No sé si, en general, els regidors i les regidores que componen l’actual cartipàs de l’ajuntament de Barcelona son conscients de l’estat en què es troba la ciutat. La recent compareixença pública de Janet Sanz, una de les màximes impulsores, sinó la màxima, de les modificacions urbanístiques que ha experimentat Barcelona en aquests darrers anys, m’ha mogut a aquesta reflexió. Per comunicar la seva decisió d’abandonar l’ajuntament ha convocat els periodistes a la cruïlla dels carrers Borrell i Consell de Cent, dins del perímetre de la super-illa més representativa que ha promogut. Aquesta intervenció municipal a l’Eixample barceloní ha estat objecte de reprovació per part dels tribunals de justícia però no sembla que la condemna, ni els arguments que la justifiquen, hagi afectat gaire –si més no, públicament– la percepció de Janet Sanz sobre la idoneïtat de les obres. Tampoc no sé si som molts, o pocs, els ciutadans que tenim la impressió que Barcelona necessitava una sacsejada enèrgica que, deixat definitivament enrere l’èxit urbanístic dels Jocs Olímpics, encarés de forma sòlida els problemes més aguts que ara té plantejats: l’habitatge, la mobilitat, l’excés de turisme, la pressió migratòria, l’ofec burocràtic del ciutadà en les seves relacions amb l’Administració municipal.
Però durant els mandats d’Ada Colau ha fet la impressió que els barcelonins estàvem en mans d’uns polítics poc preparats per a la profunditat i extensió dels canvis que calien. I que la seva inexperiència i, perquè no dir-ho?, la seva incompetència tècnica, la tapaven amb arguments ideològics que servien per menysprear les crítiques i no haver de discutir-les. Vaig tenir ocasió de conèixer en un dinar i una llarga sobretaula l’arquitecte Josep Acebillo, màxim responsable de l’urbanisme a l’ajuntament de Barcelona, al costat d’Oriol Bohigas, durant tota l’etapa olímpica i no em va semblar un personatge d’idees precisament conservadores. I és ell un dels qui s’ha manifestat amb més radicalitat en contra de les super-illes i altres iniciatives urbanístiques d’Ada Colau i el seu equip. Només des d’una audàcia ideològica tan sòlida com la que ha demostrat Janet Sanz és possible menystenir les opinions i l’assessorament d’un dels urbanistes de més prestigi internacional.
Ada Colau i Jaume Collboni han pogut governar amb una relativa tranquil·litat perquè cap dels regidors dels partits en l’oposició ha sabut transmetre als ciutadans de Barcelona la crítica contundent i les propostes alternatives que se suposa que haurien de vehicular. Tots dos han perdut votacions importants, però aquestes derrotes no han fet trontollar la governabilitat de l’ajuntament. Entre altres raons, perquè, mani qui mani, l’ajuntament de Barcelona disposa d’una potent màquina de propaganda i complicitats que acaben per ser decisives a l’hora de l’avaluació per part del ciutadà del comportament de l’equip gestor. És per això que, pel que ha fet i pel que ha promès, l’actual alcalde és qui està en millors condicions per tornar-se a presentar i renovar el càrrec aquesta vegada de forma legítima.
Puc entendre que els regidors d’ERC estiguin lligats de mans i peus a l’ajuntament de Barcelona pel pacte que el seu partit va establir, en el seu moment, amb el PSC de cara a la formació de l’actual govern català. Tampoc però no veig que cap dels seus regidors hagi marcat perfil propi, i reconeixible, de cara a les properes eleccions municipals. Però el que resulta més incomprensible és l’actitud de Junts per Catalunya. Què espera per decidir qui serà el seu candidat a alcalde? No és que jo sigui partidari dels polítics carismàtics però Junts hauria d’haver buscat fora del consistori una persona amb prou atractiu com per encarar les properes eleccions amb un mínim de possibilitats.
La percepció que a Barcelona es viu pitjor que fa uns quants anys no crec que sigui una hipòtesi inventada; pitjor, pels problemes que s’han acumulat –alguns dels quals ja he esmentat– i pels nous que s’han creat a conseqüència d’unes actuacions contraproduents –com en el cas de les mesures sobre habitatge–; tècnicament poc preparades i socialment no consensuades. Janet Sanz se’n va; però ella només és l’exemple d’una situació estancada on els qui haurien d’intentar solucionar-la continuen asseguts tranquil·lament a les seves cadires, en una mena d’autisme incurable, mentre cada dia es fa més difícil viure a la ciutat.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Enrique Murillo ha estat un dels editors més importants d’Espanya en aquests darrers cinquanta anys; això sí, un editor sense editorial pròpia si descomptem l’experiència de Libros del Lince ja a les acaballes de la seva vida professional més intensament activa. Però la seva ha estat una feina decisiva en editorials com Anagrama, Plaza i Janés o Destino; també, en la consolidació d’una nova generació de novel·listes castellans situada més o menys al voltant de la figura de Juan Benet –com, per exemple, Javier Marías– i enfrontada a la novel·la neo-costumista de Cela i al realisme social; i, finalment, també ha realitzat una feina decisiva en la incorporació a la llengua castellana d’autors tan destacats en la literatura del segle XX com John Kennedy Toole (La conjura de los necios) o Salman Rushdie (Los versos satánicos).
Vaig conèixer l’Enric Murillo a Pamplona on ell i jo vam començar a estudiar periodisme l’octubre del 1963. Ell s’hi va graduar; jo només hi vaig estar un any perquè l’octubre del 1964 va començar a funcionar l’Escola de Periodisme de l’Església a Barcelona i jo –que aquell estiu havia començat a treballar a El Noticiero Universal– m’hi vaig apuntar. Des d’aleshores l’he seguit més o menys de lluny. Ara acaba de publicar Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición i la lectura d’aquest llibre m’ha permès copsar la importància, la intensitat i la influència de la seva activitat en la vida literària espanyola. És un llibre sòlid de pàgines –538– i de contingut i que haurà de ser de lectura obligada per a tots aquells estudiosos i ciutadans interessats a conèixer l’evolució de la literatura espanyola des la Transició, per no recular més, fins ara.
En la narració de l’Enric conflueixen el retrat literari, l’anàlisi i evolució del món editorial i la seva pròpia biografia. El resultat és un puzle que acaba per encaixar i per situar-lo, a ell, en l’epicentre de tot plegat. Hi ha retrats d’extraordinària solvència com el que dedica a Jorge (de) Herralde, de qui va ser mà dreta durant els anys de consolidació de l’editorial i a qui va proporcionar, amb els seus informes, molts dels escriptors que van fer d’Anagrama l’editorial preferida de la intel·lectualitat i els lectors progressistes d’aquells anys. Fins que l’Enric es va cansar de treballar sense contracte fix. Hi ha altres editors, o potser seria millor dir alts empleats d’editorials, que surten amb noms inventats perquè encara pul·lulen pel món dels llibres. L’Enric, en aquest sentit, no té pèls a la llengua perquè si en alguna cosa destaca és en el coneixement del que es cou literàriament pel món, i en especial pel món anglosaxó, i en la seva honestedat. Especialitzat, sense haver-ho demanat, a ser cridat com a salvador d’editorials en situació crítica, ha conegut ben de prop les ambicions, els desitjos, les frustracions d’escriptors i editors. A alguns d’ells, com per exemple a Terenci Moix, els ha ajudat fins més enllà del que sol ser habitual en aquest ofici d’editor.
I aquest llibre és, també, i en certa manera, la seva biografia; més ben dit, la seva autobiografia: les seves primeres lectures, els inevitables Guillermos; les influències literàries a Pamplona, de la mà, per exemple, de Fèlix de Azúa; l’anada, diríem que salvífica, a Londres on aprèn anglès de debò i acaba presentant un treball de graduació universitària en aquesta llengua; el primer casament, el naixement dels fills i el matrimoni que fa aigües; la seva “topada”, d’Anglaterra estant, amb Fe Blasco, que acabarà per ser la seva companya de vida i a qui farà costat en els moments més difícils i en la seva voluntat d’esdevenir –com així va passar– una pintora amb personalitat pròpia. I els seus canvis de domicili a tenor de les necessitats personals i de parella.
Jo, periodista i escriptor en català, només de resquitllada he conegut els ambients que descriu l’Enric en el seu llibre; alguns, però, m’han tocat ben de prop com la reestructuració que va desembocar en l’oligopoli –potser no buscat– de l’Editorial Planeta en el mon de l’edició en català. I quan he tancat el llibre he pensat si un treball com el que acaba de publicar l’Enric seria possible en relació a la situació de les editorials i a l’edició en català. Potser ens convindria a tots plegats que algú s’hi atrevís. Ara bé: no és per desanimar a cap possible aspirant però a mi em va costar més de dos anys trobar una editorial que publiqués en català i que volgués fer-se càrrec de Catòlics, comunistes i cia que tot i la seva modèstia no deixava de ser una crítica a determinats comportaments intel·lectuals. I és que un dels problemes de les societats literàries petites com la nostra és que, tard o d’hora, tots acabem per trobar-nos a l’ascensor.
L’Hotel Duval. Els últims anys de la Dictadura jo era un dels joves que el vespre de l’11 de setembre s’acostava fins a la cruïlla de Ronda de Sant Pau-Ali Bey per veure si passava alguna cosa. Però quan arribava, l’intent de manifestació ja s’havia produït o no arribava a produir-se per falta de quòrum –diguem-ho així–. Allò perceptible era una presència inusual d’homes amb cara de policia i d’uns quants vianants que semblava que anessin a xiular però que estaven a l’espera que algú llancés el primer crit. La nit de l’11 de setembre del 1971 jo no hi era però l’endemà, o al cap d’uns dies, algú m’ho va explicar. A dos quarts de nou i cinc del vespre des d’un dels balcons de l’Hotel Duval del carrer Trafalgar es va sentir la veu d’una dona que començava dient: “Atenció, us parla el Front Nacional de Catalunya”. I després d’un breu discurs va sonar a tot volum l’himne de Catalunya, és a dir, Els Segadors. La policia, encapçalada pel cap de la Brigada Social, va córrer escales amunt de l’hotel per aturar la gravació. Però a la porta de l’habitació d’on sortia la música es va trobar amb dos problemes: un cartell que indicava la presència de dinamita –no era veritat– i la impossibilitat d’obrir el pany perquè havia estat convenientment obstruït. La gravació no va poder ser deturada sinó al cap de vint minuts i la policia no va trobar cap dels responsables. Tot un èxit, naturalment clandestí, del Front Nacional de Catalunya, organització en la qual militaven els implicats en la conxorxa. La proclama que va precedir l’audició de l’Himne havia estat llegida per dos destacats militants d’aquesta organització: Robert Surroca i Anna Esmerats, esposa –aquesta– del doctor Joan Colomines, metge, poeta, activista, polític primer en la clandestinitat i després des del Parlament de Catalunya, que és —segons he llegit— qui s’havia responsabilitzat de llogar l’habitació amb balcó en el qual es va instal·lar l’aparell. I els dos joves que el van muntar eren Joan Ramon Colomines, fill de l’esmentat matrimoni, i Àlvar Valls. “He vist plorar un home vell mentre sonava l’Himne” escriurà Joan Colomines en les seves memòries.
Josep Maria Ainaud de Lasarte. A Josep Maria Ainaud de Lasarte a la secció de Cultura del diari Avui li dèiem l’Arxiu Vivent. En aquells anys, finals dels setanta i principis dels vuitanta tot era o semblava nou. I es produïen disposicions en l’àmbit de la política i la cultura, o s’usaven expressions, o tornaven de l’exili personatges més o menys coneguts sobre els quals nosaltres –els redactors de l’Avui— teníem informació escadussera o potser no en teníem cap. Recordem-ho per si algun jove em llegeix: no hi havia internet ni cap altra font d’informació fora dels teletips i les enciclopèdies. Però les enciclopèdies, excepte la GEC a mig fer, tampoc no eren gaire fiables pel que fa als temes i personatges relacionats amb Catalunya. Aleshores trucàvem, a l’hora que fos, al Sr. Ainaud i ell ens atenia a l’altre banda del fil amb l’amabilitat impròpia d’un savi com ell. (La majoria de savis d’aquells anys quan havien de parlar amb un periodista sovint semblaven haver-se empassat una cadira). No sé si per encàrrec d’alguna autoritat competent, o per iniciativa pròpia, el Sr. Ainaud era, des de la rereguarda, un dels manaies de l’ofrena de flors al monument a Rafael Casanova. Actuava com després ho farien els caps de protocol i tothom semblava fer-li cas. Jo, amb posterioritat, vaig tenir ocasió de tractar-lo assíduament i sempre em va admirar la seva saviesa, la seva honestedat, el seu catalanisme que no per progressivament escèptic li va fer abandonar la seva voluntat de servei.
Les xiulades. Tinc la idea, potser distorsionada pel pas dels anys i la mala memòria, que aquesta mena d’oasi va durar poc temps. Ben aviat van començar les xiulades contra els representants dels partits polítics que no eren catalanistes; o sigui contra la delegació del PP. Aquest comportament em va semblar, des del primer moment, un fatídic error. L’ofrena de flors al monument a Rafael Casanova, més enllà de sigles, ideologies i, fins i tot, goso dir, classes socials, és un exemple irrebatible de la singularitat de la societat catalana; i una societat és singular quan dins d’ella assumeix la pluralitat. Amb la seva ofrena, el PP reconeixia aquesta singularitat i, per tant la xiulada era completament injusta per a ells i perjudicial des del punt de vista del país. Salvador Espriu ja ironitzava sobre aquells que clamaven “Som els millors” i reclamaven per a ells la virtut de la puresa. Sí. Purs, però potser cada vegada més sols. Per aquest camí, no anàvem ni anem bé.
Picasso demostra que Déu no és indispensable perquè és la prova que els humans també podem tenir la potestat de la creació infinita. Li vaig sentir aquest raonament a un jove professor de Metafísica a la redacció d’El Noticiero Universal –devia ser a finals dels seixanta o principis del setanta– que després ha estat catedràtic de filosofia a una universitat andalusa durant molts anys. Ell era catòlic practicant i preocupat. S’oposava a la violència exercida per catòlics ultra-dretans contra determinats establiments barcelonins relacionats amb Picasso però tampoc compartia l’admiració que se li professava des dels àmbits de la progressia religiosa. Després, quan al llarg dels anys he anat coneixent millor la vida i l’obra de Picasso m’he adonat que, des del seu punt de vista, aquell jove professor que anava per a filòsof tenia raons de pes per dir el que deia. Picasso és el geni absolut, el creador omnipotent. Palau Fabre explica que a Notre Dame de Vie –l’última residència de Picasso, on va morir– la paraula “mort” estava prohibida. Picasso va morir el 8 d’abril de 1973. Els darrers quadres que havia pintat estaven exposats al Palau dels Papes d’Avinyó. Jo hi vaig viatjar, en el meu sis-cents, aquell estiu. En aquell temps no tenia diners –ni targetes de crèdit– per comprar els catàlegs de les exposicions que visitava però aquesta mostra la tinc gravada a la memòria: rostres pintats sobre un fons negre amb uns ulls esparverats per la presència pressentida de la Mort. L’artista expressava la seva ràbia, la seva impotència, la seva desesperació per l’únic fet de la seva vida que sabia que no podia controlar ni vèncer. La mort com a autobiografia; un recurs coherent amb bona part de l’obra picassiana que no deixa de ser el resultat d’una apropiació de tot el que ha tingut al voltant; i, per tant, en primer lloc de les seves successives parelles.
Françoise Gillot. Claude i Paloma alimentant un pardal
François Gilot va viure amb Picasso a partir del 1943. Ella anava per a pintora i tenia 21 anys; ell, 60. De la relació van néixer dos fills –Claude i Paloma– i al cap de deu anys va ser ella, i no ell com havia succeït fins aleshores amb les seves altres dones, que el va abandonar. Picasso no s’ho va prendre gens bé i va intentar fer-li va vida impossible. Però ella va marxar als Estats Units on va aconseguir consolidar la seva carrera artística i el seu reconeixement social. Va morir el 2023 als 101 anys. Ara, el Museu Picasso presenta l’exposició “Créixer entre dos artistes” promoguda per Paloma Picasso que n’és també la comissària juntament amb Emmanuel Guigon, el director del Museu. És una ocasió única per apropar-nos al Picasso més familiar a través de l’obra de l’artista –quadres, escultura, ceràmica– i de fotografies de Picasso, François Gilot i els seus fills. Queda clar que Picasso ho fagocita tot; també, les joguines amb què son obsequiats els fills. Un petit cotxe de Claude queda convertit en la cara d’un ximpanzé i una nina de Paloma en la sèrie “Paloma amb la seva nina” formada per dibuixos, gravats i pintura. François Gilot, la mare, no es va voler quedar enrere. I pel Nadal del 1952 escriu un llibre amb els seus fills com a protagonistes amb textos poètics “meravellosament il·lustrats” segons dirà, anys més tard, la mateixa Paloma. El resultat és Paloma Sphynx. Aquesta és una exposició molt apta per ser visitada en família. Els més petits podran començar a entendre en què consisteix ser artista. Entre altres coses en la capacitat de convertir un objecte quotidià en una obra que supera i transforma la seva estricta funcionalitat i que ens apropa a allò que en diem bellesa.
Aquests dies d’agost, de calor insuportable i vacances més o menys generalitzades, pensava escriure sobre algun tema no gaire complicat, d’aquells que, si surten bé, ajuden al lector a refrescar la ment i l’esperit. Però cada migdia i cada vespre, quan obro el televisor per informar-me del que passa pel món, quedo escruixit per les imatges que ens ensenyen de Gaza. Durant la meva feina com a periodista en actiu era capaç de parlar d’una guerra, per més cruel que fos, des d’una certa distància. Segueixo pensant que el treball d’un periodista, ja sigui des dels llocs on passen els fets o des de la taula de redacció on s’analitzen, no ha de ser deixar-se endur per l’emoció o per les ganes de dictar sentència sobre qui son els bons i qui son els dolents. La feina d’un periodista ha de ser la d’explicar al lector, de la manera més freda possible, les causes ideològiques, polítiques, religioses, ètniques, econòmiques, etc. que ajuden a entendre les motivacions del conflicte. Les relacions internacionals, incloses les guerres, son com una inacabable partida d’escacs on l’analista més brillant hauria de ser aquell que és capaç d’explicar el que està passant al tauler des de totes les òptiques possibles.
Ahmed Jihad Ibrahim Al-arini / Anadolu via Getty Images
Però les imatges de bombardejos indiscriminats, de mort i destrucció, de nens ferits i afamats em resulten molt difícils de presenciar. No sé si jurídicament es pot aplicar a l’actuació d’Israel la qualificació de genocida. ¿Hi ha algun acord explícit del govern de Netanyahu per procedir a l’eliminació dels habitants de Gaza com sí que va passar a l’Alemanya nazi en relació als jueus? La discussió no té gaire sentit perquè allò que resulta irrefutable és el caràcter inadmissible del que està succeint. 61.000 morts per la part palestina; més de 1.000 per part israeliana sense comptar els ostatges. Hamas i els seus aliats van llançar l’atac del 7 d’octubre del 2023 amb l’objectiu d’impedir que Israel i els països àrabs arribessin a uns acords polítics que consagrés la seva marginació. Era també una demostració que Israel no és un Estat invulnerable. Però el govern d’Israel ha aprofitat la comprensible indignació dels seus conciutadans per dur a la pràctica els punts de vista de l’extrema dreta de la qual depèn la seva subsistència parlamentària i que ja estava instal·lada al govern.
El món, per desgràcia, ha viscut i està vivint altres conflictes amb un nivell de mort i destrucció potser no tan gran però d’una gravetat semblant. Per exemple, les guerres al Sudan i a la República Democràtica del Congo; la repressió conta els uigurs a la Xina; i, no cal dir-ho, la invasió de Rússia a Ucraïna. En la majoria dels casos es tracta de països que no es regeixen pels principis democràtics que emanen de la Declaració de Drets Humans. Aquest, però, no és el cas que ens ocupa. Israel ha estat, des de la seva creació, l’únic Estat democràtic de l’Orient Mitjà amb igualtat de sexes, llibertat de premsa i majories i minories al Parlament. Però ara es fa difícil no condemnar el govern d’Israel per més complicitat que ens mereixi la causa jueva. I, en aquest sentit, no comparteixo el silenci d’alguns d’aquells que es presenten com els seus amics a Catalunya.
El més urgent és acabar amb l’actual matança. Les diferències ideològiques, polítiques i religioses no poden provocar tanta destrucció. El Mal Absolut? Ho va dir Hannah Arendt. M’hauria agradat sentir la seva veu.
Octavi Alberola havia nascut a Alaior. El 2012 va fer una visita a Menorca. La fotografia de Josep Pons Fraga (Diari de Menorca) està feta davant la seu de la CGT a Ciutadella.
Ha mort als 97 anys, a Perpinyà, on residia, Octavio Alberola, històric militant anarquista que va ser un dels organitzadors del grup clandestí DI (Defensa Interior) creat a partir de la celebració del Congrés de la CNT a Limoges, l’any 1961, on es va posar fi, si més no teòricament, a les divisions existents dins del moviment anarquista. DI tenia com a objectiu principal reprendre l’acció directa dins l’Estat espanyol. Però a diferència del que passaria als País Basc, amb ETA, o a la República Federal Alemanya, amb la Fracció de l’Exèrcit Roig, el DI repudiava l’atemptat contra les persones amb l’excepció del cas de Franco. Amb el DI hi van col·laborar des de veterans dirigents anarquistes com Joan García Oliver i Cipriano Mera –aquests sobretot al principi– fins a joves vinculats a les Joventuts Llibertàries. Durant els seus anys d’existència els activistes del DI es van dedicar a col·locar explosius en monuments franquistes i a realitzar segrestos de personalitats rellevants per cridar l’atenció sobre la situació política espanyola. El març del 1966, membres del DI van segrestar monsenyor Marcos Ussía, conseller eclesiàstic de l’ambaixada espanyola al Vaticà; el 1968, ho tenien tot a punt per segrestar Albert Ullastres, en aquell moment ambaixador d’Espanya prop de la Comunitat Europea. Però el pla va ser descobert i Octavio Alberola, detingut. Encara el maig del 1974, i en protesta per l’execució de Salvador Puig Antich, un grup capitanejat per Alberola va segrestar Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París.
Atemptar mortalment contra el general Franco va constituir, des de la seva creació, l’objectiu prioritari del DI. Queda clar que no se’n van sortir. Sembla que ho van provar fins a tres vegades –i que d’una manera no tan organitzada altres militants anarquistes ho havien intentat anteriorment–. Per escriure aquest article m’he tornat a llegir el llibre d’Agustín Comotto El peso de las estrelles. Vida del anarquista Octavio Alberola publicat per Rayo Verde el 2019. Es tracta d’una llarga entrevista on Alberola s’explica amb plena llibertat però sense entrar en concrecions de les seves “accions directes” que no devia considerar oportú detallar ja fos per evitar la vanitat pròpia o les possibles represàlies. Segur que Alberola no oblidava que el seu pare, mestre racionalista i destacat llibertari, va ser assassinat el maig del 1967, a l’apartament de Ciutat de Mèxic on vivia, molt probablement a mans de sicaris lligats a la policia política franquista com a represàlia per les activitats del seu fill. En tot cas, alguns mitjans de comunicació parlen de tres intents d’atemptats en els quals hauria intervingut Alberola. Pel llibre de Comotto sabem que el 1957 Alberola va entrar clandestinament a Espanya; va viatjar fins a Santillana de Mar, on Franco havia de passar uns dies i va poder inspeccionar el dormitori on el dictador descansaria. Però finalment ho va deixar estar. Més a punt sembla l’intent de l’estiu del 1962 quan Alberola i els seus van col·locar una bomba a la carretera que portava al Monte Igueldo, a Sant Sebastià, per on estava previst que passaria el Dictador. Però aquest aquell dia no va comparèixer –sembla que va fer el trajecte vint-i-quatre hores després– i Alberola va detonar l’explosiu i va aconseguir tornar a França sa i estalvi.
Octavio Alberola no era un desesperat de la vida sense ofici ni benefici. A Mèxic havia fet estudis d’enginyeria, i com a enginyer es guanyava bé la vida, amb cotxe descapotable inclòs, segons sembla. Després, ja de gran, i aprofitant la situació de semi-llibertat en què es trobava, va estudiar a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París. A Bèlgica durant molts anys, i també en situació forçada, va treballar com a mestre i educador d’un centre d’adolescents. Va conèixer algunes de les figures polítiques més sobresortints de la seva època, com Fidel Castro; intel·lectuals com Agustín Garcia Calvo; va polemitzar amb Noam Chomski; i va escriure uns quants llibres i articles sobre la situació política del món, l’ètica i el pensament llibertari que intentaven sempre anar més enllà dels tòpics. No va tenir por, al llarg de la seva vida, a tenir i mantenir criteri propi. El lector interessat trobarà a Google àmplies referències sobre aquest personatge i fins i tot la transcripció sencera del llibre Anarquismo español y acción revolucionaria (1961-1974), un dels molts textos que ell havia publicat en vida.
Vaig treure les entrades amb més de trenta dies d’antelació però així i tot em va tocar la penúltima fila de l’amfiteatre del Grec. A dos quarts de deu ja estava ocupant el meu seient el qual, gràcies a la llunyania de l’escenari, em permetia una visió força àmplia de la mena de públic que anava omplint l’espai. No feia cara de ser un públic fervorosament trencador –com el de 1969 i 1970, quan es va gravar Dioptria– sinó més aviat un públic intel·lectualment acomodat, madur en edat i experiència. Però que, en bona part, provenia d’aquelles famílies conservadores i repressives que Pau Riba ataca a Dioptria “d’una manera frontal” i que la meva generació vam, en bona part, tombar.
No escriuré la crònica del concert. No tinc prou coneixements musicals per fer-ho. Per exemple, era la primera vegada que escoltava en directe De Mortimers i altres grups i cantants ara a la cresta de l’onada. Com és fàcil d’entendre –després d’haver passat un any i mig furgant en la seva vida i obra– tenia un interès especial en veure l’actuació de l’Oriol Tramvia. Per desgràcia va ser molt curta. Va recitar un text que no crec que arribés al minut de durada. Tampoc la participació d’en Sisa va quedar prou subratllada. D’entre els veterans només l’actuació de Maria del Mar Bonet va tenir la configuració i l’espai que, al meu entendre, li corresponia.
Vaig “descobrir” Pau Riba quan va publicar “Taxista”, crec l’any 1967. Jo en tenia vint. “Taxista” de Pau Riba; i “L’home dibuixat” de Jaume Sisa. Trencaven motllos com molts ho estàvem intentant fer en la nostra visió del món i de la vida. Sé que la frase m’ha quedat presumptuosa però és veritat. Vam trencar motllos pel que fa a la religió, la família, la sexualitat, la vida en parella. “Res del que facis cap enfora no canviarà si la teva llar no és un santuari”. Ho va escriure Thimothy Leary, el divulgador de l’ LSD, la via ràpida per accedir a la geografia de l’inconscient. L’LSD està present en l’obra de Pau Riba. Ho explica quan parla de “Dioptria”, de “Jo, la donya i el gripau” i de les seves estades a Formentera. Ell és el literat; Toti Soler, el músic. Les metàfores que usa Pau Riba en bona part de les seves cançons son les pròpies d’un gran poeta. Dimarts, al vespre, ens van tornar a sacsejar. “Ha plogut sobre el meu cap/i ha crescut herba molt fresca” o “Buscava una ànima dintre teu/ i això era com buscar/papallones blanques damunt la neu”.
Sota l’ombra abassegadora del seu avi, Pau Riba, decidit a no renunciar a ser poeta, primer va renegar públicament d’aquella herència intel·lectual i, després, ja consolidada la seva personalitat artística, s’hi va acostar, i els va musicar –a ell, i a l’àvia Clementina Arderiu—. La nit del Grec va quedar clar que la capacitat creadora del poeta Pau Riba és de les més potents entre la seva generació. I, de cop a i volta, quan a la sortida del concert m’assec a les cadires del bar a la fresca per comentar la vetllada amb família i amics, m’imagino que algun professor universitari s’ha dedicat a situar l’obra de Pau Riba dins el cànon literari català i que tots ara estem celebrant la publicació que n’ha resultat. Falten pocs minuts per a la una de la matinada i un dels responsables del bar ens indica, sense gaires miraments, que hauríem de marxar. Ha estat el bonic somni d’una nit d’estiu.
El dia 27 d’abril del 1977 un Dodge amb matrícula espanyola circulava per la carretera que unia Tolosa de Llenguadoc amb Barcelona. A dins hi viatjava Frederica Montseny; la seva inseparable companya –i diguem-ne secretària– Maria; els dos responsables de l’editorial Galba i jo. Era el primer viatge que la dirigent anarquista feia a Catalunya després de la guerra civil i l’objectiu més directe era la presentació de dos llibres: Cent dies en la vida d’una dona, escrit per ella, i que fa referència a les seves primeres setmanes d’exili a França; i Converses amb Frederica Montseny, escrit per mi i amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany. Ens seguia un altre cotxe amb un parell de militants anarquistes que s’havien presentat la nit anterior a casa de la Montseny i d’en Germinal Esgleas amb l’exigència d’acompanyar-la en aquest viatge. Ella havia marxat a l’exili sota l’empara del moviment llibertari i sota la mateixa protecció havia de tornar. No es pot dir que dins del Dodge hi hagués tensió; però sí una preocupació latent. No ho havia dit a ningú, però jo pel meu compte havia anat al govern civil de Barcelona per informar del viatge. Com que estava convençut que la policia espanyola se n’hauria assabentat igualment em va semblar que era millor comunicar-ho de manera explícita per evitar qualsevol incident desagradable. Si per desgràcia passés alguna cosa, el govern civil n’hauria estat, en certa manera, responsable
Feia pocs mesos que havia sortir el disc Opus 10 que incloïa la majoria de cançons que La Trinca havia presentat durant els seus recitals al Teatre Tívoli de Barcelona, el març del 1976, i que havien obtingut un èxit clamorós. Aquell mes de març encara manava Arias Navarro; quan el disc va sortir el president del govern espanyol era Adolfo Suárez i la reforma política ja havia començat. La Montseny no semblava tenir una idea gaire precisa del que estava passant a Barcelona i al conjunt d’Espanya. Però no feia cara de creure’s que la democràcia que es pretenia recuperar anés de veritat. Sobre aquest punt dins del cotxe no es produïa una discussió apassionada sinó un tempteig d’opinions on ningú volia arriscar una afirmació massa contundent. Estaven canviant realment les coses? Algú va dir que ja es podia parlar en públic dels feixistes però la Montseny seguia incrèdula. Un dels dos responsables de Galba –lamento haver oblidat els seus noms– duia un casset amb les cançons de La Trinca. I quan els trincaires van entonar La faixa i va arribar l’estrofa que deia: “Continuant la reunió/es llegeix una “octavilla”/que en contra de la cotilla/ha llençat l’oposició./On hi ha escrit: “Companys la faixa/ens oprimeix i ens domina, cal cremar totes les faixes/ i els faixistes de propina” no diré que el rostre de la Montseny es mostrés emocionat però sí que va expressar una considerable i positiva sorpresa. Quedava aclarit: les coses, a Espanya, començaven a canviar. (I tot, penso ara entre parèntesi, gràcies a la vocal neutra).
Des d’aquest moment, el viatge es va fer més alegre, més desinhibit fins i tot amb una petita topada, sense conseqüències, amb el cotxe del davant. La Montseny ocupava l’anomenat seient de la mort –o sigui el del costat del conductor– i en va fer broma. A l’arribar a la frontera els dos cotxes van ser aturats per la policia: “Todos fuera menos la señora” se’ns va ordenar amb un llenguatge sec però educat. Era l’evidència que sabien de qui es tractava. Des de la frontera fins a Barcelona vam ser discretament seguits per un cotxe de la policia. Però aquesta és una altra història que va acabar bé.
He volgut escriure aquestes ratlles en homenatge a Toni Cruz, el trincaire que acaba de morir. La Trinca ens va fer riure però també ens va ajudar a dinamitar l’Antic Règim. Gràcies.
L’Oriol Tramvia és el meu germà –un dels meus germans; el més petit–. Durant uns quants anys molts no s’ho creien perquè ell –diguem-ho així– jugava la carta de l’apocalíptic; i jo, diguem-ho també així, la d’integrat. La realitat era molt més matisada però ja sabem que els matisos –i les contradiccions– mereixen un esforç suplementari que molt sovint no volem, no podem o no sabem fer. El cas és que jo m’he passat un any i mig redactant la biografia de l’Oriol i el resultat és el llibre Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramviaque el dimecres 2 de juliol va ser presentat a la llibreria Documenta de Barcelona. El llibre pot interessar a aquelles persones que, més enllà de l’interès que puguin sentir per l’obra de l’Oriol, es preguntin com un adolescent nascut i educat en una família catòlica, apostòlica, romana i catalanista com era la nostra, aconsegueix fer una entrada de cavall sicilià al mon de la música en català amb la cançó Bèstia, escrita sota la influència de l’LSD. Això passava als Canet Rock del 1975 i 1976. Des d’aleshores, ha plogut molt i l’Oriol no ha parat ni un moment. En el llibre no només hi trobareu les seves cançons sinó també les seves amistats: des de Pau Riba, Jaume Sisa i Rafael Moll fins a Christa Leem, la Fura dels Baus i els grans directors de teatre i cinema que l’han dirigit: Ricard Salvat, Ventura Pons, Mario Gas, Jérôme Savary…
Foto: Martí Pons. Presentació a la llibreria Documenta. De dreta a esquerra, l’Oriol, en Joan Ramon Guzmán i jo.
El presentador de l’acte, Joan Ramon Guzmán, amic des dels primers temps de Zeleste i que ara li fa de productor, em pregunta com és que em vaig decidir a escriure la biografia de l’Oriol. Li explico que arran del llibre que vaig publicar sobre la vida de Bàrbara, la minyona de casa, l’Assumpció Maresma em va fer una entrevista per Vilaweb i jo vaig dir: “La Catalunya d’avui l’han fet les Bàrbares i els Esprius”. Aquest titular resumia la meva passió per les històries personals i expressava el meu convenciment que en el nostre país –com diu Quico Pi de la Serra a la cançó “Inventari”– tenim de tot. En Joan Ramon també em pregunta amb quina dificultat principal m’he topat a l’hora de posar-me a escriure. “Amb la falta de distància entre el meu germà, biografiat, i el biògraf, que sóc jo”. ¿Com ho havia de fer per narrar la duresa d’algunes situacions i esdeveniments familiars que involucraven no només l’Oriol sinó el meu pare, la meva mare i altres membres de la meva família? L’Oriol va formar part d’una comuna lisèrgica, va ser detingut quatre vegades, va tenir moltes dificultats per guanyar-se la vida –per dir-ho d’una manera elegant– i les relacions amb els meus pares, i especialment amb la meva mare, van ser extraordinàriament tibants durant llargs períodes. Però si jo no explicava tot això, ¿com podia fer entendre la càrrega corrosiva de “Bèstia” i altres cançons i pronunciaments de l’Oriol? El biògraf no es deu a la família del biografiat –encara que, en aquest cas, sigui el seu germà– ni a l’Acadèmia o a l’editorial que el publica. Es deu al lector que paga 20 euros per tenir la màxima informació fidedigna possible sobre el personatge biografiat. La solució ha estat parlar de l’Oriol, i de la seva família, que és la meva, en tercera persona, de la forma més allunyada possible. Un breu text, a l’inici i al final del llibre, escrit en cursiva i en segona persona, explica als lectors aquesta relació.
En les nostres desmemòries, el senyor Freud hi sucaria pa. L’Oriol, en una de les respostes a les preguntes del moderador, se’n vanta. També es vanta d’haver votat a favor de la permanència d’Espanya a la OTAN. El lector trobarà en el llibre una justificació –molt enraonada, al meu entendre— d’aquest gest perquè una de les millors virtuts de l’Oriol és la seva capacitat per pensar i actuar al marge dels discursos dominants. I no deixa de ser un sentimental. En el llibre recorda amb gran afecte el seu pas pels llobatons i la seva akela Eulàlia Costa. No s’havien tornat a veure des d’aleshores. Ho van fer minuts abans de començar aquest acte de presentació, d’una forma discreta però emocionada. Moltes gràcies a tots als que vau venir a fer-nos companyia. L’Oriol i jo vam retrobar velles coneixences i amistats i es van exhaurir tots els exemplars que la llibreria tenia disponibles. Bon auguri.
Des d’un punt de vista estrictament teòric puc pensar que una institució com la monarquia, que entronitza un comandament no basat en una elecció sinó en la successió del poder dins d’una mateixa família, no constitueix un exemple de democràcia. Però si miro la història més recent, la que m’ha tocat viure, em poso les mans al cap al pensar quines persones haurien pogut exercir la presidència d’una hipotètica Tercera República Espanyola, i amb quins condicionants haurien exercit el càrrec. No és el meu propòsit, en aquest article, reivindicar la figura de Joan Carles I. Els seus evidents, i gravíssims, errors –que en determinats casos alguns podrien fer arribar a la consideració de delictes (contra la hisenda pública, per exemple)– han tapat bona part de la seva actuació. Però dues de les obsessions del seu regnat van ser establir una bona relació amb les esquerres moderades de Felipe González i amb el catalanisme de Jordi Pujol. En el cas de Catalunya quan va manar de veritat –és a dir, en els mesos que van des de la seva proclamació com a rei fins a l’aprovació de la Constitució– així ho va demostrar. N’és un exemple el Reial Decret de 26 de setembre del 1976 en el qual “se otorga reconocimiento oficial del “Institut d’Estudis Catalans, corporación académica, científica y cultural, cuyo ámbito de actuación se extenderá a las tierras de lengua y cultura catalanas”. Subratllo això de l’àmbit d’actuació perquè ara seria molt difícil, des de cadascuna de les autonomies consolidades, fer aprovar una resolució semblant.
Alguns il·lusos, entre els quals em compto, havíem tingut l’esperança que Felip VI jugués un paper moderador, públic o privat, durant el període polític que va començar després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i que va desembocar en els jornades de l’octubre del 2017. Però no va ser així, sinó que el discurs televisat del 3 d’aquell mes va transmetre la imatge d’un rei, d’un Cap d’Estat, amb un nul·la capacitat per entendre el grau de frustració i d’irritació al qual havia arribat la societat catalana des d’aquella sentència que va marcar, ella sí, un punt i apart en les relacions entre Catalunya i Espanya. Des d’aleshores, Felip VI no ha fet cap gest significatiu per redreçar aquest divorci; un gest que li ha estat demanat fins i tot per periodistes que coneixen molt bé els envitricolls de la Casa Reial
Algú podria suposar que la visita del rei, i de la reina, a Montserrat aquest últim cap de setmana obeïa a la voluntat de superació del divorci. Però, en tot cas, es tractaria d’una simple suposició perquè aquesta voluntat no es desprèn de la lectura del discurs que va pronunciar. Jo me l’he llegit de dalt a baix a la “Página Oficial de la casa de Su Majestad el Rey” penjada a internet. El discurs, meitat en català i meitat en castellà, subratlla la importància de Montserrat com un gran punt de trobada de la cultura catalana, de l’espanyola i l’europea, i en això l’encerta tot i que no constitueix cap novetat. En canvi, ja en castellà, el text esdevé més polèmic. En concret quan diu que “seamos constantes en la renuncia a los discursos totalitarios, las identidades excluyentes, los prejuicios, los extremismos y las pretensiones de superioridad moral”. És el paràgraf que, amb raó, han subratllat la majoria de mitjans de comunicació catalans i que jo no he acabat d’entendre. No se m’acut a qui va dirigit. A Putin o a Vox quan parla de discursos totalitarios? A la senyora Ayuso quan es refereix a identidades excluyentes? ¿o la superioridadmoral dels magistrats del Suprem que van condemnar a nou anys de presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per haver convocat una manifestació el 20 de setembre del 2017? A la Gran Bretanya, i a d’altres Estats on encara tenen monarquia, els textos del rei o de la reina son responsabilitat del corresponent cap de govern. El Cap d’Estat es limita a llegir-los. A Espanya, quan parla el rei no sabem en nom de qui parla. I si més no pel que fa Catalunya molts dels textos que s’hi refereixen semblen escrits per algú que, en el millor dels casos, té una idea força remota de la realitat del país. Potser seria convenient que Felip VI en parlés algun dia amb el seu pare.
"Amo les faules del filòsofs;
