A la Unió Europea portem quatre anys de crisi econòmica i no hi ha cap indici racional que faci preveure una ràpida sortida a l’actual cul de sac. La crisi afecta el conjunt de països que formen la Unió encara que, naturalment, es viu de manera molt diferent en aquells països que, com Alemanya, que actuen, de fet, de creditors que no pas en aquells altres que formen part del club de deutors. Diguin el que diguin els
polítics espanyols i els representants de la Unió Europea, la situació és ara més greu que fa quatre anys. És cert que s’ha aconseguit sanejar el sector bancari a canvi, però, d’un deute públic descomunal que molts experts vaticinen que serà impossible de pagar. I no cal recordar quins percentatges d’atur patim a Catalunya i a Espanya, etcètera. El resultat és una desmoralització general perquè en qualsevol situació difícil de
la vida el més insuportable no és el mal sinó la incertesa de la seva durada.
És lògic, que els nostres diaris, especialment en els suplements dels cap de setmana, vinguin publicant articles de tota mena, dels més tranquil·litzadors als més apocalíptics, sobre la crisi de l’euro. Escrits, en general, per professionals solvents ajuden a entendre la complexitat de la situació. Jo hi trobo a faltar, però, i parlo també en termes generals, una visió política de la crisi. La crisi de l’euro és econòmica però la
solució només pot venir de la mà de la política.
És la política, i no l’economia, la que ha possibilitat que la integració europea arribés als nivells que ara ha arribat. Al principi de tot, es tractava d’evitar que la competència franco-alemanya per una mateix
mercat provoqués més conflictes. Per això es va començar amb un tractat sobre el carbó i l’acer. Però la decisió de començar per aquest tractat i no per un altre la van prendre uns determinats polítics, francesos, alemanys i italians. I no la van prendre perquè sí. Vull dir que com eren polítics van adonar-se de seguida que, si començaven la casa per la teulada, com havia passat després de la I Guerra amb la creació de la Societat de Nacions, aviat la situació tornaria a quedar encallada. Van decidir començar de baix a dalt no per causalitat; de les coses concretes -el carbó i l’acer– a les coses simbòliques; a aquests darreres -per cert-encara no els ha arribat l’hora de la revisió. Pugeu algun dia dalt de l’Arc de Triomf de París i ho comprovareu: les armes franceses continuen enorgullint-se de les seves victòries sobre les armes alemanyes.
Ara, però, a Europa jo no en veig gaire de polítics. Em refereixo a polítics que tinguin el coratge de recordar-li a la senyora Merkel que la sort de l’euro no pot quedar lligada a una opinió pública alemanya que
ja ha demostrat la seva intolerància en d’altres moments de la història. També calen polítics amb el coratge suficient per reconèixer que la laberint burocràtic ideat, en bona part, per Jacques Delors, ha acabat degenerant en una immensa burocràcia que decideix, a distància, sobre la vida de milions de ciutadans. No sé si els polítics europeus són conscients que la idea d’una Europa unida s’està desintegrant per moments; i que vells tòpics històrics sobre determinades característiques col·lectives dels pobles comencen a servir per explicar el que està passant.
Tot el segle XX europeu ha estat, en bon part, una lluita de molts, amb França al capdavant, per posar límits a la capacitat expansiva d’Alemanya. Perduda aquesta guerra (en realitat, perdudes tres guerres) les prevencions que aquesta expansió provocava tornen a aparèixer. La manca de fre a l’expansionisme d’Alemanya. Aquesta és l’autèntica novetat del segle XXI. No és una perspectiva gaire falaguera, sobretot, si no tenim polítics que la sàpiguen valorar en la seva autèntica gravetat.
El Punt. Avui, 19 de març del 2013
No és cert que Mariano Rajoy no tingui un pla per respondre a les peticions sobiranistes de Catalunya. Sí, que en té un, de projecte, i consisteix en procurar la lenta degradació de la vida col·lectiva de Catalunya a fi d’aconseguir desmotivar completament el ciutadà de qualsevol intent de participació en els afers col·lectius. Jo pensava que el debat entorn al projecte sobiranista no seria precisament una justa cavalleresca però que, com en tota situació de conflicte protagonitzat per persones intel·ligents, es procuraria que els danys col·laterals fossin els mínims. És més, sempre hi havia la possibilitat que l’aposta per la independència fos una aposta de màxims, motivada pel convenciment, la necessitat o la desesperació -o les tres coses alhora, tant se val- i que en el curs de la partida s’arribés a un acord de mínims, acceptable per a les dues parts. Al cap
i a la fi, així va funcionar la Transició i així s’han solucionat la majoria de conflictes polítics que no han desembocat en guerres o violències.
El govern de Rajoy no ha enviat un exèrcit militar -si és permesa la redundància- sinó que n’ha tingut prou en reforçar la plantilla de funcionaris públics habitualment dedicada a tasques d’informació i propaganda. És una invasió molt més subtil per invisible i d’efectes tan o més demolidors. En efecte, resulta difícil denunciar una campanya de desprestigi duta a terme a través dels mètodes més sofisticats de calumnia i desinformació. Aquesta campanya es basa en fets reals, en denuncies discutibles i en simples invents més o menys creïbles per part d’una opinió pública que ja comença a sospitar de tot el món polític, en bloc. Barrejar la veritat amb les mitges veritats i amb mentides deliberadament formulades és una formula letal per a un sistema democràtic –que és un sistema enormement fràgil, com demostra l’experiència històrica. En democràcia hi ha uns límits que no es poden, o no s’haurien de poder, superar a no ser que qui els traspassi tingui una idea només funcional de la democràcia: em serveix només si serveix els meus
interessos polítics.
L’expresident Aznar va ensenyar les cartes quan va dir que abans es dividiria Catalunya que Espanya. No era una atzagaiada com ho prova el fet que ha estat l’estratègia utilitzada pel Partit Popular a l’hora de respondre a les reclamacions sobiranistes de Catalunya. Rajoy és més subtil que Aznar i tampoc no té, de cara al seu propi partit, el marge de maniobra del seu antecessor. Si no ha pogut ni cessar la ministra Ana Mato imaginem-nos què passaria si intentés el més mínim gest de distensió cap a Catalunya.
Ens equivocaríem si, des de Catalunya, penséssim que l’estratègia del PP és fruit de la mentalitat visigòtica que mantenen alguns, o molts, dels seus dirigents. No ens enganyem. Els estrategs del PP saben història i saben que, si més no des de l’Assemblea de Parlamentaris, i això vol dir remuntar-se al 1917, Catalunya sempre ha acabat cedint; sobretot, en el moment en què l’enfrontament directe s’ha fet inevitable. Ells confien en què la història es repeteixi i per això la seva estratègia consisteix en posar l’esca de la divisió i la desmotivació allà on l’actualitat ho fa possible. Lamentablement no podem esperar que el PSOE es comporti d’una manera millor. El PSOE és un partit, en general, més ben educat que el PP però ja hem vist que comparar el procés sobiranista amb Hitler resulta gratis.
Estic segur que ara, entre els ciutadans de Catalunya, hi ha més independentistes que en el moment de la manifestació de l’11 de Setembre. Ja ho he dit repetides vegades aquests darrers mesos: els qui apostàvem per una via de diàleg ens estem quedant sense arguments. Però que ni el PP ni el PSOE s’enganyin: uns quants, no sé si molts o pocs, ara, menys que mai, no abandonarem la nau catalanista; no per quixotisme sinó per dignitat.
Fundació Catalunya Oberta, 14 de març del 2013.
Sóc un dels molts ciutadans que aquests dies ha gaudit enormement amb el Nabucco de Verdi presentat pels Amics de l’Òpera de Sabadell. L’estrena de l’obra, fa alguns dimecres, va constituir un èxit total; i
això no ho dic fiant-me només del meu criteri d’afeccionat sinó per la crítica que, pocs dies després, publicava Roger Alier a La Vanguardia, on subratllava l’alt nivell de qualitat de músics i cantants -cor, inclòs-. La historia que explica Verdi a “Nabucco” és prou coneguda: Nabucodonosor, rei de Babilònia, entra Jerusalem, en destrueix el Temple, i s’emporta un part del poble jueu, presoner, cap a l’exili. Doncs bé, és en aquesta captivitat on Espriu situa la seva Primera història d’Esther.
A l’hora de judicar-la, alguns crítics i analistes han considerat, amb un deix de menyspreu, la poesia d’Espriu com un “lament metafísic” enfront d’altres obres que, en els moments més difícils del franquisme, apostaven, si més no en aparença, per una literatura més lluitadora. També hi ha hagut crítiques a la inintel·ligibilitat de la seva llengua literària, inadequada -segons aquest criteri- per interessar al lector contemporani. No sé si aquests o altres retrets que es podria fer a l’obra d’Espriu són justos però, en tot cas, són dignes de ser tinguts en compte si no volem convertir tot un corpus literari en quelcom intocable i mort.
Ara bé, el que ningú no pot negar és l’ambició intel·lectual i literària d’Espriu; un ambició de primer ordre a l’alçada de la Catalunya ideal que havien imaginat, ell i els seus amics, en el clima d’optimisme que va comportar l’adveniment de la República i la recuperació de les llibertats catalanes. Resulta inimaginable que Espriu, a l’hora d’escriure Primera història d’Esther, no tingués present l’operació que, a partir de l’episodi
històric immediatament anterior al que ell escollia, havien dut a terme Solera i Verdi. En aquest obra de teatre, Espriu barreja els elements més locals, personatges reals o mitificats de Sinera, amb personatges de l’Antic Testament. El món més local i el món més universal. No és això mateix el que han fet Joan Miró a “La masia”, Picasso a “Les senyoretes d’Avinyó” o Woody Allen en la sèrie de pel·lícules centrades en la ciutat de Nova York?
Espriu no té cap mena de por a l’hora de donar-nos la seva visió de mites universals, que han estat recreats per algunes de les més altes figures literàries o pictòriques. Aquest és el cas, per exemple, de Judith, l’altra gran figura femenina bíblica, que ja apareix en el conte “Auca i tràgica mort del Plem” que enceta el llibreAspectes publicat el 1934. L’episodi de Judit decapitant Holofernes ha esta tractat, entre d’altres, per Rafael, Tintoretto, Caravaggio i Goya; també, en una de les últimes novel·les escrites per Jorge Semprún. Espriu, d’una forma explícita, deliberada, ve a dir: Feu-me un lloc entre tots aquests.
El país al qual aspirava Espriu era l’anti-Polònia, aquest programa televisiu que té per objectiu la banalització de tot allò que pugui augmentar l’autoestima col·lectiva dels catalans. En els moments més difícils,
als anys quaranta, Espriu i els seus companys de generació es van posar unes orelleres de ruc i van continuar escrivint com si al país no hagués passat res. Mai no se’ls va acudir abaixar el llistó de la qualitat i l’exigència -mireu, si us plau, la col·lecció de la revista Ariel-. Això ens va salvar.
I encara hi ha qui defensa que Espriu, a hores d’ara, no té res a dir-nos?
Butlletí del Centre d’estudis Jordi Pujol. 6 de març del 2013
"Amo les faules del filòsofs;