societat espanyola recordo Bodas de sangre, versió cinematogràfica de l’adaptació que n’havia fet Antonio Gades per al seu ballet. Jo havia vist aquesta adaptació en una representació que se’n va fer al Poble Español de Montjuic –per cert, no sé per quines raons però amb assistència del president Pujol– i on l’aleshores parella del ballarí, la meva idolatrada Marisol, hi tenia un discret paper. També tinc molt present Goya en Burdeos on Saura repassa els darrers anys de la vida d’aquest genial pintor, aragonès com ell. L’ús del color per part de Saura –en aquestes pel·lícules, i també a Flamenco, per exemple– continua essent un espectacle visual com poques vegades es pot veure en un cine.

Carlos Saura era germà del pintor Antonio Saura mort fa uns anys. Antonio Saura pintava uns quadres on el negre era el color predominant. Per anar-los a veure, els més decidits pelegrinàvem a Conca on una colla d’artistes havia organitzat un Museu d’Art Abstracte perquè en aquells temps a Madrid no en volien cap. Molins de Rei i Conca. De tot això fa molts anys. Però sense Carlos i Antonio Saura, i molts altres artistes, escriptors i creadors en general, no seríem on som. Van ser, ells sí, llum en la foscor.