No sóc dels qui creuen que, en el món del periodisme, qualsevol temps passat va ser millor. Tal com he intentat explicar en les Cartes a Clara penso, per exemple, que la nòmina d’articulistes catalans que, en català o en castellà, escriuen als nostres diaris no té res que envejar als grans noms del periodisme d’abans de la guerra civil. Una altra cosa és la informació. Com també apunto en l’esmentat llibre crec que la meva generació de periodistes ha assistit de forma passiva a la pèrdua del control del procés de publicació de la informació. Sigui com sigui el periodisme d’ara no té gaire a veure, afortunadament, amb el que vaig conèixer a meitat dels anys seixanta del segle passat que és quan vaig posar el peus, per primera vegada, en una redacció.
Voldria, però, fixar l’atenció en un tema només aparentment menor com és el de la banalització dels continguts televisius. Crec que la televisió és un fenomen massa recent per poder arribar a conclusions categòriques pel que fa a la seva influència profunda en el conjunt de la societat. La substitució del text per la imatge com a font principal d’informació de milions i milions de ciutadans, quines conseqüències tindrà? No crec que 50 anys després de la invenció de la impremta algú pogués contestar una pregunta similar. És més, la gran revolució no va ser l’invent de Gutenberg pròpiament dit sinó l’extensió generalitzada de la lectura que va permetre. I això és va produir uns quants segles després.
Des de l’entrada en funcionament de les privades, el procés de banalització de les televisions ha seguit un camí per a molts inevitable. El procés, naturalment, també ha afectat TV3, que és o hauria de ser la nostra. Seduir peixos avesats a picar l’ham de Belen Esteban no resulta fàcil. El perill és que de tant intentar mirar el que fan els altres acabis emmirallant-hi. Sé que no és fàcil la feina dels directius de TV3 i el cert és que, abans i ara, ha estat dirigida per professionals molt capacitats. Però això no treu que el procés de banalització constitueixi un problema greu, no menys important pel fet que sigui comú a d’altres televisions occidentals.
Hi ha una mena de banalització que és purament funcional. Vol mantenir a l’atenció de l’espectador al preu que sigui. És el cas del programa “Polònia”. “Polònia” figura que és una visió del Sistema des de fora, i per això es riu de tot i de tothom. Però resulta que el seu realitzador no és Coluche sinó un llicenciat en història -excel·lent periodista i excel·lent historiador–. Es pot fer de Coluche sense deixar de ser Jean Daniel o Jean François Revel? I quin país tan trist és aquest que per poder fer de Daniel, o de Revel, t’has de disfressar de Coluche? Després, hi ha una banalitat ideològica nascuda del sectarisme . ¿Es pot dir, en un programa de Trenta Minuts, que ha caigut el Mur de Berlín però que encara queden moltes altres Murs per derruir? És com si al segle XVI, parlant del Descobriment d’Amèrica, algú hagués dit que encara quedaven per conèixer les Seychelles. La banalització d’un fet tan determinant com és la caiguda del Comunisme -que és la caiguda d’una de les més grans utopies de la història, derivació extrema dels ideals de la Il·lustració– passa del tot inadvertida perquè forma part del discurs dominant. Atorgar-li la dimensió històrica que li correspon pot ser considerat de dretes i, en aquest punt, al nostre país, tota reflexió racional queda paralitzada. I, finalment, hi ha una banalització nascuda de la ignorància. ¿Algú s’ha parat a comptabilitzar quants diners ens tocaria pagar a cada ciutadà si l’Administració atengués les reivindicacions de tots els grups socials que apareixen als telenotícies? La llista de ciutadans, enrolats tots ells en causes justíssimes, que surten a la televisió denunciant la manca d’ajuts de l’Administració és quasi infinita. Tots ells tenen el seu minut de glòria i ens deixen, als telespectadors, amb l’ànim encongit i culpabilitzat. Algú em dirà que aquesta és la Catalunya real. Però vull creure que la Catalunya real és -o és, també– aquella que omple els dissabtes la llibreria La Central; la dels estudiants que fan colzes fins a altes hores de la matinada; la dels empresaris que aconsegueixen sobreviure i expandir-se; la dels escriptors i intel.lectuals que han fet que no siguem Occitània, de Ramon Llull a Pere Lluís Font, per entendre’ns. Encara que aquesta Catalunya no surti gaire, o no surti gens, a TV3.
El Punt. 2 d’octubre de 2010.
El dilluns, 9 d’agost, vaig pujar a Cantonigrós i vaig mantenir la meva última conversa amb Joan Triadú. Volia que m’expliqués detalls de la seva relació amb Salvador Espriu; una relació que, en bona part, jo ja coneixia perquè, afortunadament, disposem del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar on l’estudiós pot cabussar-se mesos i mesos en els centenars o potser milers de documents que allà es guarden referits al gran poeta. Triadú em va rebre impacient perquè tenia un parell de coses al pap i me les volia dir. Em volia dir que Espriu ja l’any 1940 es mostrava molt crític amb el que havia passat a la reraguarda republicana i amb els intel·lectuals que havien donat suport incondicional a la República -molts d’ells, en aquell moment a l’exili; i que Espriu ja era un personatge conegut en els ambients literaris de la Catalunya d’abans del conflicte. En les dues qüestions, Joan Triadú tenia raó. El món ha donat moltes voltes i de cop s’ha aturat allà on ja era Triadú l’any 1950. Vull que s’han succeït les modes literàries i ideològiques i, finalment, el que ha quedat és l’obra literària en ella mateixa, sense més additaments que la seva qualitat, la seva capacitat d’interessar el lector, el món individual que cadascuna d’elles ens vol transmetre.
Quan vaig escriure la biografia de Joan Triadú em va sorprendre, i commoure, la seva història. El seu pare era un obrer del tèxtil, que de jove havia simpatitzat amb Macià i amb la CNT. Res no estava pensat perquè l’ascensor social funcionés i Joan Triadú arribés a ser un dels personatges més importants de la Catalunya intel·lectual de la segona meitat del segle XX. Ho va aconseguir gràcies a la seva tenacitat i a la seva intel·ligència. I sense abdicar de les seves arrels. En efecte, tant les seves concepcions polítiques com les seves realitzacions pedagògiques estan del tot allunyades de qualsevol mena d’elitisme però assumeixen, això sí, la divisa de l’exigència, que és una divisa noucentista. Però que també era la divisa que va fer que el món protestant assumís ràpidament una posició capdavantera en el concert internacional de nacions.
Joan Triadú ha estat un gran crític literari -per a mi, encara poc valorat; i, també, un excel·lent organitzador cultural: les classes de català, el CIC, Thau. Des del punt de vista nacional, mai no es va declarar vençut i ara, mirant la posició que van adoptar uns quants catalans el 1939, podem dir el mateix que Churchill va dir dels aviadors anglesos: “Mai tants han degut tantes coses a tants pocs”. Triadú, granític en les seves concepcions nacionals, era flexible i eclèctic en la seva visió de la literatura. Ell, juntament amb unes poques persones més -Jordi Pujol, Maria Aurèlia Capmany, Josep Termes, Paco Candel..- va ajudar a definir, sense por a equivocar-se, la Catalunya d’avui. Molts hem perdut un mestre. I tots plegats, un referent.
Avui, 1 d’octubre de 2010
Probablemente, la imagen superficial de Joan Triadú -la imagen que él mismo ha cultivado y que sus adversarios han amplificado– no se corresponda con la profundidad y complejidad de su legado intelectual. Cuando en 1950 apareció su polémica antología de poesía catalana contemporánea en algunas revistes del exilio aparecieron caricaturas suyas con un pie que decía “Triadú-tria-dur”. Él nunca desmintió esta aseveración. Debajo de este adustez sabiamente manejada se escondía un personaje de aire británico y, por lo tanto, irónico, pero también testarudo y colérico. Y, quizás por encima de todo, se escondía un crítico literario ecléctico, sin otra obsesión que la de explicar la obra por ella misma. Es decir, y si me lo permiten, resguardada de las contaminaciones ideológicas que, en los años sesenta y setenta, parecían imprescindibles para entender el mundo -y para circular por el mundo intelectual- y que ahora duermen, herrumbrosas, en el desván de la desmemoria. He aquí algunos de los autores extranjeros que fueron objeto de análisis por parte de Joan Triadú: Anna Akhmatova, W.H.Auden, Albert Camus, Ernst Junger, Primo Levi, Boris Vian, Virginia Woolf, Margarita Yourcernar -a quien conoció personalmente–, George Orwell, etcétera.
Si nos referimos a la literatura catalana su contribución fue crucial para que, después del 1939, no quedáramos reducidos a un “patois”. Tres ejemplos. Él es uno de los jóvenes de aquel momento que con más admiración sigue la obra de Salvador Espriu. Da cobijo a su obra en la revista Ariel y interviene de forma decisiva en la edición de Cementiri de Sinera, que aparece el 1946. Además, Triadú es de los que esperan de Espriu una gran novela, y de una forma más o menos explícita así se lo plantea al poeta. Pero la gran novela, como sabemos, no llegará. Es también Triadú quien recoge en las páginas de su Antologia de contistes catalans (1951) textos de Mercè Rodoreda y Pere Calders. Son textos, en aquel momento, de difícil acceso de manera que, para hacer posible su publicación, el antólogo ha de establecer contacto con los autores, en el exilio, o incluso con el padre de uno de éstos, como en el caso de Pere Calders. Y, años más tarde, Triadú acoge en su modesto piso de Príncipe de Asturias a Baltasar Porcel cuando el argonauta de Mallorca aterriza en Barcelona dispuesto a comerse el mundo.
Pero Triadú no dispone de dos armas indispensables para poder ejercer su mandarinato literario con la extensión y la profundidad que merecía. Triadú no dispondrá jamás ni de plataforma universitaria ni de plataforma editorial. Otros las detentarán de forma conjunta y en régimen de oligopolio. Cuando en 1963 aparecePoesía catalana del segle XX de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas parece que el crítico Triadú vaya a quedar definitivamente fuera de la historia. Él se limita, elegantemente a verlas venir, y escribe: ´Es una lástima, en fin, que una crítica literaria tan aguda y tan documentada se haya sometido a un ensayo teórico de interpretación histórica – muy discutible, por cierto, pero esto ya es otra cosa-en lugar de utilizar los datos históricos, sociológicos y de toda índole, tal como debe hacer todo crítico que se precie, para explicar completamente la existencia plena de la obra literaria”.
Pero Triadú no quiso ser solo un crítico literario. Quiso ser, y fue, un pedagogo y un promotor. En los años 50 organizó una inteligente red de clases de catalán que permitió que, cuando la mano de la dictadura no tuvo más remedio que abrirse, el país contara con decenas de profesores excelentemente preparados. Triadú fue también un personaje decisivo para que escuelas como el CIC y Thau se consolidaran y alcanzaran el prestigio académico que hoy, merecidamente, tienen. Y como patriota catalanista, Triadú fue, entre otras cosas, uno de los mentores de Jordi Pujol. Reivindicaba las raíces populares del catalanismo no desde una posición intelectual sino por pura tradición familiar. Esta posición también le alejaba de la izquierda elitista del país. Triadú nunca fue amado por el sanedrín intelectual que durante tantos años ha mandado en Catalunya. Quizás, por eso, su herencia es tan fecunda.
La Vanguardia, 1 d’octubre del 2010
"Amo les faules del filòsofs;