Alguns ciutadans catalans, ingènuament, havíem arribat a pensar, en un moment donat, que un pacte entre CiU i el PP era possible. No em refereixo només a pactes polítics -que sí que han existit entre aquests dos partits- sinó a una mena d’entesa diguem-ne intel·lectual a partir d’un tronc ideològic més o menys comú, apartat del tot de la tradició estatalista, per dir-ho d’una manera no ofensiva, i que posaria l’èmfasi en la llibertat i la responsabilitat individual. De pactes polítics entre CiU i el PP, en efecte, n’hi ha hagut; i el del Majestic ha estat un dels millors pactes que el catalanisme polític ha arrencat dels governs espanyols que s’han succeït a La Moncola. Es van suprimir els governs civils -vella aspiració d’arrel carlina– i els Mossos d’Esquadra van quedar instituïts com a policia nacional de Catalunya. Semblava que el pacte Maura-Cambó revivia però, ben aviat, com ja havia passat a principis del XX, l’aliança es va demostrar més que efímera. Va resultar un miratge del qual queden, això sí, aquelles dues conquestes per a l’autogovern català.
Ara la situació és radicalment diferent. D’ençà que la societat catalana va manifestar de forma majoritària el desig de comptar un nou Estatut, el PP es va dedicar a fer de piròman. La recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya va ser una iniciativa incendiària que cap partit amb dos dits fronts -i amb un mínim de sentiment patriòtic espanyol- no hauria d’haver permès. Però tots els dirigents del PP es van arromangar les mànigues per tal de recollir signatures pels carrers i les places públiques i, des d’aleshores, l’abisme entre Catalunya i Espanya no ha parat de créixer. En política i en tots els altres ordres de la
vida, tota decisió comporta la seva conseqüència i, en aquest sentit, bona part del que està passant té l’origen en aquells episodis d’odi anticatalà. El PP s’ha convertit en un partit on l’anticatalanisme ha servit per fer carrera política. Tan se val si aquest anticatalanisme ha estat patrocinat per un corrent o un altre del partit; si afecta més els dirigents “nacionals” que els dirigents “autonòmics”. El cert és que insultar els catalans i Catalunya no només ha sortit gratis, sinó que ha fet guanyar eleccions (i, de retruc, diners més o menys contaminats de corrupció). . Quan s’escrigui la crònica d’aquests anys, al PP li correspondrà l’honor d’haver propiciat la desmembració d’Espanya. Una de les grans paradoxes serà descobrir que el gran desintegrador d’Espanya ha estat el partit que amb més èmfasi declarava assumir la seva defensa.
En aquests moments, els mateixos que van actuar de piròmans necessiten actuar de bombers però l’operació resulta francament difícil. ¿Amb quina autoritat dirà Rajoy als dirigents regionals del seu partit que deixin de comparar el catalanisme amb el nazisme si ell mai no ha desautoritzat cap dels insults que se’ns han dirigit? ¿Quins arguments donarà als seus militants per convèncer que cal una distribució asimètrica del dèficit si mai no ha volgut reconèixer l’abús fiscal que pateix Catalunya? ¿O és que ara dirà, als dirigents i militants del seu partit, que els arguments utilitzats pel PP fins ara eren una fal·làcia i que la raó estava de part dels catalans?
No sé quan aconseguirem la independència; i ni tant sols sé si l’aconseguirem (però ara els qui hem passat el Rubicó ja no ens farem enrere). Però sí sé que cada dia creix més la sensació que amb una determinada Espanya, ara com ara la que crida més, la que té més veu en els mitjans informatius, polítics i culturals, nosaltres, els catalans no hi tenim lloc. Aquesta és l’Espanya de bona part del PP però -no ens enganyem- és una Espanya transversal; i, en aquest sentit, només cal recordar els rèdits polítics que ha tret el senyor Bono del seu anticatalanisme o l’obsessió d’Alfonso Guerra per laminar l’Estatut ara vigent. Els espanyols que encara tinguin bona voluntat per entendre el que està passant a Catalunya haurien d’alarmar-se de l’escassa reacció que han motivat les vomitives expressions de tants dirigents politics comparant-nos amb els nazis; o la riota de què ha estat objecte la consellera aragonesa que s’ha inventat el “lapao” o com es digui. La creença cada cop més estesa a Catalunya és que amb aquesta Espanya ja no val la pena ni d’intentar fer pedagogia, ni de mostrar indignació. La majoria de catalans comença a creure que cal reservar les forces per tal que el procés de separació es concreti com més aviat millor.
Catalunya Oberta, 22 de maig del 2013
A manca de polítics capaços de retornar al ciutadà l’esperança en un futur millor, bona part de la societat europea torna a creure en el miratge del populisme. A França, Maria Le Pen sap afalagar aquell esperitpoujadista tan arrelat en les petites ciutats de província. A Itàlia, el moviment Cinc Estrelles conrea un populisme anti-sistema molt més interessant per allò que pretén dinamitar -unes institucions polítiquessupervivents de la Guerra Freda- que per les propostes que és capaç de presentar. I en això -dit sigui de passada- aquest moviment italià es distancia d’altres moviments alternatius, com l’ecologista, que,
en aquests darrers anys, sí que han sabut presentar alternatives i, en certa manera, imposar-les. A Alemanya, el populisme pren carta de naturalesa a través d’una premsa sensacionalista amb més poder de convocatòria del que convindria a la salut pública europea. I a Espanya? A Espanya el populisme es troba còmodament assentat a tocar del govern. Només cal seguir de prop les manifestacions de la senyora Cospedal, secretària general de PP, o les giragonses estratègiques i filològiques d’Esperanza Aguirre. I a Catalunya també hem creat el nostre populisme particular. En aquest camp, nosaltres podem presentar, sota l’ombra de Xirinacs, les figures emergents de la monja Teresa Forcades, de l’economista Arcadi Oliveres i del periodista Jaume Barberà.
El populisme ocupa el lloc que deixen els polítics; més ben dit, les propostes -o l’absència de propostes engrescadores- dels polítics. El populisme beu de fonts no racionals, tot i que tracti de solucionar problemes ben racionals com poden ser la fallida econòmica o la crisi de determinades institucions polítiques. La història ha demostrat que els populismes serveixen per empènyer però no per solucionar. Empenyen l’opinió pública cap a l’inconformisme respecte a la situació denunciada però les solucions mai no poden deixar de tenir en compte el context real en el qual ens movem les persones i les coses. Fins i tot -explica Carrère d’Encausse, la seva biògrafa més destacada- Lenin va ser un il·lustrat fallit, que volia per a Rússia el mateix -però millorat- que ell havia vist, viscut i estudiat a França i a Anglaterra. Moltes de les propostes concretes del populisme o bé han fracassat a l’hora de ser dutes a la pràctica -per exemple, l’abolició de la moneda-o bé han derivat cap a situacions agressives o de pura i simple dictadura. Que en aquesta primavera del 2013, a la racional Europa hagin florit, amb tanta extensió i intensitat, tants i tants models de populisme no ha d’estranyar. L’Europa dels cafès, tal com la definia Steiner, s’ha convertit en una Europa de buròcrates, de dirigents políticament insignificants però que, des de la seva insignificància, influeixen sobre la vida i el benestar de milions de persones.
El populisme d’ara és un populisme transparent, transversal i explícit. Els qui el practiquen pràcticament no se n’amaguen i, en tot cas, resulta fàcil detectar-lo. En canvi, em sembla més subtil, més difícil de copsar, el populisme que ha precedit l’actual; el populisme que, en certa manera, ha provocat la crisi present. És el populisme que han practicat la majoria de partits d’esquerra, d’aquí i de fora -amb honroses excepcions com la del canceller Schroder-i que ha consistit en un afalagament constant de l’opinió pública, dels ciutadans amb dret a vot, a base de promeses de gratuïtat que han acabat convertint els Estats en una empresa repartidora de tota mena de bens i serveis. Aquesta carrera imparable ha tingut com a conseqüència un també imparable i progressiu endeutament públic que ha acabat posant alguns països al caire de
la fallida. L’Estat del Benestar es va crear per tal que els ciutadans que amb el seu esforç no poguessin arribar-hi tinguessin cobertes les necessitats mínimes en el camp de la salut, de l’educació, de l’habitatge. Ara bé, l’Estat del benestar no es va crear per prometre audiòfons a tots els ciutadans amb carències auditives com va passar a Catalunya, per part del candidat del Partit Socialista, no fa tants anys. No poso aquest exemple amb intenció d’assenyalar ningú en concret sinó perquè s’entengui que aquesta mena de populisme, practicat anys i anys per bona part de l’esquerra europea que ha governat, ha resultat tan o més perjudicial que l’altre; aquell que -com ja hem dit-es veu a primera vista. Els populismes poden enganyar una opinió pública delerosa de credulitat però l’esquerra -bona part de l’esquerra-no recuperarà la influència política i
social que li pertoca si no és capaç d’abandonar les temptacions populistes i tornar al camí il·lustrat, que és el camí de la Raó.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 8 de maig del 2013
Determinats mitjans de comunicació catalans han començat a vendre la pell del llop abans que la caça hagi començat. La metàfora potser no és del tot afortunada perquè evoca una situació de violència, i l’ús d’armes, però sí que serveix per il·lustrar com les ànsies d’acord entre Catalunya i Espanya poden despertar entusiasmes ben poc basats en les dades reals. De moment, tot el que està passant segueix una estratègia clara per part del govern central. En primer lloc, calia negar la dimensió real de la irritació catalana i circumscriure aquesta irritació a un canvi injustificat en la manera de comportar-se per part de Convergència i, sobretot, del seu líder Artur Mas. El problema no serien els milions de catalans emprenyats sinó la sobtada conversió del president Mas a d’independentisme. Quan ha resultat impossible seguir-se enganyant no s’ha enfrontat el problema de cara sinó que s’ha intentat estovar l’altra part -la catalana- amb una pressió subtil però perceptible sobre sectors especialment sensibles: la banca, els empresaris i els mitjans de comunicació. Tampoc, però, no es tracta de res de nou. Ja va deixar dit Gaziel que de poc serviria una nova autonomia de Catalunya si el país no disposava d’una banca i d’uns mitjans de comunicació propis. Com
que aquesta pressió ha fet efecte però no tota la que es preveia -el sector empresarial no s’ha posat de manera automàtica al costat del govern central, com havia passat en tants d’altres episodis de la nostra història- aleshores s’anuncia l’oferiment d’una pastanaga, exageradament magnificada per aquells mitjans de comunicació que han estat objecte de pressió però que segueixen ocupant un espai privilegiat a l’hora de
modular l’opinió pública.
Alguns analistes especialment brillants han vingut a dir que aquesta oferta de diàleg per part del govern espanyol és fruit d’un canvi d’estratègia: per fi, el govern espanyol se n’hauria adonat que si deixen caure el president Mas la situació catalana farà un nou pas cap a la radicalització i això acabarà essent perjudicial per als interessos espanyols. En tot cas, el cert és que si ara s’ha produït aquest oferiment de diàleg no ha estat pas per l’anàlisi de la part de raó que podria tenir Catalunya sinó per la força democràtica que han exercit els catalans.
Les raons de la societat catalana tant el del PSOE com els del PP se les van passar pel folre quan, a les Corts i a través del Tribunal Constitucional, van dinamitar l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament català. Per si no hagués quedat clar el seu menyspreu absolut envers les raons dels catalans, de la majoria de catalans, el PP i el PSOE es van tornar a passar pel folre la petició pràcticament unànime del Parlament de Catalunya d’aconseguir un pacte fiscal. Es van passar pel folre l’Estatut i la petició de pacte fiscal, i es van quedar tan amples. És en aquest moment quan els partidaris de l’entesa amb Espanya ens vam sentir especialment menyspreats perquè, durant anys havíem defensat la via del diàleg. Ara ja no teníem arguments per seguir defensant aquesta via.
És a partir de la manifestació de l’11 de setembre quan les coses comencen a canviar. Però que quedi clar: aquest no és el terreny de les raons sinó el de la força; el de la força democràtica, però força al cap
i a la fi. Lamentablement, tampoc en això no hi ha res de nou. Si en el moment de la Transició, els partits polítics espanyols van acceptar un principi tan escandalosament diferenciador com és que els drets del País Basc son anteriors a la Constitució és perquè el PNB va negociar amb les pistoles d’ETA sota la taula. L’argument és que si acceptaven aquesta i altres qüestions, desapareixien les justificacions a la violència. La història no va anar ben bé així però la singularitat del poble basc amb uns drets diguem-ne nacionals anteriors a la Constitució va quedar consagrada. Nosaltres no necessitem per res la violència però ha de quedar clar que arribarem tan lluny, en la consecució d’un estatuts jurídic propi, com la nostra força democràtica ens permeti. El govern central intentarà desinflar aquesta força per tots els cantons possibles. Ja ho està fent i ho seguirà fent. En aquest nou episodi decisiu de les relacions entre Catalunya i Espanya serà la força democràtica i no les raons allò que acabarà essent determinant.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 10 d’abril del 2013
"Amo les faules del filòsofs;