El Blog d'Agustí Pons

Una visita a Gombrèn

Aquest passat cap de setmana he estat a Gombrèn. Potser feia més d’un any que no hi anava. Gombrèn és un poble petit travessat per la carretera que uneix Campdevànol amb la Pobla de Lillet o sigui la vall del Ter amb la del Llobregat. Està situat als peus de les terres de Montgrony –el santuari, el castell de Mataplana– allà on diuen que va començar la Reconquesta; la nostra Covadonga segons els més romàntics. I que compta amb un modest museu dedicat al comte Arnau, el personatge llegendari que va conèixer el càstig diví per no pagar la soldada als pagesos que treballaven per a ell i per les seves malifetes amb els monges de Sant Joan de les Abadesses amb les quals es comunicava a través del misteriós forat de Sant Ou. A mi m’havien dit que en una de les fugides del comte el seu cavall havia deixat una petjada a l’escala que va de l’hostatgeria de Montgrony al Pla de Sant Pere però jo, que l’he pujada moltes vegades, no he aconseguit veure-la mai.

Ara, Gombrèn és un poble net i endreçat que tot i la seva reduïda població compta amb un sant –Francesc Coll (1812-1875)– fundador de les Dominiques de l’Anunciata i amb la Fonda Xesc que manté una estrella Michelin des de fa uns quants anys. A casa meva d’aquesta fonda en diem encara Cal Xesc que era el seu nom tradicional. I ens costa adaptar-nos a la relativament nova denominació perquè Cal Xesc va estar relacionat amb la meva família des que Matilde Casanova Artigal, filla de la meva tia àvia, es va casar amb Pere Puig Busquets que havia esdevingut l’amo de Cal Xesc. Això passava el 1925 i des d’aquest any i fins al 1975, quan la família Rovira se’n va fer càrrec, la fonda va ser una mena de segona residència per part de la família de la meva mare: allà hi anaven a estiuejar en temps de la República i en temps del franquisme; allà van trobar refugi durant la guerra civil; allà hi feien estada els malalts de la família per recuperar la salut –el clima sec de Gombrèn era un bon antídot contra la tuberculosi– i allà va passar els seus últims dies la meva mare.

De nen, la primera vegada que vaig arribar a Gombrèn –devia a ser a meitat dels anys cinquanta– no em va agradar gens. A Barcelona, jo vivia en una torre del barri de Vallcarca. En determinades celebracions, portava sabates de xarol i em fixava els cabells amb Luky Strake. En canvi, Gombrèn era, en aquell temps, i com molts altres pobles de Catalunya, un poble lleig i brut. Tinc una borrosa visió de les restes d’excrements que els matxos deixaven entre llamborda i llamborda en els estrets carrers del poble i l’ambient general de pobresa que s’hi respirava. ¿Qui recorda, en l’actualitat, com es vivia a molts –potser la majoria de pobles de Catalunya– en aquells anys? Els qui podien, emigraven: Gombrèn tenia quasi 750 habitants el 1920 però al 1970 en quedaven menys de 350.

Avui observo el tragí de la Fonda Xesc, les motos i els cotxes que s’aturen o passen de llarg camí de Montgrony convertit en un centre d’escalada –d’excursionisme ja ho era–; i m’agrada pensar que Gombrèn no és un cas aïllat i que la Catalunya d’avui no té res a veure, per fortuna, amb la dels anys 50 per més problemes polítics, socials i culturals que tinguem entre mans. I també m’agrada pensar que aquest canvi no ha caigut del cel sinó que ha estat obra –ho vull creure, sí– d’homes i dones inconformistes. Com la Meritxell i en Francesc que van agafar una fonda de poble i l’han transformat en un restaurant de prestigi.

A Gombrèn sento el pes de la història; de la minúscula història d’una part de la meva família i aquest sentiment de pertinença –descregut com sóc de tota mena de pulsió metafísica– em reconforta. Em fa sentir d’on vinc i això justament és el que alimenta la meva insaciable curiositat per intentar entendre els infinits replecs del món.

Raimon i el seu recital al Palau d’Esports (octubre 1975)

La meva primera trobada amb Raimon no va resultar gaire estimulant. Jo treballava al Noticiero Universal i el vaig voler entrevistar. Quan venia a Barcelona, s’hostatjava en una mena de residència crec que al carrer Diputació, vora la plaça Tetuan. Ell em va rebre amb una distanciada educació potser perquè no es devia refiar gaire ni del Noticiero ni de mi –no em coneixia de res–. A la recerca d’una comunicació fluida, que diluís possibles suspicàcies, a la segona o tercera pregunta li vaig demanar pels seus cantants preferits: “Atahualpa Yupanqui” em va contestar amb la seriositat d’un professor de filosofia. Jo no havia sentit parlar mai d’aquest cantant i ni tan sols sabia com escriure el seu nom. Començàvem malament. Després, durant el meu pas pel Departament de Cultura, en el primer govern de Jordi Pujol, Raimon va refusar, i així es va fer públic, la Creu de Sant Jordi –érem massa de dretes– i al cap d’uns anys va acceptar –de les mans del mateix president– la Medalla d’Or. Potser Jordi Pujol s’havia fet d’esquerres i molts no ens n’havíem adonat.

Però cap d’aquests episodis no va trencar la meva admiració pel seu gest desafiador des d’una nit, ja aleshores llunyana, quan l’havia anat a escoltar a la festa major de Gràcia. Mai no m’havia sentit tan directament interpel·lat sobre la meva actitud –sí, la meva– davant la Dictadura. La interpel·lació era clara, rotunda i no et deixava marge per a l’escapatòria. És cert: els diguem-ne “periodistes democràtics” fèiem el que podíem. Potser arribàvem a sacsejar l’arbre però l’arbre no va caure fins a la mort del Dictador de la mateixa manera que la premsa alemanya, per més infiltrats demòcrates que hi haguessin trobat aixopluc durant el nazisme, no va recuperar l’honorabilitat fins després de la mort de Hitler. Aquesta és una reflexió que manllevo de l’Emili Teixidor, un dels escriptors més lúcids i més corrosius que he conegut. Quan ens referim al periodisme sota el franquisme, ¿podem parlar de complicitat forçada? En tot cas, ¿era compatible exercir d’una forma coherent la professió de periodista dins d’una estructura de poder essencialment antidemocràtica? Les cançons de Raimon exigien una actitud de compromís social superior a aquell que jo –i m’imagino que molts– estàvem disposats a assumir per més que, en la nostra feina laboral, intentéssim tranquil·litzar la consciència sense arribar a fer, però, cap trencadissa radical. El Règim no ho hauria permès.

Justament perquè el seu crit afectava el moll de l’os de la Dictadura sense cap mena de dissimulació Raimon va ser reiteradament prohibit durant llargues temporades. Aquesta prohibició no només constituïa un atac a la llibertat d’expressió. Era, també, en deixar-lo sense feina, el pacte de la fam. L’abril del 1975, Raimon va poder tornar a cantar al Palau de la Música. La revista Destino, on jo treballava, li va dedicar la portada i tres articles. Amb el títol “Raimon, el gusto por la libertad”, la foto de la portada –un primer pla d’ell, tocant la guitarra– és obra d’en Josep Moya Angeler. I a l’interior, els tres articles: un de Nèstor Luján, el director, que justifica el títol del monogràfic; un altre de Francesc de Carreras –“El seu poble i ell”– i, finalment, un de meu “Quince años de presencia”. Rellegits ara tot tres, els dos primers son excel·lents –com no podria ser d’altra manera– i el meu, en canvi, constitueix un autèntic farrigo-farrago; és essencialment confús perquè insinua coses que no diu i no diu coses que semblaven obligades de dir quan es parlava, en aquell context, de Raimon. Potser tot venia del fet que jo, sense deixar d’admirar en Raimon, estava totalment de la banda d’en Sisa. Les seves cançons m’havien fascinat, m’hi havia fet amic i junts havíem arribat a projectar un llibre de poemes “beats” que havia de comptar amb la col·laboració d’altres col·legues i que no va arribar a bon port. L’any 1976 Sisa publicaria l’àlbum “Galeta galàctica” que està dedicat a l’Albert Batiste i a mi, potser perquè l’havíem animat en hores difícils abans del seu esclat a Zeleste. No és casualitat que Sisa i Pere Calders no triomfessin fins després de la mort de Franco. Com va escriure Jordi Maluquer eren autors per a un país normal, i el país no va començar a ser normal fins el 21 de novembre del 1975.

Aquests dies es pot veure al Museu d’Història de Catalunya l’exposició “50 anys dels concerts de la Transició” que en bona part van ser possibles gràcies a l’empenta i la sagacitat de Xavier Regàs. Raimon va cantar al Palau d’Esports el 30 d’octubre del 1975; Lluís Llach els dies 15, 16 i 17 de gener del 1976 i Quicu Pi de la Serra el 27 de febrer. Fermí Puig ha estat el comissari d’aquesta exposició; Joaquim Vilarnau és l’autor dels textos i tots dos han treballat sota l’aixopluc de la revista Enderrock. El recital de Raimon és el que té més mèrit, el més arriscat, perquè Franco encara estava viu i Franco va perseguir, represaliar i matar fins al darrer moment. Jo, a aquest primer i únic recital, no hi vaig anar. Sí, en canvi, al primer dels tres de Lluís Llach –quasi a primera fila perquè feia d’acompanyant (i xofer) de Maria Aurèlia Capmany– i al de Quicu Pí de la Serra. Però en la meva biografia sobre Salvador Espriu –publicada el gener del 2013– dedico, a l’episodi, una pàgina sencera. I ho faig després d’una llarga conversa que, sobre aquest i altres temes relacionats amb el poeta, vaig mantenir amb en Raimon. Jo em pensava que Raimon hauria comptat, per organitzar aquell recital, amb la complicitat del PSUC –encara prohibit però amb una gran capacitat d’influència social– i amb determinats polítics. Però no va ser així. El recital el van muntar ell i l’Analisa i en condició d’organitzadors van ser cridats al despatx del governador civil Martín Villa que els va fer responsables del que pogués passar. El recital va omplir tot el Palau d’Esports i els crits antifranquistes i a favor de la democràcia van créixer tant que a la mitja part la policia, esverada, va voler suspendre’l. Raimon s’hi va negar. I en mig d’aquella tensió, va cantar “Indesinenter” i “Inici de càntic en el temple”. Salvador Espriu –tan reticent a sortir de casa seva– l’escoltava atentament assegut a primera fila. Raimon —permeteu-me l’expressió— havia tornat a demostrar que els tenia molt ben posats. Franco va morir vint dies després.

Un discurs excel·lent; una realitat depressiva

L’11 de setembre Xavier Antich, president d’Òmnium, va pronunciar un discurs excel·lent, al Passeig Lluís Companys, vora l’Arc de Triomf. En les seves paraules no es va apartar de la doctrina del catalanisme clàssic que proclama que som –o volem ser– un sol poble, integrador, democràtic i sense exclusions. No tenia cap raó per no fer-ho així perquè aquest catalanisme –el de Josep Termes, Paco Candel, Jordi Pujol, Maria Aurèlia Capmany i Josep Benet per no anar gaire lluny– és el que ha aconseguit majories socials, culturals i polítiques. Antich ho va explicar amb un rigor que va incloure una cita de Popper –“o s’està favor d’una societat oberta o s’està a favor dels seus enemics”– i l’èmfasi propi de l’orador que intenta convèncer de la bondat de les tesis que sustenta. “La reivindicació de l’independentisme s’ha de fer amb tots els seus accents, amb tots els seus orígens” perquè “si Catalunya perd la seva capacitat d’integració perdrà la seva raó de ser”. I després de l’anàlisi, les propostes: cal organitzar un front cívic ampli i radicalment democràtic entre el catalanisme, el sobiranisme i l’independentisme que és, o hauria de ser, capaç de recuperar els grans consensos i esdevenir el carril central del país. Catalunya és una nació i té dret a decidir democràticament el seu futur i, per això, només l’autodeterminació possibilitarà resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i Espanya.

A l’acabar em vaig afegir al cant d’Els Segadors amb ganes: ni que fos per uns minuts, el discurs m’havia encomanat un cert optimisme, una certa capacitat de no caure en el desànim . Em va semblar que aquest equilibri entre realisme i crida a la perseverança era el que calia esperar del president d’una entitat que no podia caure ni en una amarga lucidesa ni en un triomfalisme de campanar.

En arribar a casa vaig fer la meva habitual lectura de premsa i em vaig topar amb l’article que publica regularment Miquel Puig a les pàgines de La Vanguardia. Miquel Puig -no és la primera vegada que ho dic– és un dels meus economistes de capçalera. L’article es titula “La Catalunya desemparada”. Puig hi explica que –com ja es deia en l’Informe Fènix del qual ell en va ser un dels redactors– “la trajectòria [pel que fa al PIB per càpita] no sols ens allunya d’Europa occidental sinó que és fins i tot inferior al d’Aragó”. I afegeix: “El més important no són, però, aquests senyals sinó la reacció de les elits, que es pot resumir en dues posicions: que no estem tan malament i que les causes de la divergència, en la mesura que hi sigui, son complexes. Es tan com dir que o bé l’estat de coses ja els va bé, o bé que no saben com començar a posar-hi remei”. I posa l’exemple de la consellera Niubó quan va dir que seria política-ficció especular sobre quins haurien estat els resultats catalans a l’informe PISA si els centres educatius haguessin seguit les normes. “Política-ficció?” es pregunta Puig. I ell mateix contesta: sinó s’hagués produït l’exclusió de tants alumnes els resultats en comptes de molt dolents haurien estat catastròfics. Per la seva banda, Ramon Espadaler, conseller de Justícia i Qualitat Democràtica aquests dies ha intentat minimitzar les acusacions del principal sindicat dels funcionaris de presons que havia denunciat la saturació d’interns als centres penitenciaris —en menys de tres anys, la població de les presons ha augmentat un 18%— i la conversió del tercer grau en la via més ràpida per alleujar la massificació dels interns.

Des de la perspectiva de la Prepolítica –nom que Jordi Maluquer donava als articles que publicava a l’Avui– fa la impressió que la majoria de polítics que ens governen no entenen, o no volen entendre, la situació de col·lapse, o declivi segons els casos, en què de fa temps es troba Catalunya. En el camp de la llengua, de l’ensenyament, en el de l’assistència sanitària però també en el de l’energia amb algunes paradoxes realment coents: la nostra negativa a les centrals nuclears i el rebuig a les eòliques fa que hàgim d’importar electricitat que en bona part prové…. de les centrals nuclears de França. Sembla que l’important no és reconèixer la complicada realitat sinó guardar la puresa diguem-ne ideològica.

Potser una de les frases que més em va agradar del discurs de Xavier Antich és quan va dir que davant de problemes complexos no hi valen solucions simples que son les que propugnen els partits d’extrema dreta. Potser sí que aquests partits l’encerten en algunes de les denúncies que fan. Però, en tot cas, –la Història ja ho ha demostrat– les solucions que proposen no només poden ser ideològicament inadmissibles sinó que socialment resulten força més ineficaces que les situacions que pretenen solucionar.

Un discurs excel·lent, una realitat depressiva.

Godard i els influencers

En el primer pis que vaig llogar després d’haver vist La chinoise vaig pintar els marcs de les portes i les finestres de color blau elèctric; exactament com a la pel·lícula de Godard. No recordava l’any del film i ho he buscat al google: 1967, el mateix any que vaig començar a viure en parella. Godard era, en aquells moments, un dels nostres influencers, tot i que, naturalment, aquesta paraula encara no existia. Me n’he convençut no només pel detall del color blau sinó per les primeres quatre ratlles amb què google explica La chinoise: “Quatre joves passen les seves vacances d’estiu en un pis que els han prestat. Volen canviar el mon (…). En aquest relat premonitori del Maig de 1968, Jean Luc Godard descriu una banda d’estudiants que discuteix sobre el pensament de Mao Tse Tung i la millor manera de fer triomfar les seves idees”. Jo mai no he estat maoista, ni aleshores quan tenia 20 anys, però sí que, no sé si abans o després d’haver vist la pel·lícula, vaig anar a l’ambaixada de la Xina a París i en vaig sortir amb un Libro Rojo (edició castellana) de Mao sota el braç.

Durant molts anys, i potser podríem dir que durant molts segles, els principals influencers van ser els capellans a través del sagrament de la confessió i, els més convençuts, a través de la figura del director espiritual. Si volgués fer un acudit fàcil diria que els capellans sabien llatí, és a dir, eren persones culturalment preparades però això no garantia un bon consell. Ara be, la religió catòlica havia constituït un marc de regles que, aplicades amb seny, donaven unes pautes molt concretes d’actuació: estimar al proïsme, no matar, admetre l’autoritat dels pares, treballar “amb la suor del teu front”, etc. He dit aplicades amb seny. La meva generació no va tenir aquesta sort. La religió de la nostra infantesa era plena de pors, càstigs, prohibicions. No la desitjo a ningú. No té res d’estrany, doncs, que així que les circumstàncies ho van permetre esbotzéssim, provéssim d’esbotzar, aquest marc mental i quedéssim enlluernats per les propostes de llibertat, o així ens ho semblava, que entraven en comptagotes a casa nostra o que podíem experimentar amb una plenitud inesperada quan, finalment, aconseguíem fer un primer viatge a París. Godard va ser un dels nostres influencers; també, Truffaut, a través sobretot de Jules et Jim i La nuit americaine. Gràcies als Beatles ens vam deixar els cabells llargs i amb Marcuse ens va semblar que una certa revolta era possible. Estic segur que altres persones de la meva edat podrien aportar altres noms o que podrien considerar poc representatius els que jo he esmentat. Però el que és important, em sembla, és reconèixer la pèrdua d’influència que va experimentar l’Església.

Després podríem dir que van arribar els psicòlegs, que venen a ser –i no vull ofendre ningú– una mena de capellans laics. Els expliques un problema personal i ells t’ajuden a trobar les pautes per poder-ne sortir. Quan jo era jove només s’anava al psicòleg en casos extraordinaris, quan l’afectat, o els seus familiars, no eren capaços de trobar una solució factible a la situació que semblava impossible de resoldre. Anar al gimnàs, per a la salut del cos; i anar al psicòleg, per a la salut de l’esperit, ni estava de moda, ni era freqüent i, segons com, ni era ben vist.

Ara, la gent més jove, els adolescents, han quedat encaterinats amb els influencers que no crec que sàpiguen llatí com els capellans ni que tinguin un mínim de formació professional com els psicòlegs però son molt populars i guanyen molts diners. Seria fàcil dir que del Godard d’abans als influencers d’ara hem baixat per un tobogan des de la supèrbia del qui vol canviar el món a la inanitat del qui és pura aparença. No ho diré perquè no ho penso ni em dedicaré a pensar-ho perquè hi ha persones més preparades que jo per parlar-ne. Només he volgut explicar com d’una exposició on he entrat amb la pretesa maduresa d’una persona d’edat n’he sortit amb el record d’uns anys joves en què volíem canviar el món però, això sí, després d’haver pintat les portes de color blau.

L’exposició La fraternitat de les metàfores, dedicada a Jean-Luc Godard, es pot veure a la Virreina fins al proper 4 d’octubre.

Lorca, Espriu i la generació del 27

De tots, o de molts, és sabut que García Lorca, a Catalunya, s’hi va trobar bé. Les relacions d’amistat i passió entre ell i Salvador Dalí han estat estudiades diria que exhaustivament. A Barcelona no només va estrenar algunes de les seves obres més compromeses, com Mariana Pineda, sinó que en aquesta ciutat va trobar un ambient menys agressiu respecte a la seva homosexualitat com algunes parets de l’Hotel Majestic podrien explicar.

No son tan conegudes les relacions de Salvador Espriu i Rosselló-Pòrcel amb Lorca i, en general, la Generació del 27. No consta enlloc que Espriu i Lorca s’arribessin a conèixer personalment. Sí, en canvi, que Rosselló-Pòrcel va coincidir amb Lorca el 1934 als cursos d’estiu que des de feia dos anys es donaven a l’antiga residencia dels reis d’Espanya a Santander convertida pel ministre Giner de los Ríos en centre universitari. Aquell estiu hi va actuar Lorca amb el seu grup La Barraca i ho sabem per una carta que Rosselló envia a Espriu on també li diu que ha estat una hora parlant amb Unamuno. Espriu i Rosselló, nascuts el 1913, eren quinze anys més joves que Lorca i es miraven amb simpatia i complicitat els treballs i les vides de la Generació del 27. El jove Espriu s’emmirallava amb Valle Inclán, el germà gran de la Generació del 98. “Jo crec –declararà el 1973 al periodista Carles Isasi Agudo– que Valle és l’autor més important que hi ha hagut a Espanya des del Segle d’Or, més rellevant que Lorca, que no deixa de ser un deixeble, modest, de Valle”.

A Valle, Espriu i els seus companys de navegació el van conèixer personalment durant el creuer cultural que més d’un centenar d’alumnes escollits de les universitats de Madrid i Barcelona van fer pel Mediterrani l’estiu del 1933. Eren els alumnes més brillants d’aquell moment perquè es tractava de demostrar que Espanya ja no era el territori decadent de la Generació del 98 sinó el de la modernitat republicana de 1931 (o 1927 si hem de fer cas de l’antologia de Gerardo Diego que la consagra). Isabel Garcia Lorca, germana del poeta, era una de les participants. Després de la visita al Partenó li escriu una carta, entusiasmada. “Pienso Federico que pudiendo haber venido, quedándote has cometido una de las locuras mayores de tu vida, ahorra dinero, quédate hasta sin comer pero no dejes de venir a Grecia”. El viatge va durar un mes i mig i a l’escala de Nàpols, ja a la tornada, Valle Inclán s’hi va afegir. Ens queda la llibertat d’imaginar-nos una conversa entre Espriu, Rosselló i les tres Cariàtides —Amalia Tineo, Mercè Muntañola i Lola Solà — amb Valle Inclán. Però potser la conversa hauria naufragat donada la tendència a la irascibilitat de l’autor de Luces de bohemia. La realitat és que no sabem res de la relació que Espriu i els seus companys de viatge van mantenir amb Valle Inclán, si és que en van mantenir alguna.

Però ells, vull dir Espriu i Rosselló-Pòrcel, no perdien de petja el que feien Lorca i els seus. Sabem que així que va aparèixer l’esmentada Antologia poètica (1915-1931) de Gerardo Diego, Salvador Espriu i els seus companys de curs en van parlar i discutir entre classe i classe de la universitat. I és Espriu el qui, en una postal que juntament amb Rosselló-Pòrcel envia al seu company David Sanahuja des del “Ciudad de Cádiz”, fa ús de l’adjectiu “putrefacte”, que és l’expressió que Lorca i Dalí feien servir per referir-se a totes aquelles persones o coses que hom tenia per avorrides i antiquades. “Al cel siguis –escriu Espriu–. Ho desitjo de tot cor i per a mi també quan l’hora arribi que ja triga. Estic completament putrefacte.”

Dalí –ens diuen els experts com Agustín Sánchez Vidal– volia rebentar la tradició cultural espanyola des de fora; Lorca, des de dins. Pretenien fer al mateix Espriu i Rosselló-Pòrcel? Espriu, en aquell moment, anava per a prosista; Rosselló, per a poeta. La primera novel·la d’Espriu es titula Doctor Rip, que ja és un títol força indicatiu; la història d’un suïcidi o d’una auto-eutanàsia on les institucions tradicionals com la família i la religió no queden precisament gaire bé (però, en tot cas, cal llegir la primera edició). Poc temps després, quan la guerra civil ja ha esclatat, Rosselló compareix a la celebració del sant de Mercè Muntanyola amb un poema sota el braç –no estava en condicions de regalar-li res més– que hauria pogut signar Lorca: “Els clavells s’incendien,/per imitar-te, quan/tu passes pel davant. (…) Per brodar-te la gràcia/no trobo diamant”. A Rosselló li quedava poc temps de vida. La guerra civil l’havia separat de Salvador Espriu; el mateix, per cert, que va passar entre Dalí i Lorca.

L’Europa de Raymond Cartier i la d’ara.

Des de la fí del comunisme s’ha parlat tantes vegades de la crisi d’Europa que ara que ja la tenim a sobre hi ha el perill que el concepte ens provoqui una avorrida fatiga. Aquestes darreres setmanes, les he dedicades a llegir, gràcies a un regal inesperat, els dos volums de la història de La seconde guerre mundial, publicada pel periodista Raymond Cartier el 1956 i que està considerat un llibre de referència sobre aquell conflicte. Raymond Cartier (1904 – 1975) va ser un dels periodistes francesos més importants del segle XX. Jo l’havia llegit a les pàgines de la Gaceta Ilustrada que devia tenir els drets de reproducció dels articles que, originàriament, sortien al París Match on també apareixien –si la memòria no em traeix– les inoblidables entrevistes d’Oriana Fallaci.

En el relat de Cartier queda clar que la Segona Guerra Mundial la van guanyar els Estats Units i Rússia, diguem que per aquest ordre. Alemanya va perdre la guerra i en la defensa del territori i posterior expulsió dels seus invasors Rússia hi va deixar més de 26 milions de morts. L’ajuda en material bèl·lic –i també en aliments– subministrat per Roosevelt a Stalin va ser un element molt important –decisiu?– en la victòria russa. Queda clar, també, que Roosevelt donava un tracte preferent a Stalin fos perquè no calibrés prou bé l’amenaça que significava l’expansió territorial de Rússia, sota l’abric o l’excusa del comunisme, fos perquè els afers de la Gran Bretanya —que volia preservar, de totes, totes, el seu imperi colonial— li queien força més lluny. I això del colonialisme Roossevelt no ho acabava de veure clar, possiblement tant per raons ideològiques com d’hegemonia econòmica i política. En aquest sentit, la reconstrucció que Cartier fa de les converses a Teheren, Ialta i Postdam entre aquests tres polítics resulta molt il·lustrativa i fins i tot divertida si no fos que les seves decisions van afectar el mon sencer. I França? França es va acomodar a la derrota de les primeres setmanes amb un govern –el de Vichy– que controlava bona part del territori i Sartre estrenava les seves obres sota el París ocupat per les tropes del III Reich. Havia de formar part dels vencedors en el moment de la signatura de l’Armistici? Després del trencament de relacions entre Hitler i Stalin la Resistencia va començar a tenir pes mentre des de Londres, o Brazaville, De Gaulle intentava que americans i britànics li fessin cas. Raymond Cartier, quan parla de França, el seu país, intenta evitar el xovinisme. Pot dir-se que ho aconsegueix tot i que en el relat d’algun episodi, com el de l’alliberament de París per part de les tropes franceses integrades a l’exèrcit aliat, ometi algun detall important. Per exemple, que els primers soldats que van entrar a París dins la columna Leclerc eren soldats espanyols que havien participat a la guerra civil espanyola en el bàndol republicà. Els tancs que portaven duien els noms de Madrid, Belchite, Guadalajara, Guernika, Ebro, Santander, Brunete. Ho explica Rafael Torres en el seu llibre El hombre que liberó París que no va ser altre que el tinent republicà Amado Granell i un grup d’espanyols integrats a la divisió Leclerc. En el seu llibre Cartier no en parla i en canvi esmenta els noms de Montmirail, Romilly o Champaubert quan descriu el nom dels tancs.

La tutela americana es va perllongar durant tots els anys de la Guerra Freda, és a dir, fins al 1989 i des d’aleshores Europa ha de decidir si realment vol assumir el cost de ser un adult autònom, sobretot pel que fa a la política exterior i a la defensa que sovint n’és el braç executor. El desig que Europa organizi plenament la seva defensa Trump l’ha fet públic de forma matussera. Però els anteriors presidents, inclòs el dubatitiu Obama, ja s’havien expressat, amb més educació, en el mateix sentit. Europa ja no és el centre del món sinó un continent envellit sense gaires horitzons comuns que s’escapin a la voluntat de viure el més bé possible. No hi haurà cap Roosevelt, ni cap Churchill, que ens pugui treure les castanyes del foc. La nostra dolça decadència ens fa creure, sovint, que és tot el món el que està reculant. Les coses no van ben bé així però refugiats en un cert aire de superioritat, els europeus tendim a pensar que el mon encara gira al voltant nostre. Però, en relitat, l’Europa de Raymond Cartier ja és història.

Si fa calor, prova de beure

“Si em preguntessin quin és el canvi més radical que ha experimentat la societat en la qual he viscut en aquests darrers cinquanta anys diria, sense vacil·lar, que l’abassegadora presència de l’Estat en la vida quotidiana dels ciutadans”. Aquesta frase enceta un dels primers capítols del meu llibre Crònica al marge que va sortir publicat a l’editorial Comanegra a finals del 2019. Tot i que el llibre no va obtenir gaire èxit ni de públic ni de crítica penso que aquesta frase no és desencertada i que a hores d’ara –estiu del 2026– té més vigència que mai. Escric això i tinc ben present que els de la meva generació –els nascuts els primers quinze anys de la postguerra civil– vam viure dins d’un clima cultural, polític i social rigorosament repressiu, des de la misèria dels primers anys al desarrollisme de després quan Espanya ja no era un malson feixista sinó una avorrida i corrompuda dictadura militar on el qui la feia, la pagava. Però l’Estat, malgrat l’espectacular canvi econòmic experimentat a partir del 1959, seguia essent incompetent en molts camps. I això feia possible que determinats sectors socials poguessin prendre iniciatives que a hores d’ara semblen reservades a l’Administració Pública. Posaré alguns exemples perquè se m’entengui millor. Si més no a Catalunya, es va organitzar una xarxa d’ensenyament paral·lel a l’oficial que, finalment, i en bona mesura el va substituir. I per poc que econòmicament fos possible les famílies es van apuntar a una mútua sanitària. Els millors teatres eren els alternatius, començant pel Lliure, i les llibreries “progres” –recordeu Cinc d’Oros?– feien la feina de les mal proveïdes i escasses biblioteques públiques. Pel que fa als comportaments individuals, la progressió de l’ús de la píndola anticonceptiva va propiciar un canvi radical en el paper de la dona però el punt de referència sobre la salut sexual no era el ministeri de Sanitat sinó la Clínica Dexeus. La meva generació, o alguns de la meva generació, no esperàvem res de l’Estat i la nostra primera reacció va ser de sorpresa quan ens vam trobar amb el deure de pagar impostos. Per què havíem de pagar impostos si nosaltres ens pagàvem la sanitat, l’educació i l’habitatge?

Ara l’Estat s’ha convertit en una immensa teranyina de lleis i disposicions on el ciutadà sovint s’acaba perdent; un Estat que no només intervé decisivament en aquelles grans qüestions col·lectives –sanitat, ensenyament, habitatge– sinó que es permet donar-nos consells sobre temes que, en teoria, pertanyen a l’àmbit exclusivament privat. I que fan riure de tan òbvies. Ara mateix, per exemple, a l’ABC de la calor, una campanya televisiva realitzada per l’ajuntament de Barcelona, se’ns diu que “si fa calor prova de beure”, recomanació que s’agraeix perquè estic segur que cap ciutadà no hi havia pensat. També se’ns recomana que a l’aire lliure, si toca el sol, “arrecera’t a l’ombra” i a “casa controla la temperatura creant corrents d’aire o climatitzant-lo”. I, mentrestant, “tanca les persianes de dia i obre les finestres de nit”, un exercici que ja sabien fer les nostres àvies. (Gràcies, de totes maneres, per tanta saviesa institucional). A l’hivern aquesta mateixa campanya, ens ha dit, i ens tornarà a dir, que si l’avi té fred posem-li un barret i que procurem que prengui el sol.

No es tracta d’un cas aïllat. El que fa l’ajuntament de Barcelona també ho ha fet, i ho continuarà fent, el govern de Catalunya –sigui del color que sigui– i el govern de l’Estat. En el cas de la Generalitat no em sé estar de dir que la campanya “Som sis milions” em va resultar, encara, de les més simpàtiques potser perquè l’obsessió de Jordi Pujol de predicar, i convèncer-nos, que som un sol poble a molts, o a alguns, ens va semblar molt oportuna. En canvi, l’actual spot sobre la política d’habitatges, també del govern català, és ben bé una presa de pèl per no dir una indecència.

Les administracions actuen així perquè el ciutadà ha acceptat aquest procés d’infantilització, d’usurpació de funcions que tradicionalment han correspost a cadascun de nosaltres, amb notable satisfacció. Ens sentim –se senten– protegits i la promesa d’Artur Mas, quan era candidat a la presidència de la Generalitat, de no presentar cap llei al Parlament de Catalunya si abans no se’n deixava sense efecte una altra va merèixer la més profunda indiferència de la resta de partits polítics, dels mitjans de comunicació i del públic en general.

Mai els homes i les dones, si més no en determinades àrees geogràfiques com la nostra, havien gaudit de tanta llibertat individual per prendre decisions sobre la pròpia vida i la pròpia trajectòria. Mai, tampoc, havien fet desistiment d’aquesta llibertat amb tanta alegria i —deixeu-m’ho dir— irresponsabilitat.

Llengües en perill de suïcidi?

Sota el títol La llengua tenaç, la secció de Cultura del diari Avui del dia 29 d’octubre de 1994 va dedicar tres pàgines a la figura de Joan Coromines. El professor Joan Solà; els periodistes Pere Tió i jo; i el fotògraf Miquel Anglarill ens vam traslladar a Pineda de Mar, on Coromines vivia i treballava, i el vam entrevistar. L’excusa era explicar que estava acabant la redacció de l’Onomasticon Cataloniae del qual ja havia sortit el segon volum (en total, en tindria vuit) i denunciar que els dirigents de l’Institut d’Estudis Catalans li havien retirat la important subvenció que s’havia acordat; un problema que crec que, finalment, es va resoldre de forma satisfactòria. L’entrevista pròpiament dita ocupava dues pàgines i anava signada per Joan Solà i Pere Tió. El meu escrit, a la primera plana, intentava ser un retrat humà del personatge, inclosa l’escena del dinar –en un restaurant proper– on el doctor Coromines despatxa el tràmit amb rapidesa: el caldo, la pilota i un voluminós entrecot perquè ell, poc amant de la vida social que el distreu del seu obsessiu treball, abans s’ha tret un paperet de la butxaca i ha començat a explicar el pla de publicació de l’Onomasticon.

Enfront de les crítiques que ja han sortit sobre la situació del català en aquell any 1994, Coromines es mostra serenament optimista. Analitza alguns dels casos més difícils –la situació del català a Alacant–; posa l’exemple dels castellanoparlants que han après el català i afirma que la televisió en català “s’ha de defensar amb urpes per la gran influència que té”. El títol d’aquesta part de l’entrevista es titula “La llengua catalana no està en perill”; una afirmació que a hores d’ara no podríem repetir. “La història ens demostra que Catalunya ha assimilat la gent que venia d’altres cultures”. I cita els exemples de l’escriptor medieval Eiximenis i d’Andreu Xandri, militar durant la guerra civil espanyola, tots dos fills d’immigrants. “El que importa, en definitiva, és la voluntat. Recordo aquella frase tan bonica que va dir Carner: no hi ha cap llengua que mori si no és per suicidi”. O sigui per abandonament.

“Les llengües no moren sinó per suïcidi”. Vam estar a punt de titular l’entrevista amb aquesta reflexió però eren uns anys en els quals la batalla per la llengua encara no estava del tot perduda i calia donar prioritat a l’esperança. I ara? Podem ser sincers o hem de continuar mantenint una actitud políticament correcta? Els que ja som grans procurem mirar-nos l’actual desastre lingüístic des d’una certa distància. Què més podem fer sinó continuar escrivint en català amb l’esperança que la situació sigui encara reversible? Però ho és, de reversible? Algunes decisions polítiques molt importants que s’estan prenent, com ara la legalització dels immigrants que viuen a Catalunya, ens obliguen a pensar el contrari. ¿És comprensible que entre el papers exigits a tots els beneficiats per aquesta mesura no figuri cap mena de deure real respecte a l’aprenentatge o a l’ús del català? Costa creure que aquesta omissió no hagi estat tinguda en compte ni pel govern espanyol ni pel govern català. I, francament, a mi m’és bastant igual que aquesta absència de compromís real –¡real!– amb el català sigui conseqüència de la ignorància, de la malícia o de la por. Catalunya ha patit aquests darrers anys una allau immigratòria que ha afectat plenament el bon funcionament de la sanitat, l’educació i l’habitatge. Fer aquesta afirmació no vol dir situar-se al costat de l’extrema dreta sinó no tenir por d’enfrontar la realitat. I els que dubtin de la gravetat de la situació en tindrien prou en recordar el punt de vista d’alguns dels economistes més prestigiosos del país. Sovint a Catalunya l’important no és reconèixer els plecs contradictoris de la realitat sinó situar-se al costat dels qui es deixen arrossegar pels corrents ideològics dominants; aquells que ens fan sentir purs amb nosaltres mateixos. Només això explica, per exemple, la lapidació intel·lectual de què va ser objecte Heribert Barrera quan fa uns anys va gosar manifestar el seu desassossec per l’evolució demogràfica de Catalunya. La situació actual no ha fet sinó donar-li la raó.

“Les llengües no moren sinó per suïcidi”. La llengua catalana, per desídia de tots plegats, es troba a un pas d’aconseguir-ho.

Cambó, Pijoan, Estelrich, Luján

La primera notícia que vaig tenir de Francesc Cambó va ser per via familiar. La família de la meva mare va regentar, durant molts anys, un estanc i loteria situat a la cantonada del carrer Ferran amb Avinyó i jo havia sentit explicar què havia passat el 14 d’abril del 1931. Una gernació de gent es manifestava des de la Rambla cap a la plaça de Sant Jaume amb un crit unànime: ”¡Mori en Cambó. Visca en Macià!” . El meu avi s’ho mirava des de la porta de la botiga i exclamava: “Ja ho pagarem car, això!”. I va arribar, al cap de poc temps, la guerra civil.

Fa pocs mesos el catedràtic Borja de Riquer ha publicat Francesc Cambó, l’últim retrat, una nova edició del volum aparegut el 2022. Son 888 pàgines de molt bon llegir. Borja de Riquer és el gran especialista en Cambó i aquesta dedicació seva recorda la del també professor Xavier Pla a Josep Pla del qual el 2024 va publicar una biografia–¡1453 pàgines!– tan sòlida i diguem-ne tan definitiva com la de Riquer. Son dos d’aquests llibres-catedrals que en el camp de la biografia ens fan sentir membre d’una cultura de primer ordre.

Cambó és una figura gegantina en el camp del catalanisme, de la política i de les finances. Poseu-ho per l’ordre que vulgueu però és així. En aquests tres camps va sobresortir amb una ambició i grandiositat com poques vegades s’ha vist al nostre país, tan petit, on sovint –com diu la cançó de Llach– mirem a simple vista de campanar a campanar. Els encerts i els errors es corresponen a la seva altura de mires. El llibre de Borja de Riquer ho deixa ben clar.

De tots els camins que Cambó obre o transita a mi m’han cridat especialment l’atenció els de la seva relació amb Joan Estelrich i Josep Pijoan, dos dels personatges que més influències van tenir els anys quaranta del segle passat sobre l’aleshores jove Nèstor Luján. S’ha parlat molt de la relació entre Josep Pla i Luján, i aquesta relació va ser tan estreta que, en un moment donat, l’escriptor de Palafrugell se’l va endur una setmana a casa seva amb la intenció d’emmotllar-lo al seu gust. Però després les relacions es van distanciar per múltiples raons entre les quals l’admiració que Luján sentia per Josep Maria de Sagarra del qual va escriure, a la seva mort, una necrològica tan sentida, i tan lúcida, que una mica més li costa el càrrec de director de Destino. Però, a més, de qui Luján va quedar realment enlluernat és de Joan Estelrich, de la seva mundanitat –a Barcelona, a París– i de la seva biblioteca. Estelrich era un savi i un bon vivant, i aquests dues qualitats eren absolutament admirades per Luján. A l’article necrològic que li dedica el juny del 1958, o sigui en plena dictadura franquista, Luján s’ho fa venir be per reivindicar el mallorquinisme, és a dir, el catalanisme, d’Estelrich. “Oir hablar el mallorquín a Juan Estelrich –escriu a Destino- era quizá la prueba mayor de su cosmopolitismo, porqué solo un hombre con una idea clarísima de la amplitud cultural de Occidente, podía volver a su idioma natal con tan feliz y vivísimo amor”.

Fins a la lectura d’aquest llibre de Borja de Riquer jo no coneixia l’estreta relació que havien tingut Josep Pijoan i Francesc Cambó, especialment durant els anys americans del polític. Aquesta amistat va més enllà dels intercanvis purament professionals, especialment quan Pijoan esdevé una mena de preceptor a distància d’Helena, la filla del financer. M’he adonat que Cambó i Pijoan son com dues peces d’un puzle que de cop i volta encaixa de forma inevitable. I he tornat a pensar en Nèstor Luján perquè he recordat la trobada que Pijoan i ell van tenir a finals de març del 1947 quan el primer dóna una conferència al Casal del Metge de Barcelona i en aquest mateix viatge visita la redacció de Destino. A l’entrada del seu dietari, corresponent al 24 de març de 1947, Luján escriu: “A Pijoan no le cabe en la cabeza, pues pertenece a la generación más brillante de Cataluña, que aquí no se pueda hablar claro y él, con su prestigio mundial, habla fuerte y fustiga crudamente, aunque es un desorbitado”. Entre altres coses, sembla que Pijoan havia dit als astorats oients de la seva conferència: “He encontrado el país tal como lo dejé. Prat de la Riba y yo construimos las últimas carreteras, los últimos puentes, las últimas escuelas (…) Yo os digo solemnemente que vivís con cincuenta años de retraso. Hasta el corazón os late medio siglo atrasado”.

Tornem, però, al llibre de Borja de Riquer amb una nota final sobre l’entrevista que Cambó va mantenir amb Serrano Suñer el juny de 1940 a la seu del ministeri de la Governació. Per explicar l’episodi, Borja de Riquer cita el que diu Serrano Suñer a les seves memòries; Carles Sentis en un article de l’ABC publicat el 1947 i una entrevista que Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Clavería li fan a Narcís de Carreras a la revista L’Avenç. I o no coneix, o l’omet per considerar-la de poc interès, l’entrevista que l’historiador Josep Maria Solé Sabaté i jo li vam fer a Serrano Suñer i que es va publicar a la revista El Temps el 3 d’abril del 1989.

Dos mesos abans de l’entrevista entre Cambó i Serrano Suñer, aquest havia rebut la visita de Santiago Alba, que havia tornat a Espanya. S’havia instal·lat a l’Hotel Ritz de Madrid. “Però el van agafar un grup de bèsties –ens va dir Serrano Suñer–, li van fer beure ricí i de poc es mor”. “Quan [Cambó] va arribar –ens va continuar dient i així figura en l’entrevista publicada–, el vaig rebre amb quatre cotxes de policia armada i dos de policia secreta, a l’aeroport. I el porten al Ritz i li poso, en el petit hall, un policia; als passadissos, sis o set policies secretes i un parell d’armats, perquè la gent els veiés. I a fora, el Ritz el tenia una mica pres militarment. I jo pensava: “ara que vinguin; que vinguin aquests falangistes i el militar que els va empènyer”. Bertran i Musitu em va dir que Cambó voldria dinar amb mi. Jo vaig disposar que els sis falangistes més ben vestits que tenia a la porta –perquè generalment anaven mal vestits- es posessin guants blancs i arma a l’espatlla, perquè un subsecretari meu va descobrir que, per als ex-ministres, així ho establia el protocol. I així va entrar Cambó al ministeri. Jo estava acostumat a tractar amb gent que… Cambó, en canvi, era un home important de veritat, que s’havia passejat pel món. Li vaig dir que al Règim convenia que homes com ell tornessin a Espanya. Se’n va anar emocionadíssim, de l’entrevista, i jo el vaig acompanyar fins a la porta, on l’esperaven els cotxes, el seu i els de l’escorta que jo li havia posat…”

Joan Rendé, l’art de l’escriptura

L’església parroquial de Santa Maria de Cabra del Camp era plena. Potser més d’un centenar de persones. Des del banc on em va tocar seure no veia el protagonista de la festa: en Joan Rendé situat, òbviament, al primer rengle. Però els que estàvem allà no hi érem per veure’l sinó per haver-lo llegit. Joan Rendé, l’art de l’escriptura. Un títol exacte per al passeig literari que van preparar i llegir dues de les seves nebodes: de Sumari d’homicida (1978) a Esperit de vi (2023)amb llibres tan extraordinaris com El barber violador (1997) o Ballaven el black bottom (2020). I, entremig, articles periodístics com els de l’admirat Dr. Scopius a l’Avui, i entrevistes, guions de televisió i de ràdio, i converses, moltes converses, perquè en Joan Rendé no és només un gran escriptor sinó també un gran explicador d’històries certes o inventades –o meitat i meitat– però totes elles enginyoses sovint embolicades amb una fina ironia devastadora. Jo sospito que la riquesa lèxica d’en Joan Rendé, la seva capacitat per trobar el substantiu i l’adjectiu adequat per a cada frase o explicació es deu a aquesta barreja d’urbanitat i ruralisme ben entès que forma part de la seva figura, de la seva singularitat. Joan Rendé, genet i domador de cavalls; Joan Rendé, caçador de llebres i cuiner de fastuosos civets –el meu modest paladar no menteix–; Joan Rendé, viticultor a estones, per nissaga i tradició familiar. I, a la vegada, en Joan Rendé compromès políticament des dels vint anys; militant del PSAN, represaliat i detingut diverses vegades; barceloní que mira la vida des del seu observatori del Poble Nou i que després l’escriu i la descriu amb l’exactitud d’un entomòleg.

A la redacció de l’Avui, on vam conviure tants anys, vam passar moments difícils però també vam riure molt. I mai va tenir un no a les propostes més temeràries. Per exemple, a escriure una crítica gastronòmica al suplement del Diumenge que cobraria com una col·laboració més –o sigui, poc i quan es pogués— però amb la condició que ell assumís el cost del dinar. Va dir que sí. I en van sortir unes cròniques esplèndides.

Des d’aquest dissabte passat –13 de juny– l’escriptor Joan Rendé és fill adoptiu de Cabra del Camp. Per donar fe d’aquest nomenament a Cabra ens vam reunir molta gent del poble, encapçalats pel seu alcalde, i uns quants amics arribats de Barcelona i altres contrades del país. En Joan Rendé forma part de l’anomenada Generació dels 70 donada a conèixer per Guillem Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes en un llibre del mateix nom publicat l’any 1971, i immediatament segrestat per les autoritats franquistes. Amb aquest homenatge, en Joan Rendé ha tingut molta més sort que alguns companys de generació que ja han desaparegut o que sovint malviuen amb greus problemes econòmics. O de reconeixement. Penso, per exemple, en la mort de Josep Piera. ¿Com és possible que, en conjunt, en la nostra societat la seva desaparició no hagués provocat un sentiment general de consternació? Què en van dir els nostres mitjans de comunicació públics o privats? És fàcil trobar els seus llibres? Es moren els millors i amb prou feines ho diem. M’expliquen els entesos que hauria d’entendre que la banalització de la cultura és un fet impossible de revertir. Ho entenc. Però m’hi rebel·lo. I per això actes com el de diumenge a Cabra del Camp em semblen tan saludables. Ah!, per cert. Del Departament de Cultura de la Generalitat no en vam tenir notícia.