El Blog d'Agustí Pons

En la mort de Josep M. Cadena: “El periodisme se salvarà si no enganya”

No per esperada –tenia 90 anys– la mort de Josep Maria Cadena m’ha deixat de colpir. Li anava a dedicar un d’aquests articles però m’ha semblat que resultaria molt més interessant reproduir l’entrevista que li vaig fer i que es va publicar al número 205 de la Revista de Catalunya corresponent als mesos de gener, febrer i març del 2019. Exemple d’honestedat professional i d’amor a l’ofici tant de bo el seu nom no sigui oblidat per les noves generacions de periodistes.

Josep Maria Cadena Catalán (Barcelona 1935) és un dels periodistes més veterans, i més destacats, del país. Graduat a l’Escuela Oficial de Periodismo de Madrid (1958), ha treballat a l’agència EFE (1960-67), Diario de Barcelona (1962-1975) i El Periódico de Catalunya i ha col·laborat en molts altres mitjans escrits o audiovisuals. A la sortida del franquisme va ser un dels impulsors del diari Avui; primer, facilitant que el seu nom figurés com a futur director en els permisos que calia demanar; després, com a subdirector al costat de Josep Faulí, el seu amic, que en va esdevenir director. Especialitzat durant molts anys en la informació (crítica) municipal, va ser un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes al costat de Joan Anton Benach, Josep Faulí, Antonio Figueruelo, Mateo Madridejos i Roger Jiménez, entre d’altres. Va participar activament en la democratització de l’Associació de la Premsa i en la seva conversió en el Col·legi de Periodistes actual. Està considerat el màxim especialista en l’estudi de la premsa humorística catalana i dels seus conreadors més destacats. Ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Nacional de Cultura i la Creu de Sant Jordi. Membre d’honor del Consell de la Informació de Catalunya, que s’ocupa de l’aplicació del Codi Deontològic de la professió, la seva és una figura de consens, unànimement respectada pel conjunt dels periodistes del país. Amb ell ha parlat Agustí Pons, el nostre director.

—Dius que vas començar fent periodisme…

—…Per gana!

—Molts periodistes i escriptors han començat com tu, guanyant algun concurs a l’escola. Tu eres conscient que sabies escriure.

—A l’escola Sant Miquel confegien una revista i jo m’encarregava de fer la crònica de l’any i hi publicava articles. Consideraven que jo sabia posar bé el subjecte, el verb i el complement directe. Vaig acabar el batxillerat, a empentes i rodolons, però el vaig acabar, vaig aprovar l’examen d’Estat i tot. I em vaig matricular a la Facultat de Dret, on vaig fer el primer i el segon curs. Allà vaig conèixer una gent diferent de la que jo tractava habitualment. Els estudiants eren més lliures, els catedràtics també, i vaig anar descobrint coses. Per exemple, que el catedràtic Enrique Luño Peña, que impartia Dret Natural, era director de La Caixa i acumulava càrrecs dins de la Universitat. També vaig tenir com a professors l’Àngel Latorre, en Fabià Estapé, en Josep Lluís Sureda, en Josep Maria Font i Rius, que va ser un gran mestre, i l’Octavio Pérez Vitoria. L’Octavio Pérez Vitoria no es deixava veure gaire, però explicava una cosa que jo sempre he recordat: “El Código Penal es la carta magna del delincuente. Todo lo que no figura en el Código Penal se puede hacer.” Fabià Estapé donava, a primer, Història del Dret, i feia seure a primera fila les poques noies que hi havia perquè deia que no havien de quedar contaminades pels nois.

—Llavors et vas decidir a fer Periodisme.

—A casa vam passar una època molt dolenta econòmicament. En un moment determinat, vaig veure que en un diari convocaven places d’ingrés a l’Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona i m’hi vaig apuntar. Per entrar-hi demanaven un certificat de la Falange firmat per dos falangistes. Jo vaig anar al SEU, el cap del qual es deia Joaniquet i em va parlar en català. M’ho va signar, però encara necessitava un altre carnet. “Que no coneixes cap falangista?” “No.” Truca el timbre, ve un ordenança i li diu: “Firma la solicitud de este chico, déjale el carnet que ya te lo devolverá.” I així em van admetre. Els dos primers cursos es feien a Barcelona; el tercer, a Madrid.

—Tu, aquests dos cursos, els vas fer presencials.

—Els divendres, l’Escola organitzava uns col·loquis sobre temes diversos en els quals els alumnes podien intervenir. En Claudi Colomer Marquès, el director, que també ho era d’El Correo Catalán, havia encomanat al redactor Josep Pernau que hi anés perquè l’endemà el diari recollís el debat en una pàgina sencera. Hi sortien els noms dels qui preguntaven i dels qui responien. Jo preguntava perquè creia que així em donava a conèixer. I l’endemà, és clar, el meu nom sortia al diari. I me’n devia obrir, de camí, perquè en Claudi Colomer em va agafar a segon curs a l’estiu per fer de redactor al diari de la Fira de Mostres, amb en Pernau de redactor en cap. L’any 57 vaig a Madrid i acabo el curs el 58.

—Com t’ho vas muntar per sobreviure a Madrid?

—Vaig aconseguir anar a l’agència EFE i em van fer servir per treballar els matins i a les tardes fer entrevistes. Així vaig conèixer Madrid. Quan va arribar l’estiu, el redactor en cap em va dir: “Cadena, ¿quiere Vd. quedarse a suplir los permisos de sus compañeros?” “Permisos” volia dir vacances, però no les anomenaven pel seu nom. La qüestió és que em vaig quedar. “Le pagaremos 2.000 pesetas.” Però el primer mes només me’n van pagar 1.000. Al migdia anava a dinar al SEU o al Ministerio de Trabajo, on hi havia unes taules per a gent pobra. A la nit feia menjar mediterrani. Anava a la Puerta del Sol i un dia menjava un entrepà de sardines i l’altre, de calamars. El dinar valia 2 pessetes amb 50 cèntims. Quan, al mes d’agost, em van pagar les 2.000 pessetes promeses, vaig anar al Ministeri i vaig demanar un dinar de 10 pessetes, en què hi havia pollastre i tot.

—I al cap d’un temps vas entrar a l’agència EFE.

—A Madrid em van dir que estaven molt satisfets de la meva feina i em van oferir una plaça de redactor. Però jo vaig dir que m’interessava molt una plaça a Barcelona, perquè tenia els pares grans i no els podia deixar sols. Aleshores, el responsable de l’agència EFE de Madrid em va fer una carta de recomanació per al delegat de l’agència a Barcelona. Naturalment, la carta estava redactada en castellà. Arribo a Barcelona i me’n vaig al carrer Pelai, 28, que és on hi havia l’agència EFE i demano pel Sr. Delclòs, el delegat. I em rep en català, cosa que em va ensenyar que parlar català no volia dir ser de l’oposició. Llavors Delclòs llegeix la carta i diu: “Cony! Aquí diuen que ets molt bo! Mira, jo et tindré un mes sense cobrar i tu has de venir a fer el primer torn, resumir la premsa de Barcelona per a Madrid, enviar notícies…” Vaig estar un mes sense cobrar. Després em van pagar 1.000 pessetes. I a la tarda treballava amb en Claudi Colomer, a qui ajudava a escriure uns llibres. Vivia amb els meus pares, ells no tenien diners, però amb el que jo cobrava anàvem tirant.

—La mare feia de modista

—Sí, i el pare va trobar feina. Anys abans, sortint de la presó on el tingueren per rebelde a la causa, un fiscal casat amb una Vidal Ribas que vivia a l’escala on la meva àvia feia de portera, a Còrsega 307, li va trobar feina a CAMPSA.

—El teu pare, com a funcionari de la Generalitat, havia ajudat durant la Guerra Civil al salvament del patrimoni religiós.

—El meu pare no era de cap partit. Havia entrat a la Generalitat com a ordenança. Havia començat d’ordenança i després el van fer cap de negociat de segona i de primera perquè era molt complidor. El seu cap era en Millàs Raurell, que, aquest sí, era el secretari del president de la Generalitat. En els primers dies de la Guerra Civil, el van enviar a la catedral perquè hi pengés un cartell on es deia que aquell edifici religiós quedava sota la protecció de la Generalitat. Va ser una manera d’evitar-ne la crema i el saqueig. Tot i que el meu pare era un simple funcionari, aquesta gestió li va costar la presó l’any 1939.

—Em deies que havia entrat a CAMPSA.

—Va organitzar l’arxiu de l’empresa. A casa encara guardo un paper que vol semblar un pergamí en reconeixement a la feina que va fer. Però quan es van assabentar que havia treballat a la Generalitat republicana i que havia estat a la presó, el van fer fora. Un cop al carrer va fer servir la seva experiència a CAMPSA per portar diversos garatges de Barcelona.

—Treballes a l’agència EFE de Barcelona des de l’any 1960…

—L’agència EFE era una petita potència periodística perquè, per exemple, La Vanguardia no tenia redactor de successos i un redactor de la casa els enviava cada dia una còpia de les notícies que ell redactava. Per Pelai, la seu de l’agència, hi passava gent de tota mena. Per exemple, responsables de meublés que demanaven que no publiquéssim la notícia que determinat senyor s’havia mort mentre hi practicava gimnàstica recreativa.

—Molts periodistes treballaven en tres o quatre llocs alhora.

—Jo he treballat al matí per a l’Agència EFE, al migdia he anat amb en Soler Serrano a fer de “concejal fantasma” a la ràdio. Després de dinar, al Diario de Barcelona, i a la nit, encara guàrdies al diari. Una nit, parlant amb el director, Enrique del Castillo, li vaig dir: “D. Enrique, sería bueno que tuviéramos una compañera porque en la redacción no hay ninguna mujer.” I ell em contesta: “Cadena, Cadena, ahora cogerá Vd. el teléfono y llamará a bomberos —ho fèiem cada nit— preguntando si ha habido algún incendio importante, algún hecho importante. Entonces podrán decirle que hay un incendio en el Paralelo. Vd. irá al Paralelo y hará una información de urgencia. ¿Cómo podemos mandar una señorita al Paralelo?”

—Tu devies conèixer periodistes “paralítics”, anomenats així perquè cobraven de sota mà per publicar o deixar de publicar determinades notícies.

—Sí. I d’aquests periodistes també en deien que tenien una prosa sobrecogedora perquè aquests diners venien dins d’un sobre que agafaven.

—I l’any 1957, Porcioles és nomenat alcalde de Barcelona.

—En Porcioles va fer la llei de les tres C, el Castell de Montjuïc, la Carta Municipal i el Codi Civil Català, que va estructurar amb els seus amics notaris Roca Sastre i Noguera.

—I va tenir una actuació decisiva en la creació del Museu Picasso.

—L’any 1961 els Gaspar organitzen la primera gran exposició de Picasso a Barcelona després de la Guerra Civil. Els dirigents del PSUC donen ordre als seus militants que vagin a veure-la. La policia avisa al governador civil que “hi ha gent tan dolenta que surt i es torna a posar a la cua”. El governador truca al subsecretari de Governació, en Rodríguez de Miguel, un home més temperat. “Pero qué ocurre, ¿pegan gritos, llevan pancartas?” “No, no, hacen cola.” “Pues nada, que se cansen. Eso sí, no les permitan prorrogar la exposición.” Això arriba a orelles d’en Picasso i veu que Barcelona li ha fet un homenatge, que el poble ha cregut en ell. Abans havia fet una exposició a l’Argos, però no hi havia anat ningú i no havia venut res, entre altres coses perquè els rics no volien comprar quadres de Picasso. Quan hi ha la subhasta per les víctimes de les inundacions del Vallès, la Diputació té un quadre de Picasso i ningú no el compra. Al final, Picasso se’l queda pel preu que havien posat i dona els diners.

—Durant aquests anys et mous molt, amunt i avall.

—Com que soc solter, i tinc menys compromisos, m’envien, sobretot, a dinars i sopars… cosa que era bona. A l’estiu era costum fer una visita a les ruïnes d’Empúries perquè ens ensenyessin les últimes descobertes. A Empúries tenien un viver de llagostes i a nosaltres ens donaven un dinar de llagosta. La primera vegada que en vaig menjar! Jo tenia al costat Luis Bonet Comajuncosa, redactor del Diario de Barcelona. Aquest home tenia fama de ser molt menjador. A ell li van posar una llagosta sencera; a mi, mitja. Als altres, mitja. I llavors em va dir: “Agafa aquesta mitja llagosta que no he tocat i menja-te-la, que tu estàs molt prim.” Això volia dir que m’acceptaven!

—A mi em tocava anar a cobrir les necrològiques. Les primeres vegades que em van enviar a un enterrament em limitava a acompanyar el redactor encarregat de la informació. Ell donava una ullada a l’església on es feia el funeral i es ficava en un bar. A mi em deia: “Tu el que has de fer és mirar i tenir a punt dues llistes, la curta i la llarga d’acord amb la importància del difunt. Si tu poses algú que no hi és, no s’enfadarà, al revés, estarà molt content que l’hi hagis posat.”

—L’Alberto Escofet feia el mateix per a La Prensa. Ell acabava la llista sempre de la mateixa manera: “Y también vimos a los periodistas Juan Sariol, Alberto Escofet y José María Cadena.” “¡Oye que yo no he estado!”, li deia. Però ell replicava: “Es igual, así haces currículum.”

—Tu vas conèixer gent molt interessant com ara en Luys Santamarina, un dels pocs falangistes que hi havia a Barcelona abans de la Guerra Civil.

—Autèntic i honest! Durant la Guerra Civil va rebre dues condemnes a mort, però va salvar la vida gràcies a la intercessió de Carles Riba i de diversos periodistes catalans. Després de la guerra va ser el director de Solidaridad Nacional. I només vivia del seu sou! Anava sempre amb la camisa blava. No va crear problemes. Va ajudar en Pla i altres periodistes dels quals ell no es fiava gaire. A Solidaridad Nacional, mentrestant, li anaven enviant subdirectors. N’hi havia un, José Molina Plata, que després va passar al diari Levante, que, de nit, quan sonava el telèfon, sempre deia el mateix: “No lo cojáis que a lo peor es una noticia.”

—Un altre personatge destacat d’aquells anys és Antonio Martínez Tomás.

—Aquest Martínez Tomás va salvar La Vanguardia, perquè, en acabar-se la guerra, la Falange es volia quedar el rotatiu. Ell ja havia estat a Sevilla, on havia escrit articles de l’estil que “se tenía que sembrar de sal Cataluña para que no crecieran las fábricas que tenía”. El van enviar de corresponsal a París i en tornar li van encarregar la crítica cinematogràfica. Abans, la crítica cinematogràfica la feia l’Horacio Sáenz Guerrero, però la va deixar de dur a terme perquè els Balañà deien que feia una crítica “massa dura”. En canvi, en Martínez Tomás sovint s’adormia mentre veia les pel·lícules sobre les quals havia d’escriure. Va ser president de l’Associació de la Premsa durant molts anys.

—I arriba, l’any 1966, la Llei de premsa…

—La Llei Fraga està feta per un franquista, adreçada a uns periodistes que són franquistes, que estan acostumats a la censura i a discutir amb la censura, perquè la gran majoria són de la premsa del Movimiento. A molts llocs d’Espanya només hi havia un diari i aquest diari era del Movimiento. En Fraga, jurista, home preparat com a catedràtic, i que havia estat secretari general de l’Instituto de Estudios Hispánicos, decideix fer una llei que dificulta el control directe des del Ministeri. Però, a la vegada, la norma introduïa l’article 2, que establia que cap article o informació no podia anar contra los Principios Fundamentales del Movimiento. De fet, la patata calenta del que es podia publicar quedava, en bona mesura, en mans dels directors, que sempre podien acudir a allò que se’n deia “la consulta voluntària” de les informacions que s’havien de publicar. La llei es va posar en vigor un Dijous Sant. Dos o tres dies abans, el director del Diario de Barcelona reuneix tota la redacció i ens diu: “Miren Vds., ahora se va a poner en marcha la Ley de prensa, que da unas facultades a los periodistas que antes no tenían, pero nos crea un gran problema a los directores. Yo les anuncio que si alguno de Vds. me obliga a tener que responder ante la Ley de prensa, le pego una patada en los cojones que no se levanta.” Va haver-hi persones que es van quedar molt tranquil·les, com la María Luz Morales, perquè com que era dona, això de los cojones no l’afectava, i l’altre, el pare Guillermo Aleu, que anava amb sotana, i que tampoc no es va sentir afectat. Tots els altres ens vam posar les mans davant dels testicles, com fan els jugadors quan els llancen una pilota. Va haver-hi un problema gros, un 11 de setembre. S’havia organitzat una manifestació davant de la inexistent estàtua d’en Rafael de Casanova. La gent volia posar-hi corones de flors. Des d’una casa del davant, un altaveu va començar a difondre consignes. Puja la policia, troba l’altaveu, però no hi ha ningú. Interroguen gent i pregunten: “Vd., ¿por qué ha venido aquí?” “He venido porque lo había convocado el Diario de Barcelona.” “¿Cómo que el Diario de Barcelona?” I és que el diari de Barcelona havia publicat aquell mateix dia en una pàgina de “hueco”, una crítica sobre el llibre de l’11 de setembre que acabava de publicar Santiago Albertí. La crítica havia arribat amb una nota de recomanació dirigida a Alberto del Castillo, historiador i germà del director, on es demanava publicar-la a prop de l’11 de setembre. Castillo trobà la ressenya adequada pel seu caràcter històric, l’autoritzà, però hi posà “congelada”. El 10 de setembre al “hueco” desapareix una pàgina d’anuncis perquè la retiren. “I ara què hi podem posar?” “Mira”, diuen els de la impremta, “aquí hi ha una pàgina que parla de l’11 de setembre, que és demà”. I la hi van posar.

—Però la pàgina anunciava la manifestació?

—No, però algunes persones van dir que el Diario de Barcelona l’havia anunciada. Llavors van voler fer fora el director. Però Enrique del Castillo es va posar l’uniforme d’oficial de l’Exèrcit de l’Aire amb què havia fet la Guerra Civil i se’n va anar a Madrid a veure’s amb Carlos Robles Piquer, subsecretari del Ministeri i cunyat de Fraga. I no li va passar res. És més, Robles Piquer li va dir: “Con usted no me volveré a meter nunca más.”

—L’abril del 1966 es crea, de manera clandestina, el Grup Democràtic de Periodistes.

—El Grup Democràtic de Periodistes és un “invent” d’en Joan Anton Benach i meu. En Benach era del meu curs a l’Escuela de Periodismo, treballava a El Correo Catalán i tenia reunions amb Huertas, Pradas i altres persones. Feia un mes de la Caputxinada que va motivar una gran efervescència. Vam anar a dinar a Can Baltà —que encara existeix amb un altre nom—. Allà es va discutir la creació d’un grup. Jo vaig parlar amb Faulí, Pernau, Figueruelo, Pedret Muntañola… Vam fer una nova reunió al Col·legi d’Arquitectes, a la qual també assistiren Morera Falcó i Mateo Madridejos, i ens va sortir el nom de Grup Democràtic de Periodistes. El que era perillós era posar-hi la paraula democràtic. Estàvem acostumats que a un periodista el podien acomiadar per les bones d’un diari, però tots nosaltres estàvem protegits pel títol de periodista i pel carnet de l’Associació. Per això vam decidir que els companys que no tenien el carnet no entressin a formar part del Grup perquè se la jugaven més. Això va molestar en Huertas Claveria i també en Vázquez Montalbán… Després Vázquez Montalbán arribaria a presentar-se a les eleccions per presidir l’Associació de la Premsa. Vam perdre. En unes altres eleccions, vam anar a buscar en Néstor Luján, que estava de director de Destino. En Luján em va dir que això era molt compromès i em va demanar que li prometés que no sortiríem. I així va ser. Vam tornar a perdre. El fet és que ens reuníem dos o tres cops a la setmana. Érem una cuirassa —dèbil, però cuirassa— per als periodistes… En Martínez Tomàs em deia “hombre, Cadena, con lo que Vd. vale y que sea así…”. Amb l’arribada de la democràcia, el Grup Democràtic de Periodistes es va dissoldre.

—No devia ser fàcil canviar determinats hàbits de l’Associació de la Premsa…

—Recordo que un tarda teníem una assemblea presidida per en Carles Sentís. Amb en Sentís costava molt arribar a acords, però, quan ho aconseguies, els complia. A la sala d’actes hi havia un bust d’en Franco. Li vaig dir: “Escolta, això ho hauríem de treure, perquè aquest bust s’aguanta per un fil. Imagina’t que aquesta tarda algú el vol tocar, cau a terra i es trenca. Els socis més franquistes ens podrien muntar un gran escàndol.” Vam treure el bust. Mesos després, un ordenança franquista em va demanar si el tornaríem a posar. Li vaig dir que no. “¿Me lo puede dar?” “Para Vd.” I el vaig fer feliç. Amb en Llorenç Gomis, que també va ser degà, va passar, si fa no fa, el mateix. A la seu de l’Associació hi havia una placa de marbre dedicada als periodistes “caídos por Dios y por España“. “Les parets s’haurien de pintar, i perquè no es faci malbé, jo trauria la placa”, li vaig dir. “La traiem i no ens recordem més de tornar-la a posar.” I així ho vam fer.

—Ja sé que no t’agraden les frases massa solemnes, però, preparant l’entrevista, n’he trobat una de teva que em sembla molt actual: “El periodisme se salvarà si no enganya.”

—Sí. Ho penso així. Com a periodista, em puc haver equivocat, però enganyar, no he enganyat mai. Jo he dit les coses, les que podia, perquè moltes vegades no les podia dir totes. I cal saber aprofitar cada oportunitat. Quan treballava al Diario de Barcelona, de vegades, el director em cridava. “Oiga, Cadena, este artículo que propone para mañana es muy duro.” “No, si ha pasado en el Ayuntamiento.” “¿Vd. me asegura que ha pasado?” “Sí, porque he hablado con tal concejal que me ha dicho esto…” “Bueno, bueno”, deia Enrique del Castillo, el director, “lo mandaremos a censura, y si censura lo permite, se publica”. Per què passava això? Perquè l’amo del diari era el senyor Miguel Mateu Pla. Mateu considerava que l’únic alcalde bo que hi havia hagut a Barcelona era ell, i per això protegia els atacs a Porcioles.

—No podem acabar l’entrevista sense parlar de l’“Avui”…

—El primer contacte és quan en Jordi Maluquer em proposa, en una reunió que tenim al restaurant La Poma de la Rambla, que jo sigui el cap d’arxiu. I jo li responc que, a l’arxiu, els directors hi envien els periodistes que volen represaliar o perquè callin durant una temporada. Al cap d’una setmana, em van demanar signar la petició d’autorització del diari Avui que s’havia de sol·licitar al Ministeri. “Em correspon a mi? Hi ha altres persones.” “És que no ho han volgut fer.” No es volgueren comprometre, com l’Ibáñez Escofet. Jo em vaig comprometre i vaig signar. Volien fer un setmanari que no van autoritzar. La reacció de l’Espar Ticó va ser: si no volen un setmanari, farem un diari. Van començar predicant pels pobles, oferint comptes de participació sense explicar la lletra petita, que deia que l’adquisició d’un compte t’obligava a subscriure’t per un any al diari quan sortís. Al final hi ha el canvi polític per la mort de Franco i posen de ministre d’Informació i Turisme un diplomàtic que nomena Sentís, director de Coordinación Informativa. En Sentís confirma que ha parlat amb el ministre i que el dia de Sant Francesc de Sales es farà pública l’autorització del diari en català. Explico la conversa a Espar Ticó i em queda clar que el tema els fa por, que no hi ha res organitzat. Al cap d’uns dies, en Faulí em comunica que li han trucat per si en volia ser director. I en Faulí va dir que sí, que ho seria, però amb mi de subdirector. I en una oficina de l’edifici de la Sibèria vam començar a organitzar la redacció. Recordo el titular del primer dia, que el va fer el capellà Joan Subirà, “20.000 obrers en vaga al Baix Llobregat”. Ens van retreure que hauríem d’haver posat “Avui, dia de Sant Jordi, ha sortit l’Avui”. Home, però això ja es veia! Un altre problema va ser per una vaga d’escombriaires. “Escombriaires” no hi cabia en una columna. En Toio Ribas em va dir: “Nosaltres, a Vilafranca, en diem brossaires.” Vam posar brossaires i la gent ens va criticar perquè “quin català fan servir aquesta gent?”. Jo no estic descontent d’aquell diari. Ho podíem fer millor? Sí, però ho fèiem amb una sabata i una espardenya.

—I en un context polític de llibertat vigilada…

—Va venir un nou capità general, Francisco Coloma Gallegos, marquès consort de Villatorcas. A Capitania tenien pendent un judici contra en Faulí perquè el diari havia publicat un tros d’un full volant d’una manifestació. Parlo amb en Llorenç Gomis, el degà de l’Associació, i li dic: “Escolta, com que és nou, demanem-li audiència sota l’excusa que sempre felicitem les festes a les primeres autoritats, i d’aquesta manera li parlarem d’en Faulí.” Ens rep i comença a fer elogis de Barcelona: “Yo, por las tardes, salgo con mi esposa a pasear y nadie me saluda, no es como en Madrid, que no para de cuadrarse la gente. Aquí te dejan tranquilo.” En realitat, el que volia dir és que aquí ningú el coneixia. Vam treure el tema Faulí, va agafar l’expedient que ja tenia damunt de la taula i va dir: “Vds. son gente simpática, lo dejamos correr.” Era el que buscàvem i així va acabar. Jo no volia que el tema arribés a judici. Teníem problemes encara més grossos.

—Com explica la Maria Favà en el seu llibre sobre l’“Avui”, vam rebre de totes bandes i això no va ser just.

—Sí, no t’ho negaré.

—Treballar en un diari pobre, mai més!

Hélène Carrère d’Encausse i el seu fill Emmanuel

La biografia d’Hélène Carrère d’Encausse sobre Lenin es va publicar a França el 1998. La versió castellana va sortir un any després. Jo me la vaig comprar sense pensar-m’ho dues vegades. El Mur de Berlín havia caigut el 1989 i al cap de poc temps el comunisme va fer aigües. En aquest interval, Hèléne Carrère va adquirir un prestigi que traspassava les fronteres acadèmiques. Se la tenia per l’única historiadora que havia pronosticat l’enfonsament –ara en diríem col·lapse– de l’imperi soviètic. Ella basava les seves previsions en el descontentament de les nacionalitats no russes integrades, si us plau per força, a la URSS. Ara ja sabem que la història no va anar ben bé però l’espectacular caiguda del Mur i les setmanes i els mesos que la van seguir, van situar Hèléne Carrère a l’epicentre de les mirades de molts dels ciutadans interessats en aquell inesperat episodi que posava fi al sagnant segle XX europeu.

Més enllà de l’exactitud i el detallisme de les dades sobre la vida i l’obra de Lenin, en el seu llibre Hèléne Carrère es mostra contundent a l’hora d’assenyalar que el comunisme no era una bona idea que Stalin havia pervertit sinó que Lenin havia escapat del judici negatiu de la Història perquè se’l tenia com l’encarnació de la teoria ortodoxa, o sigui, el projecte de Marx. Aquesta afirmació no la feia la historiadora des d’una posició doctrinal determinada –com podia ser el cas, ben legítim, de Raymond Aron– sinó a les últimes pàgines d’un llibre que aportava, com corresponia a l’excel·lència de la biografia, un conjunt de dades i dates incontestables que situaven el comunisme no com una bona idea desviada per un psicòpata sinó com una idea invàlida en ella mateixa com a projecte polític; una utopia que ja des del primer dia només s’havia pogut imposar per la crueltat i els assassinats massius. Uns quants anys abans jo havia ajudat un amic meu a escriure un treball per a l’assignatura d’Història. Hi assenyalava que potser els errors del comunisme no eren conseqüència de la desviació del projecte sinó del projecte en ell mateix. El professor va posar un vuit al meu amic i una nota al costat del text: “Aquesta és una tesi molt interessant”; insòlita, mal m’està dir-ho, en determinats ambients acadèmics i ideològics d’aquells anys. La biografia d’Hèléne Carrère va acabar amb tots els meus dubtes sobre la perniciositat intrínseca del comunisme.

Emmanuel Carrère, fill d’Hélène Carrère, va publicar L’adversari el 1999 i un any després va sortir l’edició catalana i ell va venir a Barcelona en visita de promoció. Jordi Llavina el va entrevistar en el seu programa Fum d’Estampa de Catalunya Cultura, on jo aleshores treballava. Vaig poder seguir l’entrevista des del mateix estudi de gravació. Per altres raons, però el llibre m’havia produït un impacte semblant al de la biografia de Lenin. Allò que més em desconcertava, i admirava, és que es tracta d’una biografia –la del fals metge que acaba assassinant la seva dona, els seus fills i els seus pares– però que es presentava i es venia com una novel·la. Emmanuel Carrère no es definia com a historiador, o cronista, sinó com a novel·lista i així ho ha seguit fent durant la seva llarga i exitosa carrera. Penso, per exemple, en Limonov. No només és una enlluernadora biografia d’un personatge gegantí sinó que resulta no diré que indispensable però sí molt útil per entendre la història de la Rússia dels darrers cent anys, Putin inclòs; una biografia –o novel·la, digueu-li com vulgueu– inspiradora, per exemple, d’El fill del taxista de Jordi Amat. Els més entrenats en el camp de les motivacions psicològiques poden arribar a pensar que aquesta manera d’escriure d’Emmanuel –on es barreja, la crònica, l’autobiografia i l’assaig– no és sinó una forma d’apartar-se del focus enlluernador de la seva mare, ella sí, una historiadora de caps a peus, sense cap fuga fora dels cànons.

L’èxit de crítica i de vendes de l’estil narratiu d’Emmanuel Carrère ha adquirit, amb els anys, unes proporcions que han necessitat alimentar-se de tot allò que es trobava al seu voltant, inclosa la seva família i, naturalment, ell mateix: els seus viatges, les seves creences, les seves amistats. Això l’ha portat, al meu entendre, a alguns excessos. Per exemple, en el llibre El Reino centrat en la figura de (sant) Pau, el convers; i Lucas, l’Evangelista. Teòleg, també? O en d’altres textos que li van costar una denuncia judicial de la seva ex-parella. Un tot s’aprofita obligat, possiblement, per la necessitat i el costum de vendre molts llibres.

Però he llegit Kolkhoz i he tornat a admirar l’enorme talent narratiu, o historiogràfic, tant li fa, d’Emmanuel Carrère. El llibre comença amb el relat dels funerals d’Estat de què va ser objecte la seva mare, la primera dona que havia arribat a la presidència de l’Academie, el 3 d’octubre de 2023, cinquanta-tres dies després de la seva mort. I a França de funerals d’Estat en saben fer. No explicaré gaire cosa més del llibre. Només diré que el lector hi trobarà des de la història petita –les relacions entre mare i fill, per exemple-fins a la història gran —la independència de l’ex-república soviètica de Georgia on una cosina germana seva arriba a la presidència del país– en un relat que em recorda alguns dels llibres de Jorge Semprún. El protagonista no veu només les potes dels cavalls que li impedeixen copsar el conjunt de la batalla, com li passa al protagonista de La cartoixa de Parma d’Stendhal, sinó que entra a la sala de màquines d’alguns dels episodis més decisius de la nostra història contemporània. I contempla i escriu des d’una certa distància tot allò que passa al seu voltant. Narrador, biògraf, periodista?

Catalunya, es dessagna?

Havia començat a escriure un article sobre les vagues i les manifestacions dels mestres. Tinc prou edat per recordar el respecte i el temor que m’inspiraven la majoria dels que jo vaig tenir. Després, ja d’adult, vaig ser dels pares que van creure i lluitar –tot i que la paraula em sembla excessiva– per una escola pública i catalana, per cert amb uns resultats desiguals que mai no s’han acabat d’avaluar. És lògic per tant que, ja pràcticament retirat del tot, la imatge dels mestres manifestant-se pels carrers i reprimits per la policia em produeixi un desassossec que no tinc perquè amagar. Però de seguida he recordat que el malestar dels mestres és molt similar als dels metges i infermeres que fa ben poques setmanes també van ocupar els carrers. I que, mentrestant, la manca d’habitatge accessible per una part creixent de la població segueix sent considerat el problema més important de la nostra societat.

Mestres, metges i habitatge. I com un núvol que ho embolcalla tot, un creixement demogràfic que sembla imparable. A principis del 2025, dos milions de la població de Catalunya era nascuda a l’estranger, xifra que representa el 25,1 % del total. Només en els darrers tres anys han arribat a Catalunya 800.000 immigrants. Son dades a l’abast de tothom, fàcilment localitzables a Google. Però se’m feia difícil arribar a conclusions més o menys encertades sobre la relació de la immigració amb l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge –els tres serveis bàsics d’una societat democràtica– sense caure en simplificacions poc útils per entendre la complexitat del problema.

Però avui, en el meu habitual repàs a la premsa, m’he topat amb les cròniques que comenten l’aparició de l’anomenat Informe Fénix escrit per Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig; coordinat per Xavier Roig i amb l’assessorament de Guillem López Casasnovas. Jo sóc lector habitual dels articles que Miquel Puig i López Casasnovas publiquen de forma regular i, amb no tanta assiduïtat, dels de Xavier Roig. Em semblen, cadascú amb el seu estil, tres dels articulistes més brillants en el camp de l’economia sobretot perquè veig que no acostumen a anar per camins previsibles sinó que mantenen un punt de vista propi. Doncs bé, el contingut d’aquest informe és demolidor i, molt em temo, que encertat. El resum podria ser aquest: tenim un creixement que ens empobreix. I Xavier Roig ha resumit gràficament la situació afirmant que Catalunya s’està dessagnant.

Recomano al lector interessat que es llegeixi la síntesi que d’aquest informe han fet els diaris de paper o digitals com Vilaweb, El Nacional o El Mon. “L’increment del PIB en les últimes dècades -podran llegir– no ha comportat una millora significativa de la renda per càpita perquè ha apostat per sectors d’escàs valor afegit que han generat llocs de treball de baixa qualificació i salari”. I esmenten el cas del turisme i les indústries càrniques amb sous que no cobreixen el preu dels serveis públics que reben els seus treballadors. La situació és greu si tenim en compte que aquests sectors subvencionats afecten el 35% de l’ocupació. El PIB català que l’any 2000 se situava 6 punts per sobre la mitjana europea, 25 anys després ha passat a ser 6 punts inferior a aquesta mitjana. I, mentrestant, el PIB per habitant d’Aragó està a prop de superar el de Catalunya.

Davant d’aquesta situació els redactors de l’informe proposen una sèrie de mesures: publicar les balances fiscals i el valor afegit que aporta cada sector per tenir la radiografia completa de la situació econòmica del país; suprimir l’IVA reduït del turisme i apujar l’impost de les estades en establiments hotelers; apujar el salari mínim que pot variar segons les zones com passa en alguns indrets dels Estats Units; exigir el coneixement del català…

Acabo aquest article amb el convenciment que no hi haurà el debat públic que aquest informe mereix ni al Parlament, ni als mitjans de comunicació, ni entre els organismes més influents de la nostra societat. L’ensenyament, la sanitat, l’habitatge viuen una crisi generalitzada i creixent, saturats per una immigració que planteja nous reptes impossibles de cobrir amb les inèrcies i els recursos actuals. Ens calen polítics valents que no tinguin por de ser titllats de poc correctes. Però si hem de ser sincers en el panorama actual de la política catalana es fa molt difícil trobar-los.

Totes les batalles de Magda Oranich

No sé com s’hauria de fer per tal que les memòries que Magda Oranich acaba de publicar —Totes les batalles— arribessin a les mans i fossin llegides per tots aquells que, per desconeixement o sectarisme, defensen públicament que la reforma democràtica que va seguir a la dictadura de Franco va ser, en realitat, una estafa perquè no va canviar res d’essencial. Aquest punt de vista no resisteix una anàlisi mínimament seriosa i només cal llegir alguns dels llibres, per exemple, de Paul Preston –penso en les seves biografies sobre Franco i sobre el rei Joan Carles– per comprovar-ho. El canvi d’una dictadura a un sistema democràtic va ser real però això no invalida reconèixer que a l’Estat espanyol continua existint un Deep State — o Estat profund– de funcionament opac que, d’alguna manera, segueix marcant els límits de la reforma política tal com els catalans hem pogut comprovar, i patir, en més d’una ocasió.

Tot allò que els historiadors expliquen en visió panoràmica Magda Oranich en el seu llibre ens ho fa veure des de ras de terra, és a dir, des de la seva experiència personal. Però el canvis hi son. I la Magda Oranich en vol deixar constància perquè la ignorància del nostre passat més immediat és una de les portes per on es cola l’extrema dreta entre les persones que no van viure el franquisme, que ja son majoria i que no n’han tingut un coneixement mínimament correcte durant el seu pas pel sistema escolar. Magda Oranich explica detalladament els canvis legislatius que han permès la igualtat dels drets de les dones respecte als dels homes i el paper, destacadíssim, que ella hi ha jugat. Aquests canvis no es van aconseguir en un dia sinó que van ser la conseqüència d’un dilatat procés legislatiu empès per una creixent exigència de la societat i per les oportunitats polítiques de cada moment. El 1977, l’amnistia per als presos polítics; el 1978, la despenalització de l’adulteri i la Constitució espanyola; el 1979, l’Estat d’Autonomia de Catalunya; el 1981, el divorci; el 1985, el dret a la interrupció de l’embaràs i la fi de les funcions del Patronato de Protección de la Mujer… Cadascuna d’aquestes reformes va haver de ser presentada, discutida i aprovada pels corresponents òrgans del poder legislatiu i no va constituir precisament un camí de roses; sota l’empara, això sí, de la Constitució de 1978, de la reforma del Codi Civil català i en l’esperit de les demandes de les Jornades Catalanes de la Dona celebrades el maig del 1976.

Franco va matar fins a l’últim dia i aquesta és una informació que els ciutadans que han nascut ja en temps de democràcia no haurien d’oblidar mai. En aquest punt, el llibre de Magda Oranich deixa les maneres d’un relat diguem-ne informatiu per endinsar-se en un terreny molt més personal. Magda Oranich va ser advocada de Salvador Puig Antich executat al garrot vil el 2 de març del 1974, a la Presó Model de Barcelona i de Jon Paredes Manot, àlies Txiqui, membre d’ETA, afusellat al costat del cementiri de Cerdanyola el 27 de setembre del 1975. Magda Oranich ens explica les últimes hores d’aquests dos militants revolucionaris amb contenció però emoció. Aquestes dues morts a molts ens van sacsejar profundament: llegíem Kerouac i somiaven un Maig del 68 propi però a les casernes de la policia se seguia torturant i als anti-franquistes més radicals, com Puig Antich i el Txiqui, se’ls matava després d’una paròdia de legalitat. Si miràvem al nostre voltant, la realitat del nostre dia a dia a més de sòrdid resultava terriblement humiliant.

Les batalles de Magda Oranich eren també les nostres; ella, però, les lliurava des de primera línia de front. I se’n va sortir; ens en vam sortir. Ara és públic i notori que a l’horitzó hi ha alarmants signes de reculada. Només cal veure què està passant a la política espanyola. Per això aquest llibre de Magda Oranich resulta tan oportú i necessari.

Salvador Saura, Xavier Franquesa i el minimalisme

Salvador Saura té tres anys menys que jo i, tanmateix, en un moment donat de la meva vida, va ser, per a mi, un mestre, si per mestre entenem una persona que et transmet un conjunt d’informacions i de reflexions que et permeten tenir una visió més completa, i per tant més real, de les coses de l’art i la vida. En aquella redacció del Noticiero de principis dels setanta Salvador Saura anava vestit a la manera de Joe Dallesandro, el protagonista d’algunes de les pel·lícules d’Andy Wharol, amb una cabellera fins a l’inici de l’esquena, subjecta per una cinta que li envoltava el cap. Alt i prim, amb la veu greu i el gest voluntàriament auster, en Saura semblava anar per la vida amb una seguretat, i uns coneixements, impropis dels seus vint anys.

Ell i en Ramon Torrente havien entrat al Noticiero per exercir de compaginadors sota la tutela de Joan Hernández Pijoan, secretari de redacció i fill del director del diari. Saura anava per a pintor i havia aconseguit un cert grau de familiaritat amb Antoni Tàpies, el gurú més influent, que el rebia al seu estudi per parlar de pintura i llibres. Jo, en aquells anys, escrivia poesia i en concret un llibre meu està força influït per les idees que ell m’explicava: “Des del balcó/veig/el Tagamanent./Dalt de la carena/hi ha neu/roja”. “Neu roja”: una expressió minimalista que dona peu –o vol donar peu– a una nova realitat. En les seves obres, Saura portava aquesta obsessió pel minimalisme a un punt on la pintura, pròpiament dita, desapareixia per concentrar-se en una reflexió sobre l’espai. Qui ho vulgui entendre millor que visiti l’exposició “Experimentacions minimalistes, 1968-1973” que acull obres de Xavier Franquesa i Salvador Saura i que es podrà veure a l’Espai Tecla Sala de l’Hospitalet fins a finals de maig.

L’exposició resulta fascinant per dos motius. En primer lloc, per la singularitat de les obres que exposa, sobretot perquè aquest art minimalista va ser també, si més no entre nosaltres, un art efímer en el temps i per tant tenim poques ocasions de recordar-lo. Ja no es tracta de re-presentar res, ni tan sols allò que no veiem perquè forma part de l’esperit, sinó d’experimentar amb la màxima simplicitat possible, i amb la màxima audàcia, sobre l’espai en blanc del quadre. L’ambició és molt alta perquè es tracta de “la dissolució de les fronteres entre els diferents mitjans artístics” més enllà fins i tot del sincretisme pràcticament absolut al qual havia arribat Malèvitx.

En segon lloc, aquesta exposició és una mostra més de l’extraordinària efervescència creativa d’aquells anys. No és casualitat que Saura esmenti, entre les influències rebudes, les de l’arquitectura japonesa, els jardins de pedra del budisme zen i els noms de Mies van de Rohe, Oteiza, Mondrian i, naturalment, el mateix Malèvitx. En aquest sentit és una llàstima que no s’hagi editat un catàleg que deixi constància no efímera de l’exposició i dels moviments artístics que l’envolten. En canvi gràcies a l’exposició Desacuerdos que el Macba va presentar el 2005 podem tenir una informació molt detallada dels Encuentros de Pamplona celebrats el 1972. Va ser un intent ambiciós de reunir en unes jornades bona part de la dissidència artística de l’Espanya d’aquells anys. Saura i Franquesa hi van ser presents com a participants; jo també, com a espectador. Van resultar ser unes jornades irrepetibles tant pel que tenien de provocació al franquisme com perquè l’any següent ETA va dur a terme la infeliç idea de segrestar Félix Huarte, el constructor navarrès que pagava la festa (i que va ser alliberat després d’abonar 50 milions de pessetes). Si abans he parlat d’Andy Warhol ara ho hauré de fer del músic John Cage, una de les estrelles d’aquell esdeveniment. Tot allò no era una alenada d’aire fresc; era un autèntic tsunami cultural, i jo hi accedia gràcies a les informacions d’en Saura.

L’any 1976 Salvador Saura i Ramon Torrente van fundar un estudi de disseny que l’any 1980 donaria pas a les Edicions de l’Eixample. Sol solet, La nit dels Comediants, Carmen o Transnarcís son alguns dels llibres elaborats per ells i que constitueixen autèntiques obres d’art. Considerats, amb tota la raó, dos dels millors dissenyadors europeus potser no han tingut el reconeixement que mereixien. En tot cas, l’exposició a l’espai Tecla Sala és una bona ocasió per saber com va començar la lenta maduració d’una obra singular i sòlida d’aquelles que ens fan creure, ni que sigui per unes hores, que som un país de primera.

“Gernika”, Picasso i raons d’Estat

El mes de març de 1981 l’Antoni Cases i jo vam tenir ocasió d’entrevistar, en ocasió d’una visita a Barcelona, Sir Roland Penrose, crític d’art, col·leccionista, una de les persones amb més autoritat per parlar del Gernika de Picasso. A les acaballes de la guerra civil ell havia estat el responsable del trasllat del quadre a França i a Anglaterra, on va ser exposat, per després viatjar fins als Estats Units. Picasso havia mort el 1973 i el Gernika va arribar a Madrid el 1981. Va ser instal·lat al Casón del Buen Retiro, un edifici depenent del Museo del Prado. Com que aquesta ubicació havia generat controvèrsia des de Catalunya i el País Basc, vam voler conèixer l’opinió de Penrose. “Jo em penso –ens va dir– que a Picasso li faria il·lusió que el posessin al costat de grans obres de Velázquez i Goya. Ara he vist que el col·locaven en un annex del Museu del Prado. No crec que aquesta fos la idea de Picasso. En tot cas, el Gernika no pot anar d’un costat a l’altre”. Que Picasso desitgés estar al Prado al costat de Velázquez i Goya no té res d’estrany: Las Meninas, Els afusellaments del 2 de maig, i el Gernika en el mateix recinte. Picasso podia tenir raons imbatibles per pensar que li tocava estar al costat d’aquests dos genis. Al llarg de la seva trajectòria s’havia emmirallat en la tauromàquia de Goya i en les Meninas, quadre al qual va dedicar una sèrie que, gràcies al desordre fronterer que va sacsejar França durant el Maig del 68, va poder arribar a Barcelona d’amagatotis i quedar-s’hi tal com era el desig del pintor. Tampoc no podem oblidar que Picasso va deixar que el seu nom figurés com a director del Museo del Prado durant la guerra civil en una clara mostra de compromís antifeixista. La instal·lació del Gernika al costat de Velázquez i Goya era també defensada per Jorge Semprún quan encara no exercia de ministre de Cultura i així ho havia expressat per escrit i en diverses conferències.

El 1992, quan Semprún ja no era ministre, es va trobar una ubicació definitiva per al Gernika. Però no va ser al recinte del Prado, com la lògica i l’esperit de la donació així ho feien preveure, sinó al Museo Nacional. Centro de Arte Reina Sofia, inaugurat oficialment aquell mateix any. Madrid necessitava un museu d’art modern de prestigi –no en tenia cap– encara que fos a còpia de xuclar els centres ja existents fora de la capital d’Espanya de la mateixa manera que necessitava una xarxa radial de ferrocarrils en detriment del corredor mediterrani, més necessari des del punt de vista econòmic; i de la mateixa manera que necessitava un teatre d’òpera de referència tot i que Barcelona tenia el Liceu. Tot això eren i son raons d’Estat encara que aquestes raons vagin contra tota lògica i converteixin les autonomies en una mena de paper mullat.

La raó d’Estat aplicada al proveïment artístic del Centro de Arte Reina Sofía és conseqüència, dit amb tot el respecte que calgui, de la voluntat de la persona que li dona nom. Al Reina Sofía hi ha anat parar no només el Gernika sinó també bona part dels quadres adquirits per l’Estat en concepte d’impostos a la mort de Joan Miró i Salvador Dalí com si els centres de Catalunya dedicats a les obres d’aquests pintors estiguessin instal·lats en territori estranger. Avui, el Centre Reina Sofia és un dels museus d’art més importants d’Europa.

L’actual ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ex-dirigent del PSUC i ara de Sumar, no ha gosat trencar una raó d’Estat seguida al peu de la lletra pels anteriors ministres del seu ram fossin d’esquerres o de dretes. El Gernika no es mourà del Reina Sofia encara que sigui en detriment de la voluntat de Picasso.

I les pintures de Sixena? En aquest cas, al ministre Urtasun les raons d’Estat li demanen silenci. Aquest noi farà carrera.

Khomeini, Sartre, Oriana Fallaci

A França acaba de sortir publicat el llibre París – Teheran, le gran devoilement que constitueix l’últim capítol de la polèmica que fa anys que dura sobre el paper dels intel·lectuals francesos de gauche en els esdeveniments que van fer possible que l’aiatol·là Khomeini arribés al poder. Recordem els fets: aquest clergue xiïta, líder de l’oposició més radical al Xa de Pèrsia, vivia exiliat a França en un poblet prop de París. Conspirava, rebia visites i apareixia, quan li demanaven, als mitjans de comunicació. Segons alguns testimonis, la imatge que donava per televisió no era la d’un polític d’idees radicals, la d’un futur dictador, sinó la d’un home pietós, auster, amb un missatge essencialment religiós. La seva oposició al Xa encaixava perfectament amb l’anti-americanisme de Sartre i companyia. Això passava a finals dels anys setanta quan Sartre ja estava malalt. Moriria el febrer del 1980. Però encara va tenir temps d’acceptar la presidència honorífica de l’associació d’exiliats que combatia per l’enderrocament del Xa que era, sí, un megalòman i un repressor però que a la seva manera intentava modernitzar el seu país. I ho estava aconseguint si ens fixem, per exemple, en l’evolució econòmica. Governava a la manera d’un dèspota il·lustrat; va promoure campanyes d’alfabetització i es va mostrar enemic acèrrim dels clergues xiïtes als quals havia desposseït de molts dels seus privilegis, inclosos els econòmics.

Sembla que no es coneix cap declaració pública de Sartre en favor de Khomeini però això no treu que no fos partícip dels punts de vista de Simone de Beauvoir, Foucault i en general l’esquerra intel·lectual francesa delerosos de defensar –que no practicar– alguna revolució, la que fos. El cert és que Khomeini va tornar a l’Iran en un avió especial amb plena aquiescència de les autoritats polítiques franceses. Immediatament després de la seva arribada a Teheran, Khomeini va dirigir-se al cementiri on estaven enterrats els màrtirs de la Revolució i davant una gernació enfervorida va proclamar la seva voluntat d’ocupar el poder i proclamar la llei islàmica en la seva versió més restrictiva.

L’entrevista que Oriana Fallaci va fer a Khomeini poc temps després de la Revolució que el va portar al poder va fer caure la bena dels ulls a bona part de l’opinió pública interessada per aquesta mena de coses. Khomeini no tenia defensa possible per cap banda. Era un dictador cruel, un fanàtic que matava en nom de la Idea –en aquest cas, la Religió– de la mateixa manera que ho havien fet Robespierre i Lenin amb els qui Fallaci el compara molt encertadament. L’entrevista t’atrapa des de la primera ratlla: com la Fallaci arriba fins a la residència de l’aiatol·là; com l’obliguen a vestir-se d’acord amb els preceptes de la xaria; com no pot estar a soles amb al xofer que li fa de guia si no estan casats perquè si els enxampen poden anar a la presó… I, sobretot, el diàleg –diguem-ho així– amb Khomeini quan la periodista comença a retreure-li l’afusellament d’una noia de 18 anys perquè havia quedat en estat sense estar casada; l’obligació de vestir-se d’aquella manera. “És el vestit per a dones, joves, bones i decoroses”, li diu Khomeni i aleshores la Fallaci se’l treu i Khomeni, irat, s’aixeca de la cadira i marxa…

Amb les seves entrevistes, Oriana Fallaci va fer tronar i ploure. Kissinger, per exemple, recordava la conversa que hi va mantenir com un autèntic malson. Jo guardo a la meva petita biblioteca el volum Entrevista con la història publicat per Noguer l’any 1976 on queden retratats –a més de Kissinger– Golda Meier, Iàssir Arafat, Indira Gandhi, Willy Brandt, Hèlder Camara i el mateix Xa de Pèrsia, entre d’altres. Des d’una posició laica i radicalment democràtica, Oriana Fallaci va ser de les primeres en denunciar els perills del fonamentalisme islàmic i la passivitat de les democràcies europees. Després dels atemptats del 2011 contra les Torres Bessones es va mig exiliar als Estats Units i va publicar dos llibres que continuen essent plenament vigents: La rabia y el orgullo i Oriana Fallaci se entrevista a sí misma. El Apocalipsis. Va anar a contra-corrent i se’n va sortir. Això només ho poden fer els grans periodistes.

16. Un balanç agredolç

La meva història a l’Avui

Per commemorar el cinquantenari de la sortida de l’Avui s’ha organitzat una festa grossa: una exposició, un documental i un llibre entre altres iniciatives. En un moment donat anava a titular aquest últim article amb la dita “Quan fou mort el combregaren” però no ho he fet perquè seria injust envers tots aquells que avui encara treballen sota la seva capçalera (o mitja capçalera) gràcies a la tenacitat d’en Joan Vall Clara. Però com que som un país especialistes en enterraments, ja sigui de mossèn Cinto o de Durruti, potser sí que aquesta celebració podria convertir-se en unes exèquies on tots plegats lloéssim la mala sort del difunt. Per què, com hem de jutjar la vida de l’Avui? Com una victòria o com una derrota? Si ens posem en el moment del seu naixement, com una victòria. El diari va ser possible gràcies a les aportacions dineràries de milers de persones –més de 30.000– generalment de condició econòmica modesta. I no ho oblidem: la recapta havia començat quan Franco encara vivia. El país es va mobilitzar de dalt a baix.

Ara bé si com deia el senyor Espar, amb tota la bona voluntat del mon, l’Avui havia de ser com Le Monde no es pot parlar pas de victòria. Recordem una dada: fins a l’agost de 1978 La Vanguardia va ser La Vanguardia Española d’acord amb l’afegitó posat el 1939 després de la victòria franquista. Els promotors de l’Avui creien, per tant, que hi havia lloc per a un diari catalanista i, naturalment, democràtic però també és cert que mai no es van preocupar gaire del model: el seu objectiu era fer aparèixer el diari i, per això, en certa manera la seva missió es va acabar el 23 d’abril del 1976. A partir d’aquell moment podríem dir, simplificant, que el model va anar canviant a mesura que anaven canviant els directors i que això és traslluïa en les successives compaginacions: l’austeritat dels temps de Faulí i Cadena; l’eclecticisme de l’etapa Maluquer; l’esponjament populista de Serrats; l’explosió de la falsa modernitat d’en Ramentol; la continència d’en Viladot; la, al meu entendre, visió equilibrada de Villatoro. El diari anava a batzegades de contingut i de continent segons la idea que en tenia cada director. I l’empresa què feia? Buscar diners com fos i, en última instància, com hem vist, esperar a la cantonada el camió amb el paper que havia de fer possible imprimir el diari aquella nit. I consti que l’Avui va comptar durant molts anys amb dues persones molt preparades i que, si no sonés cursi, diria que s’estimaven de debò el diari: l’Antoni Subirà, que durant molts anys va ser el president o màxim responsable de l’empresa editora; i en Jaume Vilalta, que en va ser el gerent.

I quin va ser el paper de les autoritats polítiques de Catalunya? Al president Pujol li va caure al damunt la situació econòmica de l’Avui sense haver-ho demanat. Els promotors del diari eren amics seus des del punt de vista cultural i polític però, a diferència de TV3 i Catalunya Ràdio, l’aventura de treure l’Avui al carrer constituïa un experiment privat i el govern català prou feina tenia en assumir els diners corresponents als traspassos de competències que anava acordant amb l’Estat. ¿D’on treure d’una manera regular la quantitat substantiva de diners que es necessitaven per muntar una redacció com Déu mana i fer-la funcionar dia rere dia? “Rellogats amb dret a cuina”. El veredicte d’en Cadena s’anava demostrant cada dia més encertat.

La Vanguardia, mentrestant, s’havia espavilat. No només havia esborrat la paraula “española” del títol sinó que l’octubre del 2011 va aparèixer la seva edició en català. Seguia així les passes d’El Periódico que ho havia fet l’octubre del 1997 perquè quedés clar que no era –o no era només– un mitjà de comunicació adreçat als ciutadans castellanoparlants sinó un diari que passava a tenir tants o més drets morals que La Vanguardia a l’hora de parlar de la llengua, la literatura i els escriptors catalans. La tesi de la doctrina Gaziel, exposada pel periodista i catedràtic Josep Maria Casasús, segons la qual La Vanguardia era un diari plenament català circumstancialment escrit en castellà, deixava de tenir sentit. Aquest punt de vista era el que, per exemple, havia fet possible que a l’editorial de La Vanguardia dedicat a Salvador Espriu l’endemà de la seva mort s’hi digués que “la lengua solo se mantiene viva con el esfuerzo de los hombres” . Quina lengua? la de La Vanguardia o la de Salvador Espriu?

Però La Vanguardia no només tenia –i té– una empresa sòlida al darrere i un propietari que s’ocupa cada dia del seu funcionament sinó que comptava –i compta– amb un seguit de complicitats socials que la fan portaveu d’una determinada manera d’entendre la catalanitat. Son unes complicitats àmplies que s’estiren i s’arronsen d’acord amb la situació política de cada moment però que, si més no des de la recuperació de la democràcia, passen per tenir un ull posat al Palau de la Generalitat i un altre a la seu del govern central. És exactament el punt de vista que, si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, assumia, d’una forma més o menys explícita, una part majoritària de la societat catalana. Era un catalanisme tranquil, d’aquella “menestrala pervinguda/que tot ho fa per punt” de l’Oda a Barcelona de Joan Maragall; o de la reflexió del president Tarradellas quan deia que els catalans no ens podíem queixar perquè el restabliment de l’autonomia política no ens havia costat ni un home ni una pesseta. Aquest també era, si fa no fa, el tarannà d’una part important de les societats econòmiques i socials de més pes a Catalunya i per això no ha d’estranyar, per exemple, que els llaços entre La Vanguardia i la Caixa fossin, i segueixin sent, estrets.

Tots aquests sectors no estaven interessats en un diari radicalment català que es pogués escapar d’aquesta moderació. Estem parlant dels anys 1994-1995 i no del 2017. En aquell moment, el diari del tàndem Llobet-Villatoro pugnava per jugar a primera divisió i això va fer que davant la nova crisi econòmica de l’empresa editora les entitats que podrien ajudar-la giressin els ulls cap a una altra banda. I una dada que no podem oblidar i que ja he esmentat: el deute de l’Avui havia crescut com una bola de neu i no hauria resultat gaire fàcil eixugar-lo.

Hi ha un detall poc conegut però que a mi em sembla molt significatiu. Pocs dies abans que l’experiment dirigit per en Villatoro s’hagués de donar per acabat el president Pujol havia dit a una persona molt propera que era la primera vegada que li agradava el diari. Lector habitual de Le Monde i el Frankfurter Allgemeneie, no ens ha d’estranyar que l’Avui li quedés petit (diguem-ho així). L’obsessió de Jordi Pujol no era l’Avui, que li costava diners que no sabia d’on treure, sinó La Vanguardia, el diari català de més influència sobre la societat catalana i els manaires de Madrid. D’aquí, la creació d’El Observador.

Les pressions i ingerències de Convergència sobre l’Avui van existir i en el meu relat no les he amagades. Quan jo vaig començar a treballar en aquest ofici les pressions dels polítics o de qui fos sobre els periodistes i els mitjans de comunicació em semblaven intolerables. Ara les considero tan inevitables com l’acció d’un defensa quan pren la pilota a un davanter per evitar que marqui un gol. Des del punt de vista del davanter és injust que no li deixin fer la seva feina però la seva obligació segueix essent intentar que no li prenguin la pilota i avançar cap a la porteria. La llibertat d’expressió d’un periodista no és un punt de partida sinó un punt d’arribada. I està subjecte a un estira i arronsa –anava a escriure “dialèctica” si la paraula no resultés tan pedant– el resultat del qual depèn de molts factors. I no sé què és pitjor: si rebre pressions o no rebre’n. Que jo sàpiga, l’Avui no va rebre mai pressions ni del govern dels Estats Units ni de l’ambaixada soviètica. Era una prova de la seva diguem-ne poca rellevància en el planeta de la comunicació.

Els dirigents de Convergència van pressionar sobre les successives direccions de l’Avui d’una manera maldestra i sovint innecessària per als seus propis interessos. La manca de confiança entre els qui, amb més o menys dificultats, finançaven el diari i els successius directors va abonar aquestes pressions. Només durant el curt mandat de Villatoro la direcció va actuar de paraigua eficient. Ara bé, d’aquí a afirmar que l’Avui va fer fallida perquè s’havia convertit en un diari de Convergència hi ha un abisme. L’Avui va entrar en crisi perquè els seus dirigents no van aconseguir el compromís de les escasses empreses financeres del país que haurien pogut assegurar-li una pervivència més tranquil·la. No el va aconseguir, aquest compromís, perquè aquestes empreses ja havien apostat, i seguirien apostant, per una premsa que els assegurés que, en els diversos àmbits de la informació, no es cauria en cap mena de radicalisme. I els més mal pensats poden arribar a la conclusió que no és casualitat que la crisi del diari esclatés quan estava en el seu millor moment tant pel que fa a acceptació social com a tiratge. Era una manera de demostrar al poder polític catalanista qui manava de veritat a Catalunya. L’Avui va continuar sortint però els somnis d’influir decisivament sobre la majoria blanca s’havia demostrat inabastable. Més encara, un cop posada en marxa la seva edició en català, La Vanguardia va fitxar la majoria de col·laboradors que havien escrit a l’Avui durant la direcció d’en Villatoro.

L’Avui comptava amb una massa fidel de lectors però, passat l’entusiasme dels primers temps, va començar a rebre crítiques de moltes bandes. ¿Com podíem anar bé si alguns professors de la Facultat de Ciències de la Informació arribaven a l’aula amb El País sota el braç; alguns dirigents d’entitats educatives considerades progressistes llegien i exhibien aquest diari, i a determinats centres de secundària de Barcelona l’Avui quedava damunt la taula de la sala de professors sense obrir? La situació podria semblar surrealista si aquest concepte no em mereixés molt respecte: l’Avui era desqualificat per les elits ben pensats per pujolista; Jordi Pujol havia de pagar un diari que no li agradava i La Vanguardia s’ho mirava a l’expectativa intentant no quedar esquitxada per la situació. L’Avui patia greus problemes de funcionament i no cal amagar-los però fins a l’entrada de Xavier Llobet i Villatoro els redactors vam haver de treballar amb un braç embenat. Així i tot la majoria de seccions havien arribat a ser competitives. Però en la cursa per veure qui era el més pur –que Espriu havia caricaturitzat amb magistral ironia– l’Avui es va convertir en l’ase dels cops del progressisme triomfant. A mi m’havia tocat participar en una mena de col·loqui on en Pep Subirós, intel·lectual que va tenir diversos càrrecs polítics amb el Partit Socialista, va dir –jo era al seu costat– que en el conjunt de la premsa espanyola hi havia dos diaris que no seguien els criteris propis de la professió: El Alcázar –en aquells moments, òrgan de l’extrema dreta espanyola– i l’Avui.

Tal com he dit en el primer capítol, vaig demanar d’entrar a l’Avui per poder escriure en la meva llengua, la que m’havien ensenyat els meus pares i, per tant, la que es parlava a casa. Però també perquè ja havia llegit Gaziel. I Gaziel havia escrit que dues de les falles més vistents de Catalunya eren

“la manca d’una premsa i una banca eficients. Poble que no té i domina les que necessita és un poble fatalment intervingut i profundament mediatitzat”.

Els més il·lusos del moment, entre els quals em comptava, pensàvem que d’una manera o altra l’Avui podria contribuir a superar aquesta falla. Cinquanta anys després més que d’una celebració nostàlgica es tractaria d’esbrinar si la reflexió de Gaziel, el millor periodista de tota la nostra història, continua essent vàlida.

15. Sisè director: Vicenç Villatoro. El miratge i el (meu) final.

La meva història a l’Avui

El nomenament de Vicenç Villatoro com a director de l’Avui el març del 1993 va coincidir amb l’entrada al diari de Xavier Llobet com a nou home fort de l’empresa. El Sr. Llobet venia precedit d’una fama de bon executiu i decidit a girar com un mitjó la filosofia del diari. El seu punt de vista era aquest:

si fins ara els diners no havien arribat a l’Avui perquè els qui podrien invertir-hi havien considerat que era un diari dolent, ara farem un diari bo i els diners arribaran per força.

I, en efecte, es va llançar a fer un bon diari sense mirar gaire prim en la despesa. Però just quan el diari estava guanyant en presència pública i en lectors -les vendes superaven els 42.000 exemplars- l’empresa editora va entrar en crisi. El deute acumulat era massa gran i ningú no va ser capaç de resoldre la situació.

Però no ens precipitem. D’entrada tots els canvis van resultar, al meu entendre, absolutament encertats. En Villatoro va envoltar-se d’un potent equip directiu. Martí Anglada va ser nomenat cap de projectes editorials. Un gran fitxatge. En Martí Anglada és un periodista de merescut prestigi, que ha passat mitja vida com a corresponsal al Pròxim Orient, a les principals capitals europees i als Estats Units i que també ha exercit com a cap d’informació internacional de TV3. Venia a l’Avui amb un encàrrec específic: pilotar un radical canvi del disseny del diari. I va entendre de seguida l’ambició del projecte perquè el va encarregar al nord-americà Roger Black, un nom ja aleshores mític en el camp del disseny de diaris i publicacions i que havia remodelat des de la revista Rolling Stones al Newsweek. Als dos subdirectors ja existents –en Josep Playà Montaner i en Lluís Martínez, que feien rutllar amb una gran professionalitat el dia a dia de l’Avui– m’hi vaig afegir jo en ser nomenat subdirector d’opinió, cultura i espectacles. L’àrea d’opinió va quedar reforçada amb el fitxatge d’en Francesc Marc Álvaro com a cap de secció —aviat va esdevenir el meu ajudant de confiança i un articulista cada vegada més sòlid— i amb la professionalitat i bona harmonia de Marta Sardà, Joan Anton Caracach i Carme Gironès. De tots ells en guardo un record excel·lent.

Entre els escriptors que ja col·laboraven regularment a l’Avui i els que vam fitxar seguint les indicacions d’en Villatoro la llista és llarga. Entre els primers, Josep Maria Espinàs, Teresa Pàmies, Marià Manent, Pere Calders, Marta Pessarrodona. Entre els nous, Nèstor Luján, Oriol Bohigas, Manuel Vázquez Montalbán, Xavier Rubert de Ventós, Ferran Torrent, Xavier Bru de Sala. I periodistes històrics com Carles Sentís. Amb tots ells m’hi vaig entendre molt bé, tal com era la meva obligació. Els fitxatges els fèiem generalment durant un dinar en un restaurant gallec proper al diari. De vegades, m’hi acompanyava en Villatoro; d’altres, en Francesc-Marc Álvaro. Recordo l’àpat amb l’Oriol Bohigas. Crec que va acabar per decidir-se quan l’Àlvaro, vilanoví de pro, li va recordar la seva relació amb Eugeni d’Ors. “Tu ets un noucentista d’esquerres” li va etzibar. En Bohigas va quedar encantat. I els seus articles a l’Avui van consistir en una sèrie de cartes a personalitats polítiques i culturals d’aquí i de fora que després va recollir en un llibre. Jo era partidari de fitxar en Vázquez Montalbán. M’agradés, o no, formava part de la centralitat que buscàvem. Però no vaig participar en la negociació ni vaig voler anar al dinar de confirmació del pacte. La meva absència no va resultar cap problema perquè la llista d’aspirants a compartir-hi taula era infinita. També vaig aconseguir que el doctor Joaquim Molas publiqués a l’Avui algunes entrades del seu dietari. Ho va fer després de dinar amb ell i demanar-li que deixés de malparlar del diari. En canvi, vaig fracassar en el meu intent de fitxar el meu amic Oriol Pi de Cabanyes, en aquell moment director de la Institució de les Lletres Catalanes. Em semblava un contrasentit que el director de la Institució que havia de vetllar pel bon nom de la llengua del país escrivís habitualment en un diari publicat en un altre idioma. No li demanava que deixés de col·laborar a La Vanguardia. Però ell em va dir que no podia escriure a l’Avui perquè li demanaven exclusivitat.

Jo seguia publicant cada dia la meva columna –Figures, paisatges– a l’última pàgina; escrivia un o, segons els dies, dos editorials –l’Àlvaro també en feia uns quants– i supervisava les àrees de cultura i espectacles. No en tinc dades però la meva impressió és que la columna diària era molt seguida. En tot cas, rebia força cartes de lectors –en aquell moment, encara s’escrivien cartes– que comentaven el meu text, generalment en to elogiós. Aquest material, juntament amb els papers i documents que he fet servir per escriure unes quantes biografies, està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Molta feina. Però la feia content.

No sé tampoc quants editorials vaig arribar a escriure. M’hi devia posar a principis de 1987 i no ho vaig deixar fins a la meva sortida del diari, febrer del 1996; potser, per tant, entre 2500 i 3000. Gràcies a la meva condició d’editorialista vaig poder seguir pas a pas un dels grans esdeveniments del segle XX: l’enfonsament de la Unió Soviètica i la fi del comunisme. Des del punt de vista professional, un autèntic privilegi. Ja he explicat en altres textos la meva passió per la història i la política internacional; especialment, l’europea. Per exemple, en els llibres Per entendre l’Europa del segle XX i Zuric, 1917: Lenin, Joyce i Tzara. La constatació més fascinant va ser adonar-me que els països europeus que sortien del comunisme ho feien seguint cadascú d’ells una via pròpia però que repetia o s’inspirava en comportaments anteriors. A l’aleshores Txecoslovàquia el primer president de la República després de l’anomenada “revolució de vellut” va ser l’escriptor Vaclal Havel; un episodi similar al de 1918 quan l’escriptor i filòsof Tomás Masaryk va ser nomenat primer president de la República Txecoslovaca després de la desarticulació de l’imperi austro-hongarès a conseqüència del Tractat de Versalles. A Romania, en canvi, la fi del comunisme va significar l’execució de Nicolas Ceaucescu i la seva esposa en un gest que per força havia de recordar la també execució del dictador Antonescu després de la Segona Guerra Mundial. Pel que fa a Hongria potser entendrem millor la seva deriva radicalment nacionalista si no oblidem que és el país europeu que té més ciutadans fora de les seves actuals fronteres, també com a conseqüència de les retallades de territori imposades pel Tractat de Versalles. I, finalment, ¿com no deixar de veure en la tragèdia balcànica la repetició dels enfrontaments polítics, religiosos i militars que s’havien anat repetint en aquella zona d’Europa al llarg de la història? Per explicar als lectors allò que estava passant a cadascun dels països que sortien del comunisme era indispensable conèixer el passat d’aquests països.

El periodisme com a història del present.

Mai aquesta reflexió d’Albert Camus m’havia semblat tan encertada.

La nova compaginació, elaborada per Roger Black i posada en pràctica per Martí Anglada, va provocar una autèntica commoció entre els professionals d’altres diaris. Ara resultava que el diari considerat el més antiquat del país exhibia la compaginació més moderna. A cada pàgina, titulars grans i només una o dues informacions amb il·lustració. L’espai central era ocupat per les seccions de Cultura, Opinió i Espectacles –és a dir, la meva àrea– que no estaven escrites sobre paper blanc sinó sobre paper groc. La nova compaginació, i les novetats tant en el camp de la informació general com en el de l’opinió, van començar a despertar recels entre els altres diaris i, en especial, a La Vanguardia que en el tema del català seguia tenint la teulada de vidre. Jo crec que amb molt bon criteri, l’equip d’en Xavier Llobet no mostrava cap signe d’humilitat sinó al contrari: actuava d’una manera desinhibida per tal de fer-se un lloc entre la majoria blanca.

La presentació de la nova maqueta es va fer l’octubre del 1994 al Palau Nacional; l’1 d’abril del 1995, l’Avui va aparèixer a la xarxa com el primer diari d’Espanya a penjar els seus continguts a internet d’una manera íntegra; es va comprar una nova rotativa –que, finalment, no va poder ser utilitzada- i es va llogar un altre dels pisos de l’edifici de Consell de Cent. Però els diners imaginats seguien sense arribar i el deute es disparava. Les dificultats de finançament van fer que la impressió del diari es traslladés a una de les rotatives de La Vanguardia. L’Avui va quedar a les seves mans, entre altres raons, perquè també aquí havia de començar el tiratge més d’hora del que era habitual a la resta de diaris. Poc temps després, La Vanguardia va comunicar que el paper groc anava escàs i, com a conseqüència, aquest color va quedar suprimit de les pàgines que jo coordinava. I un nombre creixent de col·laboradors va començar a deixar d’enviar articles perquè no els cobrava.

Finalment, l’empresa va presentar un expedient de crisi que incloïa, com sol ser usual en aquests casos, una dràstica reducció de personal. En la llista dels periodistes als quals es volia acomiadar jo figurava en un dels primers llocs perquè cobrava el sou de subdirector amb l’antiguitat corresponent però també com a col·laborador extern pel fet de publicar diàriament una columna a l’última pàgina del diari. Per això cotitzava doblement a la Seguretat Social: com a treballador per compte aliè i com a autònom. L’1 de febrer del 1996 Vicent Sanchis es convertia, ara sí, en el nou director de l’Avui. Havien passat vint anys des de l’aparició de l’Avui. La meva idea (revolucionària) de jubilar-m’hi havia fracassat.

14. “El mal exemple de TV3″

La meva història a l’Avui

El març del 1989 –és a dir, un mes abans del nomenament d’Albert Viladot com a director de l’Avui– vaig publicar un article a la revista “Convergència, 15” titulat El mal exemple de TV3. Jo mai no he militat en cap partit polític tot i que m’he sentit molt proper al sector més liberal de Convergència Democràtica i guardo un excel·lent record del meu pas pel grup Catalunya Oberta creat per Lluís Prenafeta i Joan Guitart. Hi vaig conèixer personalitats molt interessants –per exemple, el filòsof André Gluksmann o el periodista i escriptor Jean François Revel– i em van donar un ajut per escriure la biografia de Nèstor Luján. Durant tot aquest temps he cregut que aquell article constituïa una crítica radical al model de diari que Jaume Serrats i el seu equip intentaven dur a la pràctica sense estalviar esforços. Ara l’he tornat a llegir i m’he adonat que potser no és tan explícitament crític amb aquell model com jo m’havia imaginat però sí que, en tot cas, constitueix una advertència, feta des de dins de l’Avui, del perill d’emmirallar-nos en l’èxit que en aquells moments ja havia arribat a tenir TV3 creada uns quants anys abans. Entre altres coses, hi dic: “La premsa escrita en català no ha de renunciar a res, però ha de saber quina és l’estratègia més adequada per aconseguir la credibilitat i la influència que la converteixin en un altre pal de paller de la comunicació a Catalunya. Si TV3 ha guanyat la batalla de l’audiència, la premsa escrita hauria de guanyar la batalla de la credibilitat que no té res a veure amb la batalla de la popularitat o del tiratge. I això només es pot aconseguir (…) amb una estratègia destinada a guanyar els lectors que sigui possible guanyar –i no els que, objectivament, se situen fora dels paràmetres del diari– i amb objectius que no siguin mimètics respecte a cap altra realitat comunicativa”.

Nosaltres havíem d’informar amb la màxima puntualitat possible del que passava a Barcelona, a Calcuta o a l’enèsima guerra de l’Orient Mitjà però on podíem presentar batalla –de fet, ja l’havíem presentada– era en el camp de l’articulisme i l’opinió. No escric això per exagerar la importància de l’àrea que jo portava sinó perquè nosaltres disposàvem, en aquest camp, de les millors peces; les que ens feien diferents dels altres diaris: els intel·lectuals i els escriptors que no havien volgut escriure en castellà durant els anys del franquisme o que ho havien fet per pura necessitat de supervivència econòmica (“claudicacions conjunturals” en deia la Maria Aurèlia Capmany). Aquest era un espai important en aquells moments on moltes coses del país estaven per començar o a mig fer. Entre altres raons perquè, tal com passava en altres indrets, alguns escriptors jugaven un paper social que transcendia la seva estricta feina literària. Eren els “influencers” del moment. Penso en Jean Paul Sartre a França o en Salvador Espriu a Catalunya. Nosaltres a l’Avui disposàvem –o podíem disposar– pràcticament de tot el catàleg.

És cert que existia un altre diari en català: el Punt Diari, nascut a Girona l’any 1979. Però jugava a segona divisió. Dit d’una manera menys brusca: era una les mostres més reeixides d’allò que els francesos en deien –i en deuen seguir dient– premsa regional. Jo coneixia força bé aquesta mena de premsa per un doble vincle familiar que em portava sovint a França. La premsa regional s’alimentava de notícies locals: activitats públiques de les diferents associacions de les ciutats i pobles de la zona; ofrenes periòdiques als monuments funeraris que recordaven els morts per França durant les dues guerres mundials; viatges, campionats o concerts dels escolars; necrològiques de les persones més destacades en qualsevol àmbit de la vida local o regional… Aquesta mena de premsa no responia gens a l’esperit fundacional dels cappares de l’Avui. (Un amic a qui he deixat llegir aquests articles em recorda l’existència en català del Diari de Barcelona. És cert però lamentablement va durar pocs anys. ¿No hauria estat millor que l’Avui i el Diari de Barcelona —que comptava amb diners provinents de l’ajuntament- haguessin unit esforços? No. Cadascú com passa sovint a Catalunya, cadascú volia la seva pròpia barqueta mentre els qui realment manen van en transatlàntic).

D’altra banda, en les meves converses amb en Villatoro abans que ell fos nomenat director jo li deia que mentre féssim un diari per a la minoria catalanista no tindríem problemes; un diari que, per entendre’ns, no trenqués l’hegemonia de la premsa “blanca” la qual fins i tot es podria mostrar condescendent envers la minoria de color. A nosaltres ens tocava fer contenta la parròquia nacionalista per tal que ningú no trobés a faltar la manca d’arrelament cultural dels diaris escrits en castellà. Jo sentia una admiració autèntica cap a Lluis Maria Xirinacs, especialment per la seva valenta actuació davant la Model en demanda de l’amnistia, però hauria modulat els seus articles, i mai no els hauria posat a primera pàgina. I el mateix puc dir dels articles de l’Albert Jané, a qui amb tanta justícia se l’ha distingit amb el Premi d’Honor. Durant molt temps, el seu article va sortir publicat a la primera pàgina del diari. Era un reconeixement, de cara al lector, de la nostra no normalitat.

El 23 de març de 1993, Vicenç Villatoro va ser nomenat director de l’Avui i el diari va començar una enèsima nova etapa.

Jo, aquesta vegada, no m’havia quedat quiet. Creia que en Villatoro, que ja exercia de director adjunt, era, de les possibles, la persona més idònia per dirigir-lo. I així ho vaig dir a persones que podien influir en el seu nomenament. Molt probablement sense aquesta gestió en Villatoro també hauria estat escollit director però el cert és que en la reunió on es va decidir el successor d’en Viladot em consta que ell va tenir un contrincant de pes. Pel que fa a les meves ambicions a aquelles alçades de la meva vida professional jo ja m’havia convençut que servia més de segon que no pas de primer i allò que m’importava era que, per fi, el director de l’Avui tingués una idea no equivocada sobre el diari que podíem i calia fer.