La meva visió de la figura de Joan Carles I està molt mediatitzada per allò que el periodista Santiago Nadal ens va explicar als alumnes de la primera promoció de l’Escola del Periodisme de l’Església a Barcelona a la tornada d’una de les reunions, a Estoril, del Consell Privat de Don Joan del qual formava part. El restabliment de la Monarquia a Espanya prendria com a model la Restauració d’Alfons XII on els dos partits majoritaris, dirigits per Cánovas i Sagasta, s’alternaven en el poder. Però per tal que la futura Monarquia pogués consolidar-se caldria que el Rei fos capaç de pactar amb l’esquerra moderada –inclosos els sindicats– i amb els partits “regionalistes” de Catalunya i Euskadi. Amb els anys, m’he adonat que aquest és exactament el model seguit per Joan Carles així que va ser nomenat rei. Ens agradarà o no, però els primers governs del PNB i de CiU a Catalunya i a Euskadi no només son fruit de la voluntat popular –i, per tant, plenament democràtics– sinó d’una diguem-ne raó d’Estat que explica el suport que van tenir per part de la UCD o de les seves versions “regionals”; i que també explica l’excel·lent sintonia del rei amb Felipe González. Per una part important de la societat espanyola, l’arribada del socialistes al poder constitueix la revàlida de la credibilitat política de la Monarquia.
Aquesta reflexió em ve al cap després d’haver llegit el llibre Juan Carlos I. Reconciliación. Memorias. És un text escrit a la defensiva que molt probablement no hauria sortit a la llum si no haguessin aparegut els escàndols financers i els relatius a la seva privada que van enfonsar la seva popularitat fins al punt d’obligar-lo a presentar la dimissió i marxar a l’exili. En el llibre, Joan Carles s’atorga el paper de portador exclusiu –o quasi exclusiu– de la democràcia a Espanya. I això, aquells que ho vam viure, sabem que no va ser així. Ell per les raons que sigui –ètiques o de conveniència — va apostar per la reforma política; empès, però, per les reivindicacions democràtiques des de dins i per les pressions des de fora dels Estats Units, d’Alemanya i, en menor escala, d’altres països. Per al lector comú, entre els quals em compto, el principal problema del llibre és el de saber quan exagera determinats episodis o quan, encara que siguin importants, els omet; en definitiva, quan diu veritat i quan diu mentida. Seria interessant, per exemple, acarar algunes de les afirmacions o explicacions que fa amb allò que diu, sobre les mateixes, Paul Preston en la seva biografia sobre l’ara rei emèrit. Ara bé, Joan Carles no ho va tenir fàcil. Un exemple: quan era príncep i vivia a La Zarzuela va voler enviar un missatge a Santiago Carrillo i va pensar fer-ho a través de Ceaucescu, el dictador comunista de Romania. Però com que se sabia tan vigilat, i no volia Franco tingués notícia d’aquesta iniciativa, l’estratègia que va utilitzar va ser entrar a a La Zarzuela conduint la seva moto i portant de paquet, amb el casc posat, la persona que havia de fer d’intermediària.
La corrupció i la seva vida privada planen, com no podria ser d’altra manera, sobre les pàgines del llibre. Tocant a la corrupció ell diu que ja està en pau amb Hisenda i amb els tribunals estrangers i, en canvi, subratlla el paper benèfic que ha exercit per a l’economia espanyola gràcies a les seves intermediacions internacionals. I posa alguns exemples. Sobre la seva vida privada es desfà en elogis de la reina Sofia però reconeix les infidelitats. Cap dels dos comportaments poden ser considerats exemplars tot i el que el segon pertanyi a l’àmbit privat i que personatges com Clinton, Mitterrand o l’actual rei d’Anglaterra –per no anar més lluny– tampoc no puguin presentar gaires bones credencials. La repressió sexual i la corrupció generalitzada son dues de les característiques essencials del franquisme. Imaginem-nos, en aquest context, com devia ser l’educació del nen Juan Carlos deixat als deu anys pels seus pares al Madrid dels anys cinquanta en mans de capellans i militars. ¿Ens ha d’estranyar que sortís tan o més tarambana que el seu avi, el seu besavi o la pròpia Isabel II? Insisteixo: no tracto de justificar; tracto d’entendre-ho.
A mi, francament, en aquests moments em preocupa molt més la figura de Felip VI. No sé si el seu pare hagués fet el discurs televisiu del 3 d’octubre del 2017 però el que és segur és que no hagués dit allò que va dir el seu fill en el discurs que va pronunciar a Montserrat durant una de les seves últimes visites a Catalunya. “Seamos constantes —referint-se a nosaltres, el catalans-– en la renuncia a los discursos totalitarios, las identidades excluyentes, los prejuicios, los extremismos y las pretensiones de superioridad moral”. La visió que de Catalunya té Felip VI sembla inspirada pel sector més retrògrada dels historiadors espanyols; un sector que existeix, i que té força i influència. Els consells de Don Joan al seu fill Joan Carles han quedat ben lluny.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Només uns viatgers poc documentats, com era el meu cas, poden imaginar-se que en el trajecte entre Barcelona i Màlaga el tren circularà sense deixar la costa mediterrània gaire lluny. No va ser així. A l’anar, amb l’AVE vam fer parada a Ciudad Real; a la tornada, a Madrid-Almudena Grandes. L’AVE ha deixat de ser un mitjà de transport elitista, si és que ho ha estat alguna vegada. Als seients de darrera, una parella; ell, amb obesitat mòrbida i ella amb un nen petit del qual no semblava saber gaire què fer-ne. Als seients del davant tot el contrari: un matrimoni amb quatre fills, perfectament organitzats, cadascú assumint el paper que li corresponia. Pel viatge m’havia endut les Memòries de Juan Carlos I escrites en col·laboració amb (o escrites per) Laurence Debray. Ella és filla de Regis Debray, polític i escriptor francès que en el seu dia va voler acompanyar el Ché Guevara en la seva aventura insurreccional a Bolívia. Mentre el Ché era executat sense judici, ell, fet presoner, va poder tornar a França sa i estalvi. Jo el vaig conèixer en un sopar semi-privat, a Barcelona, on es va dedicar sobre tot a predicar el culte als àngels –sí, als àngels– .
El Museu Picasso de Barcelona és fruit, sobretot, de les donacions fetes pel propi Picasso. Com se sap, Picasso havia nascut a Málaga però és a Barcelona on havia descobert tot allò que podia desitjar un jove artista tan radical com ell: bohèmia, sexe –les senyoretes del carrer Avinyó–, amistats més o menys perilloses. I un ambient artístic on sobresortien Casas i Nonell. Volia triomfar com el primer però pintar com el segon. El Museu Picasso de Málaga és fruit de la donació de Christine Ruiz-Picasso, vídua de Paul, el fill gran de Pablo Picasso i d’Olga Kohklova, la seva primera esposa. En total més de dues-centes obres instal·lades al Palacio de Buenavista, construït al segle XV sobre un antic edifici nassarita. El resultat és un museu tan o més important que el de Barcelona. Si el de Barcelona exhibeix peces tan destacables com Las Meninas o bona part de les pintures que Picasso va realitzar abans de marxar definitivament a París, el de Màlaga inclou retrats de Lola, la seva germana, de François Gilot, de Jacqueline i peces de pintura i escultura fetes a París, a Vallauris, a Mougins… Picasso no vol trobar un estil, com la majoria de pintors, sinó que els prova tots, fins a inventar-los i després trencar-los o abandonar-los. Per això, resulta tan difícil trobar un fil conductor per resumir, en unes poques ratlles, una exposició de més de dues-centes obres seves com és el cas. L’únic fil conductor és ell mateix.
Però a Màlaga no hi ha només un esplèndid Museu Picasso sinó un edifici en forma de cub, de construcció moderna, que hostatja una diguem-ne sucursal del Centre Pompidou de París. Aquests dies s’hi pot veure la mostra Miradas de artista que ve a ser la pintura de després de Picasso, de després del procés diguem-ne de destrucció de la pintura tradicional que comença amb l’impressionisme i segueix un llarg procés depuratiu on l’artista, més enllà de la realitat de fora, posa en primer lloc els problemes, sovint insolubles, que la realització del quadre li planteja. Son un conjunt de corrents estètiques que tenen lloc, sobretot als Estats Units, i que, ja amb una llibertat total, enllacen i assumeixen els postulats del feminisme, de l’ecologisme i de les noves realitats tecnològiques que van apareixent, per exemple en el camp de les comunicacions. Un mon per a mi força desconegut perquè, fins que no va aparèixer Miquel Barceló –difícilment oblidaré l’impacte que em va produir l’exposició al Macba del 1998– em semblava que la pintura s’havia acabat amb Malevitx i els seus quadrats i cercles negres.
L’últim dia, mentre espero el taxi que m’ha d’acostar a l’AVE que m’ha de portar de Mediterrani a Mediterrani passant per la Meseta, estic assegut a una de les taules del vestíbul de l’hotel. Sense proposar-m’ho he deixat a la vista un dels llibres que m’he comprat: La desbandá, que és la crònica escrita pel metge canadenc Norman Bethune sobre el bombardeig per part de l’aviació italiana i dels vaixells de guerra alemanys contra la gernació que fugia cap a Almeria després que les tropes franquistes haguessin entrat a Màlaga, a principis de la guerra civil. D’aquest episodi se’n deia i se’n diu La desbandá i està considerat un dels crims més sàdics de la guerra civil i de la història de l’Europa contemporània. Norman Bethune el va veure, el va viure i, després, el va escriure. Un jove cambrer se’m queda mirant i em diu: “La desbandà… Els més vells de Málaga encara se’n recorden sobretot quan han de tractar amb turistes italians”. Mentrestant, al carrer Larios s’encenen els llums de Nadal i la ciutat vella s’omple d’una multitud àvida de cremar el present.
La meva relació amb Handel va començar a l’institut Àusias Marc de Barcelona el Nadal del 1962 o del 1963 on vaig cursar cinquè i sisè de batxillerat de la branca de lletres. A l’Institut, com aleshores era norma, podies estudiar francès o anglès. Jo, per tradició familiar, –una de les meves àvies havia nascut a França– vaig triar el francès. De la professora d’anglès, anomenada “la teacher” per tots els alumnes, només sabia que era filla del professor de Ciències, el senyor León, un home alt i corpulent del qui es deia, en veu baixa, que es tractava d’un republicà represaliat després de la guerra civil. Al cap dels anys he sabut que va ser militant d’Izquierda Republicana, el partit d’Azaña, i director del primer institut de Granada inspirat en l’ideari de la Instituición Libre de Enseñanza. Tots els alumnes li teníem molt respecte i la notícia, també transmesa en veu baixa, de la seva baralla en un claustre amb el professor de Formación del Espíritu Nacional –de cognom Muñoz però més conegut com a Medio Metro per la seva escassa alçada– em va fer trontollar algunes de les idees que semblaven inamovibles. ¿Com podia ser que una persona com el Sr. León, tan bondadosa, defensés un comunista com Grimau?
Mentrestant, la seva filla va anunciar que els alumnes que ho desitgessin podien entrar a formar part de la coral que pensava organitzar amb motiu de la festes de Nadal. Es tractava de cantar un fragment del Messies de Handel. Jo m’hi vaig apuntar. El cantant professional va acabar essent el meu germà Oriol però a casa meva hi havia un piano que tocaven la meva mare i les dues germanes grans. M’hi vaig apuntar però, tal com m’havia passat durant l’únic curs que havia fet als Escolapis de Balmes, de seguida vaig quedar descartat no sé si per la meva veu rogallosa o per la meva dificultat per afinar. La meva contribució, al costat del grup de cantants menys dotats, consistia en anar repetint un monosíl·lab –no recordo exactament quin– que servia de fons de les estrofes que entonava el cor: “Gloria al bon Déu/omnipotent regna/ per sempre/per sempre”. No recordo tampoc on vam cantar. Només sé que aquell concert em va portar a entendre en què pot consistir una experiència d’això que n’hem vingut a dir mística. No sé com definir-ho: una incontrolable ascensió espiritual? Unes ànsies, un desig, un sentiment de plenitud? Però aquesta exaltació de la Transcendència queda tallada per als qui, ni que sigui a desgrat nostre, tenim la convicció que aquesta Transcendència no existeix. És una emoció que puja per l’esperit de forma incontrolable i gaudidora que es talla abruptament però, així i tot, difícilment repetible.
El dijous 18 de desembre quan vaig assistir al concert participatiu del Messies participatiu a l’Auditori de Barcelona en dues ocasions vaig treure el mocador de la butxaca –sóc un home antiquat– i em vaig eixugar discretament els ulls. Anava acompanyat de les meves dues netes adolescents i no volia que em veiessin emocionat. Gràcies, moltes gràcies –650 cantants!– a totes les persones que ho van fer possible.
Durant els més de vint anys que vaig viure a Sarrià, l’endemà d’una de les visites rutinàries al metge de les quals sortia amb el mandat de caminar i beure aigua, m’enfilava pel Parc de Joan Reventós, travessava la Ronda de Dalt i arribava al Parc de l’Oreneta. En aquest darrer tram mai no hi vaig veure cap porc senglar però sí les seves restes: desenes de papereres tombades amb el sòl ple de deixalles que esforçats treballadors municipals miraven de fer desaparèixer. M’imagino que tots els visitants del parc devien experimentar el mateix sentiment d’incredulitat i de fàstic a la vista d’aquest panorama. Però els senglars eren intocables. Així ho havia decidit el moviment ecologista últimament amb tant de pes en les institucions locals, nacionals i internacionals encarregades d’ocupar-se de la felicitat dels ciutadans. Ara, els ecologistes callen. Ignoro quins arguments poden esgrimir per justificar el daltabaix econòmic i social que els seus estimats senglars de Collserola acaben de provocar. Aquest gran savi que és en Ferran Sáez ja ens va advertir fa anys que una de les novetats de les societats actuals és que en els mitjans de comunicació l’opinió d’un especialista pot tenir el mateix valor que el d’un ciutadà agosarat, per dir-ho en una terminologia elegant.
El meu mestre Nèstor Luján es declarava escèptic fins i tot davant dels escèptics, és a dir, d’aquells que de l’escepticisme n’havien fet una nova religió. L’escepticisme és una manera d’entendre el món que no ens hauria de descomprometre de res sinó que ens hauria de servir per mirar-nos tot el que passa al nostre voltant des d’una certa distància i sense por al matís i a la contradicció. No sé en altres països però sospito que en el nostre això de matisar ens fa molta mandra. Hem estat els més catòlics de tota la Història –i no a l’Edat Mitjana sinó en ple segle XX–; i els marxistes més esplendorosos –i sobre aquell que gosava rebatre’ls li queia l’anatema de reaccionari–. Ara hem esdevingut els ecologistes més intransigents i omplim la nostra geografia rural –i urbana!– de senglars, llops i altres animals que la saviesa humana havia anat liquidant amb el pas del temps. I dir això no vol dir no reconèixer la gravetat del procés de canvi climàtic que el mon està experimentant i no ser partidari d’uns acords internacionals que intentin frenar-lo.
I el llop? No he posat el seu nom al títol d’aquest article per cridar l’atenció del lector sinó per compartir amb ell la sorpresa de la notícia que vaig sentir per ràdio. Un locutor va llegir la notícia –no sé si per Catalunya Ràdio o per RAC1 que són les dues emissores que escolto– que el president d’una associació, el nom exacte de la qual no recordo, defensava que una solució per acabar amb l’excés de senglars seria la reintroducció del llop no vaig acabar d’entendre si per fer-los fugir o simplement exterminar-los. Ho vaig sentir només una vegada i encara no sé si es tractava d’una proposta més o menys elaborada o de l’ocurrència d’un redactor de ràdio que ha de treballar en dia de festa.
La Caputxeta va veure el llop i no el va reconèixer perquè anava disfressat; temps ben estranys aquells en què els animals salvatges havien d’amagar-se!
Franco va crear un règim polític basat en la repressió i la corrupció on es van dur a terme penes de mort fins al seu penúltim dia. Però a la vegada és sota Franco que l’Estat espanyol entra en el que podíem dir-ne la modernitat econòmica. Espanya surt del franquisme molt millor que Rússia del comunisme. Per a mi, aquest és un dels principals dilemes que el recordatori de la mort del Dictador torna a posar sobre la taula. Quin mèrit correspon al general Franco en la modernització d’Espanya? Paul Preston, en la seva imprescindible biografia, diu que cap. Preston demostra que Franco d’economia no hi entenia ni un borrall i que es va limitar a aplicar l’autarquia i el proteccionisme, dues mesures que, en nom de la plena sobirania, eren molt estimades pels règims feixistes. Aquestes polítiques –i no l’estat del país després de la guerra civil– van comportar la misèria generalitzada de la majoria de la població i van situar l’Estat al caire de la fallida. “El consumo de carne per cápita en España en 1950 –escriu Preston— era la mitad de lo que había sido en 1936 mientras que el consumo de pan en el mismo año equivalía a sólo la mitad que en 1936”. El 1959 Franco es vanegar repetidament a acceptar les propostes de canvi de model econòmic que li proposaven els ministres del ram. No entenia, per exemple, perquè els nord-americans podien comprar més coses amb un dòlar a Espanya que els espanyols als Estats Units. Finalment, va accedir. Preston ho explica així: “Mi general –li va preguntar Navarro Rubio, ministre d’Hisenda— ¿qué pasará si después de volver a establecer la cartilla de racionamiento se nos hiela la naranja? (…) Franco se puso en pie, se encogió de hombros y autorizó la apertura de conversaciones formales con el FMI”
Joan Sardà Dexeus
Abans de començar aquest article he volgut comprovar com tractava aquest episodi el catedràtic Julián Casanova en la seva biografia sobre Franco publicada fa poc temps. Alguns lectors podrien pensar que Preston, endut per la lloable voluntat de denunciar la malignitat intrínseca del franquisme, tenia tendència a simplificar les capacitats del dictador. Però també en aquest punt l’historiador anglès ha tingut raó. La biografia de Julián Casanova així ho corrobora: l’entrada d’Espanya a la modernitat econòmica es va fer no gràcies a Franco sinó malgrat Franco. “Franco —escriu Casanova– no entendía nada sobre lo que este plan –[el Pla d’Estabilització proposat pel FMI]– significaba y temía que limitara su propio poder. Lo aceptó finalmente cuando Ullastres y Navarro Rubio, dos ex-combatientes de la “Guerra de Liberación Nacional” le advirtieron que España estaba al borde de la quiebra”.
El “miracle econòmic espanyol” –com la propaganda franquista no es va cansar de repetir– va ser possible per la conjunció dels ministres econòmics que pertanyien a l’Opus Dei i per l’actuació decidida de l’economista català Joan Sardà Dexeus. Havia coincidit amb López Rodó durant la seva estada a Santiago de Compostel·la com a catedràtic d’Economia i a partir de seva etapa a Veneçuela disposava de la confiança dels dirigents del Banc Mundial. Al darrere, el Estats Units “Estados Unidos –escriu Casanova–, siempre preocupado por la estabilidad y continuidad de Franco, siguió de cerca todo el proceso”. Pel que fa a Sardà Dexeus continua essent el gran oblidat. Un dels personatges més decisius en la història d’Espanya del segle XX –ho diuen, entre altres, Vicenç Vives i Josep Pla– no disposa encara ni d’una biografia consistent ni cap carrer de Barcelona duu el seu nom. Republicà i catalanista, de dilluns a divendres modernitzava Espanya i els caps de setmana visitava Josep Pla al seu mas de l’Empordà per desfogar-se. Massa complicat per a un país tantes vegades curt de vista.
Al bar Vergés, aquell matí de novembre, a la llarga taula de marbre que ocupaven cada dia els redactors, els administratius i els xofers del Noticiero, esmorzàvem en silenci. Joan Samit, un dels redactors de la casa, militant del PSUC –raó per la qual havia passat una temporada a la Model– i màxim responsable del grup de Comissions Obreres que havia funcionat dins del diari ens havia donat una consigna clara: res de celebracions públiques; Franco havia mort –ho acabava d’oficialitzar Arias Navarro a la Televisió Española amb els ulls plorosos– però el país estava ple de franquistes i no era aconsellable cap gest que pogués ser titllat de provocació.
Esmorzàvem en mig d’un insòlit silenci que devia constituir una sorpresa per als visitants habituals del bar perquè la “nostra” taula solia ser la més sorollosa i moguda. Els primers en arribar-hi ho feien a quarts de deu del matí i els darrers en marxaven passades les onze. Si les discussions s’allargaven, des del diari començaven a arribar signes d’irritació i enuig. Ho sabíem perquè algun manaire de la redacció enviava el grum al bar amb les pàgines que calia revisar i donar-hi el vist-i-plau. Molts dels que seien a la taula es duien l’entrepà de casa i al bar consumien la beguda: cervesa o vi amb gasosa, amb un porró que circulava de mà en mà i, finalment, un cigaló al qual seguien uns quants “esbandits”. Però ho dèiem en castellà: “carajillu” i “enjuage”. L’esbandit consistia en un raig de conyac que el cambrer posava a la mateixa tassa que havies fet servir per prendre el cigaló.
A tres quarts de deu del matí van entrar, a la mateixa hora en què ho feien habitualment, dos oficinistes amb camisa i corbata, molt probablement empleats d’algun banc, i es van asseure a una taula de dues places tocant a la nostra. Menjaven, com cada dia, en silenci. Quan es parlaven l’un a l’altre ho feien amb la mateixa educació de sempre, sense alçar la veu, i la seva mirada semblava tan indiferent al que passava a la resta del mon com ho havia estat cada dia des del primer matí que havien entrat al bar. Nosaltres, però, no els miràvem a ells. Miràvem el que hi havia damunt la taula, i ho fèiem amb una barreja d’incredulitat i emoció. El porró de vi de cada dia, que semblava tan inamovible com la cartera de color negre on guardaven els entrepans, havia desaparegut. Al centre de la taula, recta, erecta, s’alçava, quieta i orgullosa, una ampolla de xampany. Els dos homes menjaven i bevien en silenci i de tant en tant alçaven les copes que els havia servit en Josep Lluís, el cambrer, i bevien amb lentitud com si a cada glop s’empassessin, un general, un ministre, alguns dels molts personatges indesitjables del Règim.
De cop i volta, el silenci es va trencar. De cop i volta, algú de la nostra taula es va posar dret i va cridar en veu alta, perquè l’encàrrec arribés fins a la barra: “Xampany per a tothom”. I a la llarga taula de marbre van començar a arribar copes i ampolles i altres comandes van sortir d’altres taules. A tot el bar Vergés es va instal·lar un xivarri incessant, com si de cop i volta alguna cosa, llargament reprimida, hagués explotat. En Joan Samit s’ho mirava, incrèdul, i allargava també la copa de xampany perquè li omplissin.
El text d’aquest article és una versió reduïda i posada al dia del capítol “La mort del General” que forma part del meu llibre Temps indòcils publicat per Angle Editorial el gener del 2007 i que tracta del despertar generacional dels anys seixanta fins a la formació del primer govern català elegit democràticament. És fàcil de trobar a la xarxa o a les biblioteques.
En un primer moment vaig pensar en posar com a il·lustració un retrat de Franco. Però després m’ho he pensat millor i he decidit que resultava més higiènic recordar l’existència d’aquest llibre meu, que va obtenir molt bones crítiques, i que té l’ambició de ser una de les cròniques possibles d’uns anys decisius de la nostra història.
El pou de descrèdit en el qual ha anat caient l’activitat política espanyola en aquests darrers anys sembla haver arribat a la seva màxima fondària amb l’adveniment de la dana i les seves tràgiques conseqüències. Com és possible haver aconseguit aquest punt de criminal ineptitud, de cinisme a l’hora de les explicacions, d’indignitat en l’assumpció de responsabilitats? Què és pitjor, ¿el desvergonyiment de Mazón, el president, a l’hora de mentir o la ignorància de Salomé Pradas, la consellera, que desconeixia l’existència d’un sistema d’alertes a través dels mòbils? I quins eren els mèrits d’Emilio Argüeso per ocupar el càrrec de secretari autonòmic de Seguretat i Emergències? Pel que sembla, haver estat, a compte del Partit Popular, un dels màxims responsables de la desaparició de Ciudadanos a Alacant, partit en el qual militava.
El primer aniversari d’aquesta immensa desgràcia coincideix amb l’aparició de dos llibres que no estan dedicats a cap situació relacionada amb la dana però que serveixen per explicar com ha estat possible que personatges com Mazón i companyia arribessin a exercir responsabilitats polítiques tan importants. Francesc Marc Álvaro acaba de treure un llibre d’assaig la tesi del qual es resumeix en el títol: El franquisme en temps de Trump (Pòrtic) i, en efecte, a través d’un text brillant –Àlvaro és un excel·lent escriptor, en la línia de la millor tradició del periodisme català– estableix la connexió entre el franquisme, branca local però amb característiques pròpies del feixisme, i la ideologia de Trump. Entre Franco i Trump, bona part de la dreta espanyola ha trobat la ruta del desacomplexament tant pel que fa a l’anàlisi del passat com a les seves propostes actuals o de futur. “A Madrid el franquisme s’ha normalitzat” declara Àlvaro en una entrevista que l’Andreu Barnils publica a Vilaweb. I un dels capítols del seu llibre es titula ”Vox, el neofranquisme transparent”. L’autor ens adverteix que Feijoo no és Merkel com ho demostra “el seguidisme imitatiu de polítiques ultres per part del PP” en el benentès, a més, que l’estratègia dels dirigents de Vox no és la d’arribar a ser soci preferent del PP sinó esdevenir “el partit gran i determinant a la dreta de l’espectre polític i electoral”.
A Madrid, com diu Àlvaro, el franquisme s’ha normalitzat perquè no s’ha produït cap mena de revisió d’aquell període històric. Després d’uns anys on la part més franquista de la dreta espanyola semblava estar a l’expectativa de les explicacions que se li podien demanar, el neofranquisme va fer-se amb els principals llocs de comandament del PP. No ho oblidem: José Maria Aznar està situat bastant més a la dreta que el seu predecessor Manuel Fraga. Tot això explica que la dreta espanyola sigui tan diferent de la dreta francesa i que personatges com Mazón hi tinguin cabuda. No oblidem que la dreta francesa va ser la primera que es va aixecar contra els nazis i la que, sota el govern de Giscard d’Estaing va fer aprovar la llei d’interrupció de l’embaràs.
La manca d’aquesta revisió del franquisme és també l’objecte del llibre Contra el silenci i la impunitat que recull, amb pròleg d’Assumpció Maresma, els articles publicats sobre aquest tema per Xavier Montanyà a Vilaweb. No es tracta, com en el cas anterior, d’un assaig sinó d’un conjunt de cròniques amb una clara voluntat denunciadora o reivindicativa, vull dir amb noms i cognoms. Jo matisaria el retrat que Montanyà fa de personatges com Fraga Iribarne o Carles Sentís però en conjunt els articles contenen informacions molt valuoses, per poc conegudes, d’alguns dels més tossuts militants antifranquistes. I en el fons coincideix amb la tesi de Francesc Marc Àlvaro: la dreta espanyola consolidada en temps de la democràcia és una dreta empastifada de franquisme i que, per això mateix, constitueix un dels problemes més greus que el conjunt de l’Estat espanyol té plantejats. Les morts de València en són una de les conseqüències més dramàtiques. I el pitjor és que, en aquest context, només Vox sembla tenir les de guanyar.
Vaig començar a llegir en Lluís Permanyer a la revista Destino–“el Destino” que en dèiem a casa– que el meu pare comprava cada setmana. Mai no em perdia el “Qüestionari Proust”. Moltes vegades hi sortien personatges amb nom estranger dels quals no en sabia res o ben poca cosa. En altres ocasions els entrevistats eren gent del país més o menys coneguda. Jo em fixava no només en el significat de les respostes sinó també en el seu compromís ideològic. “Quin fet militar admira més?” era una de les preguntes. Els més agosarats responien “Cap” i a nosaltres, encara adolescents, el cor ens feia un salt perquè això de llegir entre ratlles era una habilitat que estàvem aprenent a marxes forçades.
Molts anys més tard la figura d’en Nèstor Luján ens va tornar a connectar. Tot i la diferència d’edat –es portaven més de quinze anys– ells dos van ser amics i confidents. Per això, quan vaig decidir-me a escriure la biografia d’en Nèstor, en Permanyer va ser una de les primeres persones a entrevistar. Fins aleshores l’havia seguit de lluny, llegint-lo, però no hi havia tingut un tracte personal. El veia com allò que abans en deien un senyor de Barcelona, una mica ampul·lós i estirat, amb uns bigotis entre lleonins i dalinians, i un cert aire majestuós potser perquè els homes alts semblen passejar-se pel món amb una inapel·lable sensació de seguretat. A la pràctica va resultar que era un home savi, sí, però apassionat per les coses que veia i descrivia, tal com semblava ser norma de l’ofici de periodista, sinó que ell posava, sobre la passió, una capa d’elegància que feia menys feridores les afirmacions més rotundes. I, a la vegada, vaig poder constatar que algunes de les millors entrevistes a Nèstor Luján, van ser les que en Permanyer va publicar a La Vanguardia, i que recullo en l’esmentada biografia. Quan el 2022 l’ajuntament de Mataró va organitzar una exposició sobre Nèstor Luján amb motiu del centenari del seu naixement —i jo en vaig ser el comissari— en Permanyer va ser un dels convidats a parlar del seu amic. No puc estar-me de consignar, encara que sigui apartar-me de l’àmbit estrictament necrològic de l’article, que la bona sintonia entre Permanyer i Luján va engendrar una de les frases més definitòries sobre com entenien la vida Pla i Sagarra; una frase que expressa uns estils de vida, i una visió del món, totalment oposats. “La veritat és que Sagarra –diu Nèstor en una conversa que Permanyer reprodueix en el llibre Sagarra, vist pels seus íntims-– era massa intel·ligent per a perdre el temps odiant, odiant Riba o Pla; li interessava més explicar com era una becada i, si podia ser, menjar-se-la”.
Els llibres i els articles d’en Lluís Permanyer han permès als seus lectors trobar ple sentit a moltes de les peculiaritats urbanístiques de la ciutat de Barcelona amb les quals havíem conviscut anys i panys sense acabar-hi de trobar el seu sentit més autèntic. Posaré un exemple que em va tocar molt de prop. La família de la meva mare vivia al carrer Ferran-Avinyó. Fins que no vaig llegir un article de Permanyer no em vaig adonar d’una de les singularitats d’aquesta via. “L’arquitecte Mas i Vila, el creador, –escriu Permanyer en el llibre Barcelona, àlbum de fotos— malgrat que l’amplada del carrer fos tan generosa per a l’època, va resoldre no plantar-hi arbres ni fanals: res no havia de distreure ni obstaculitzar la contemplació dels aparadors, pensats per fer picar els passants irremeiablement”. Entre aquests aparadors, hi havia el de la loteria situada a tocar del carrer Avinyó, que va ser també estanc fins al 1939 i que després de la guerra civil la família de la meva mare va poder mantenir amb penes i treballs encara que les meves ties no figuressin com a vídues de “caídos por Dios y por España”.
Aquests dies he llegit que Lluís Permanyer ha deixat escrits uns vuitanta llibres; cronista de Barcelona amb un coneixement minuciós, positivament obsessiu, de la ciutat. Però també treballs i biografies sobre els seus amics pintors: Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies… Tots aquests volums els ha escrit a la manera dels grans periodistes del segle XX; amb l’agilitat estilística dels autors que saben fer-se llegir i el rigor dels historiadors que no es deixen ni una coma per explicar. He escrit periodisme del segle XX. No voldria pensar que la mort de Lluís Permanyer és un símbol de la mort d’una manera d’entendre el periodisme.
Em vaig fer amic de l’Enric Canals quan ell havia deixat TV3 i jo el diari Avui. Vam congeniar de seguida a través, sobretot, de les nostres converses sobre personatges i situacions de la guerra civil i la postguerra espanyola sobre els quals ell n’estava fent documentals i llibres. Aquesta amistat no era simètrica: jo l’admirava profundament perquè fa anys que em sento especialment proper a les persones que no dubten en assumir responsabilitats públiques en contrast amb aquelles que, des de la perifèria, o des de la comoditat d’una càtedra o d’un determinat estatus polític, econòmic i social es dediquen a exaltar els valors de la puresa.
Tatxo Benet, en l’acte d’acomiadament al Tanatori de Sant Gervasi, va recordar uns versos de Salvat-Papasseit que va dir que agradaven especialment a l’Enric: “Fem l’escamot dels qui mai no reculen/i sols un bes els pot fer presoners,/fem l’escamot dels qui trenquen les reixes/i no els fa caure sinó un altre bes”. Trencar les reixes: transformar la realitat d’una manera palpable, quasi física; Malraux convertint la cultura en un dret tan generalitzat com l’educació o la sanitat mentre Sartre s’esgargamellava intentant trobar una idea salvífica per al conjunt de la humanitat. TV3 s’ha convertit, malgrat la situació en què ara es troba, en una de les mostres més inqüestionables d’allò que n’hem vingut a dir estructures d’Estat. I això ha estat possible gràcies a la voluntat política de Jordi Pujol, de Lluís Prenafeta i a la visió que van tenir i posar a la pràctica Joan Granados, Enric Canals i la resta de professionals que la van posar en marxa. TV3 va ser possible gràcies a la determinació i a l’audàcia d’unes quantes persones que van voler jugar a primera divisió. Com en el camp literari –de Ramon Llull a Quim Monzó– o en el del Barça: plenament competitius a nivell internacional. D’aquí, l’obsessió per uns informatius que aconseguissin enganxar el telespectador –no sé si s’han explicat amb prou detall les traves que hi anava posant el govern central– i Dallas. Els catalans ens sentíem orgullosos d’aquesta televisió que ens feia pujar l’autoestima i aprofundia el nostre sentiment de pertinença a una comunitat diferenciada.
La meva admiració cap a l’Enric Canals també estava motivada per la seva negativa a no defensar res, en el pla de les idees i del comportament, que ell no fos capaç de dur a la pràctica. Això el situava lluny del pensament progressista dominant; aquell, per exemple, que predicava amb vehemència l’escola pública però portava els fills a la privada; o que defensava per als països del Tercer Mon solucions polítiques que a Catalunya, i a la resta de l’Estat, ells mateixos havien deixat definitivament enrere. Però l’Enric Canals era valent, decidit i estava avesat a nedar contra-corrent.
Estic orgullós de poder dir que el meu llibre Catòlics, comunistes i cia, publicat l’any passat, li va agradar molt. L’havia llegit amb fruïció i quan ens vèiem afegia nous exemples a la impostura ideològica que jo hi denunciava. Fa relativament pocs mesos ens vam trobar pel carrer. Acabava de morir-se l’Àlex Susanna i ell em va dir que patia del mateix mal però que, afortunadament, els metges l’havien diagnosticat a temps. Vam quedar que un dia dinaríem junts. Aquest dinar no ha arribat. Com passa amb els amics i mestres que et deixen petjada de veritat –en el meu cas, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Josep Termes, Alexis Eudald Solà…– han marxat quan jo estava convençut que teníem un dinar pendent on ens explicaríem moltes de les coses que ens quedaven per parlar.
“Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:/el primer bes que se’ns doni als primers”. Gràcies, Enric. Has ajudat decisivament a fer un país que valgués la pena.
El maig del 2014 vaig poder complir el desig de visitar el Machu Picchu. Me n’havia enamorat feia molts anys, quan era adolescent i havia descobert aquesta inquietant arquitectura en alguna de les enciclopèdies o revistes que remenava. Però per a un nen nascut el 1947 anar al Machu Pichu no resultava gaire fàcil i em va tocar esperar uns quants anys. Quan ho vaig poder fer en vaig sortir amb més preguntes que respostes. Per això, el dia que Éric Vuillard va publicar Conquistadores vaig comprar el llibre i el vaig llegir amb fruïció. I aquest mes d’octubre, poc abans del dia 12, vaig veure que acabava d’aparèixer una biografia fiable de Colón. També la vaig comprar.
Colón, el converso que cambió el mundo és la biografia de Cristóbal Colón, escrita per Esteban Mira Caballos, un dels estudiosos més destacats d’aquella època i els seus personatges. Està editat per Crítica, garantia no diré d’imparcialitat — perquè aquest és un terme subjectiu– però sí de rigor. Mira Caballos escriu molt bé amb aquella barreja d’erudició i claredat expositiva que caracteritzen bona part dels llibres dels historiadors anglosaxons. És fàcil, per tant, que el lector hi quedi atrapat. Cristóbal Colón ens és presentat com un mariner genovès, de mare conversa –és a dir, de família jueva– que va començar com a grumet i va acabar com a almirall; que va comptar amb la protecció, legal i pecuniària, de la reina Isabel; i que va estar convençut, fins a la seva mort, d’haver descobert Àsia i no Amèrica per més que el seu amic Américo Vespucio l’intentés convèncer que es tractava d’un nou continent. És un llibre ponderat que no amaga cap de les múltiples polèmiques que envolten, encara ara, tant la biografia de Colón com les motivacions i conseqüències del seu viatge. Per a mi, el més interessant és la manera com l’autor de la biografia ens va perfilant la personalitat del biografiat: mariner competent, fet a si mateix, insaciable pel que fa a l’adquisició de coneixements nàutics, amb una ambició extrema que mai no defalleix, espiritualment i intel·lectualment a mig camí entre l’Edat Mitjana que va quedant enrere i l’Edat Moderna que ell ajuda a precipitar.
Colón i els seus arriben a les costes de l’actual República Dominicana la nit de l’11 al 12 d’octubre del 1492. Trenta anys després, Pizarro i el seu exèrcit creuen els Andes a la recerca d’or. El comportament d’aquesta tropa constitueix un dels arguments més irrebatibles de l’anomenada “llegenda negra”. En anteriors llibres seus, Éric Vuillard s’havia ocupat, amb gran èxit de crítica i de públic, d’altres episodis històrics com ara la relació de Hitler amb els principals industrials alemanys a L’ordre del dia o la presa de La Bastilla a 14 de julio. En tot aquests casos, Vuillard no omple el text de dades i dates sinó que agafa la història i la transforma en una narració impecable. A Conquistadores, la brutalitat de l’expedició de Pizarro al territori inca ens recorda la que plasma Conrad a El cor de les tenebres. L’obsessió dels expedicionaris és trobar or i apropiar-se’n i ho aconsegueixen a través de l’exercici sistemàtic de la violència i en nom d’una religió els representants de la qual donen cobertura ètica a aquest procediment. Algunes escenes, com les de l’execució del líder Atahualpa, resulten d’una crueltat corprenedora. Pizarro, com se sap, va acabar assassinat al seu palau de Lima el 1541 per un grup de seguidors de Diego de Almagro, que havia estat el seu soci principal en la guerra contra els inques, i al qual ell havia fet decapitar a Cuzco tres anys abans. Per cert, que Gonzalo, el germà petit de Francisco Pizarro, va acabar també decapitat el 1548 després d’haver-se enfrontat a les mesures conciliadores del virrei nomenat per Carles V.
En un dels llocs més visibles de la catedral de Cuzco ha estat exposada, durant molts anys, la Cruz de la Victoria portada al segle XVI des d’Espanya per recordar la derrota dels inques. No sé si encara hi és. Aquell diumenge del 2014 jo havia quedat fascinat per la grandiositat de la Plaça d’Armes i per la inacabable desfilada d’escolars, uniformats, que em van fer pensar en les processons que diuen que els inques feien allà mateix quan havien d’enterrar algun mort il·lustre. Els tambors marcaven el pas i el seu so retrunyia per tota la plaça i ens creava als espectadors un desassossec imperceptible però real.
"Amo les faules del filòsofs;
