Si em preguntessin quina ha estat la novetat intel·lectual més important que he presenciat en aquests darrers cinquanta anys –ara en tinc setanta ú– diria, sense dubtar-ho gaire, que el pas de la Modernitat a la Post-Modernitat. Una declaració d’aquesta mena presentaria, però, dos inconvenients. En primer lloc, la possibilitat que jo confongués la meva pròpia biografia amb un fenomen de caràcter més general. Al cap i a la fi, si passar de la Modernitat a la Postmodernitat és passar d’unes creences absolutes a unes creences relatives alguns podrien pensar que estic justificant el trànsit de l’adolescència idealista a la maduresa més o menys escèptica a través d’un joc de mans intel·lectual. El segon dels inconvenients, que és més suggestiu, perquè no té connotacions personals, és que aquesta afirmació –que el pas de la Modernitat a la Postmodernitat ha estat la novetat intel·lectual més important que he viscut– potser no seria entesa no ja pels ciutadans comuns sinó per bona part del públic teòricament interessant en aquests temes, perquè a Catalunya, i a l’Estat espanyol, al revés del que ha passat a França o a Itàlia, no ha existit cap mena de debat públic sobre la qüestió. I ara, és clar, aquest no és el lloc ni el moment per enfilar gaires conceptes teòrics ni jo, probablement, seria la persona més indicada per fer-ho.
Posem, però, per tenir un marc versemblant de referències, que la Modernitat consisteix, entre altres coses, en una idea optimista de la Història, que porta a l`home, i a la dona, de la caverna a la perfecció. És una idea que troba el seu suport en el progrés tècnic que va fent més fàcil la vida de les persones; i en el progrés ideològic que l’acompanya i que culminarà en una societat més justa i més feliç. Els enciclopedistes i Hegel hi tenen molt a dir. I un personatge tan decisiu en la història del segle XX com Lenin no l’entendríem sinó no entenem que és ell el qui porta els plantejaments de la Modernitat fins al desenllaç més radical; i al seu espantós fracàs. Entre nosaltres, en canvi, alguns pensadors dels anys anteriors a la guerra civil ja van qüestionar la idea. Penso, sobretot, en Joan Crexell, a qui molt encertadament Xavier Rubert de Ventós qualifica com a precursor de la Postmodernitat, i en el seu recull d’articles publicats sota el títol La història a l’inrevés.
Com que ningú no ha escrit una història del pensament intel·lectual català des del 1939 fins ara es fa difícil de situar l’activitat concreta dels escriptors, poetes, intel·lectuals, artistes, etc. del nostre país dins els corrents ideològics més importants d’aquest període. No existeix, per exemple, un llibre com El siglo de los intelectuales, de Michel Winock, que analitza des de Maurice Barrès a la caiguda del Mur el comportament ideològic dels més importants intel·lectuals i escriptors de França. Potser n’hi hauria prou, al nostre país, començant per estudiar i comparar els catàlegs de les editorials catalanes durant aquest període, acarar-los amb els dels anys republicans i veure quines aparicions i desaparicions d’autors se succeeixen. O veure, per exemple, el fil conductor que uneix el catàleg de Destino amb el de Quaderns Crema abans i després de l’hegemonia d’Edicions 62.
En tot cas, Maria Aurèlia Capmany va ser –com no podria ser d’altra manera— una intel·lectual moderna, és a dir, una intel·lectual que tenia una visió optimista de la història i que creia que el progrés material i ètic anaven de bracet. Però això no li va impedir, com veurem de seguida, mantenir posicions discrepants no ja enfront a la dictadura franquista sinó amb alguns dels cappares de la Modernitat local. La visió optimista de la història l’havia après, la Maria Aurèlia, a l’Institut-Escola. No podem oblidar els orígens krausistes d’aquesta institució i l’assumpció de la seva escala de valors per part de la Agrupación Libre de Enseñanza, de Giner de los Ríos, i de la Generació del 27 que n’és, en certa manera, un dels seus fruits. Enfront de la del 98, la del 27 és una generació optimista que no es refugia en el lament per les glòries perdudes sinó que vol construir una Espanya nova, que somnia que sigui laica, fraternal i republicana. Resulta significatiu que sigui Ortega i Grasset el qui prologa la versió espanyola de La decadència de Occidente d’Oswald Spengler i que la traducció vagi a càrrec de Garcia Morente, aleshores un dels seus deixebles, que serà el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres en els primers anys de la República, l’organitzador de la seva autonomia, i també del creuer pel Mediterrani que l’estiu de 1933 reunirà el millor de cada casa. Entre aquests millors, Salvador Espriu, Mercè Muntañola, Amalia Tineo, Jaume Vicens Vives o Guillem Diaz Plaja per citar només noms catalans. L’obra de Spengler, ho sabem tots, és prou discutible però hi ha un punt que per força havia de convenir els interessos d’aquells joves de la Generació del 27. L’obsessió de crear homes i pobles forts, perquè són els únics que sobreviuen. Una Espanya forta per sortir del marasme del 98. Espriu, al cap i a la fi company generacional dels del 27, també queda influït per Spengler. Quan a Indesinenter ens tracta de “gos/envilit pel ventre,/per la por” que “s’ajup sota el fuet” l’ombra d’Spengler hi és ben present. És un poema –recordem-ho—dedicat a Jordi Rubió un personatge que no s’havia ajupit mai. I quan parlava de l’Institut Escola, la Maria Aurèlia recordava que el senyor Estalella els deia que no volia sentir que les noies xisclessin al pati; que només podien fer-ho quan el cap ja estigues força més enllà de la resta del cos. També, noies fortes.
Quan la guerra civil acaba la Maria Aurèlia no té ni 21 anys. Però és ja una dona intel·lectualment formada. És cert que encara no ha rebut l’impacte ideològic de l’existencialisme però l’enlluernament que experimenta a les classes de Xavier Zubiri; el seu intent –frustrat—de parlar d’Henry Bergson en l’examen final de llicenciatura ja l’encaminen, avant la lettre, envers la figura de Jean Paul Sartre i la seva filosofia que començarà a llegir a través d’aquell gran eclèctic, i no per això intel·lectual menys compromès, que va ser Maurici Serrahima. Sartre és el Sant Pare de la Modernitat i per entendre perquè la Modernitat fa fallida hem de llegir tant Vattimo com els llibres memorialistes de Juan Goytisolo que parlen dels seus anys a París, al costat de Monique, la secretària de Gallimard, allà on es coïen les grans conspiracions intel·lectuals i ideològiques de l’època. Sartre –ho recordeu—va posar de moda el concepte d’intel·lectual engagé. L’intel·lectual compromès. Una de les peculiaritats d’aquest engagement –una peculiaritat que es fa molt difícil d’entendre pels homes i dones nascuts nats o crescuts després de la caiguda del Mur—és que un intel·lectual havia de donar suport a una causa ideològica o política encara que, en alguns dels seus aspectes, resultés èticament condemnable. L’intel·lectual s’havia d’embrutar les mans per dir-ho amb una expressió que va fer fortuna. “Tu ets com en Jean Paul Sartre, que ens diu: El comunisme és un merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda” va etzibar Gabriel Ferrater a la Maria Aurèlia en un sopar. Ho explica Josep Miquel Servà en el seu llibre Gabriel Ferrater, reportatge en el record.
Però malgrat el que puguin donar a entendre les paraules de Gabriel Ferrater, la Maria Aurèlia mai no es va deixar entabanar per les seguretats que donava el marxisme –l’expressió és de Tony Judt— però sí que va assumir el punt de vista de Sartre respecte a l’obligació dels intel·lectuals d’embrutar-se els mans.. Això explica, per exemple, que, en un moment donat, concretament el 17 de desembre de 1989, publiqués un article a l’Avui defensant la proposta de l’alcalde Maragall de reduir a dues les barres catalanes de l’escut de Barcelona. La proposta, finalment, va ser tombada per l’Institut d’Estudis Catalans. Pot semblar un exemple poc important però és il·lustratiu del convenciment, tan característic dels intel·lectuals moderns, de supeditar l’opinió pròpia a la Causa perquè tant el pare de la Maria Aurèlia com Sebastià Farnés, el seu avi matern, eren una autoritat pel que fa a les tradicions i els símbols de la ciutat de Barcelona i la Maria Aurèlia no podia ignorar que la proposta de Maragall no tenia la més mínima base històrica o científica. Més difícil resulta escatir el grau de convenciment personal que hi havia en la Maria Aurèlia en la defensa que va fer de l’entrada d’Espanya a l’OTAN.
Aquesta idea del compromís polític a copia d’embrutar-se les mans la va portar a distanciar-se, en un primer moment, de la figura d’Albert Camus. En trobem una mostra explícita en l’article titulat Albert Camus, testimoni d’un temps i que publica a Serra d’Or l’abril del 1965. En aquest text, Maria Aurèlia demostra un coneixement molt complert de l’obra de Camus i no regateja els seus mèrits personals, especialment pel que fa a la seva actuació durant la II Guerra Mundial. “La veu de Camus, en aquell moment a través dels seus editorials clandestins de Combat, va ser gairebé la veu de la consciència francesa”, escriu. Però en la part central de l’article, dedicat a explicar i analitzar l’obra Els justos, la crítica es fa explícita. Recordem que Els justos constitueix una reflexió sobre els diversos activistes que l’any 1905 van perpetrar un atemptat contra el gran duc Sergi, oncle del tsar. Stépan és el revolucionari per a qui la fi justifica els mitjans. A aquesta visió Kaliàiev hi oposa un humanisme actiu: “Jo estimo els qui viuen avui sobre la mateixa terra que jo. És per ells que lluito i accepto morir. I per una ciutat llunyana, de la qual no estic segur, no destrossaré la cara dels meus germans”. Cap utopia no val un crim; tampoc, la utopia comunista. Sartre, i el seu suport, encara que crític a estones, a la Unió Soviètica queda ben lluny. Per a la Maria Aurèlia aquesta renúncia a lluitar pel Bé absolut no hauria de ser acceptable per a un intel·lectual. I escriu, en aquest article a Serra d’Or: “El llenguatge tibant de Camus que ell heretava amb tota consciència del purità Gide (…) exerceix una certa atracció però ens posa en guàrdia (…). No ens serveix de res que l’home revoltat demani desesperadament la lluna; al nostre voltant els homes necessiten realitats molt més abastables que la lluna i els són negades: la injustícia de l’univers no ens tranquil·litza gens ni mica de la injustícia de les institucions. Fins i tot sentim una vaga impressió que aquesta denuncia de la injustícia de la creació vol emmascarar-nos l’evident injustícia de l’estructura d’un mon que instal·la una minoria privilegiada en un còmode vagó per fer aquest viatge cap a la mort”. I acaba l’article dient: “La problemàtica se centra, per als homes d’avui, no pas en el fet de viure sinó en com hem de viure”.
En una entrevista que li fa Jordi Coca, publicada el setembre del 1981 a Serra d’Or, la Maria Aurèlia rectifica aquest punt de vista i reconeix que havia estat injusta amb Camus. “Era la Guerra freda i havies de prendre partit. Homes que havien estat grans amics durant la Resistència (…) van haver de triar. Els uns van decidir-se pel liberalisme, per la defensa de la llibertat individual; els altres van considerar que era millor el bé col·lectiu. A mi aleshores em va semblar molt millor el bé col·lectiu, potser perquè també era la meva guerra, en aquell moment. Però a la llarga he pensat que vam ser injustos amb Camus. (….) Hi havia molts marxistes d’escaleta que et deien que el marxisme era el final de la història, que ja no hi hauria més ideologies… Quan tu els confessaves el més petit dubte, o els deies que realment la idea existencial et convencia perquè hi ha una tragèdia consubstancial a l’ésser humà, i que aquest fet defineix la consciència com a projecte amb la constatació que l’home és un ésser per a la mort… això els semblava que ja era fugir d’estudi i de seguida passaven a dir-te dretà”. Recordem el que escriu Joan Triadú en les seves Memòries: “No hi havia alternativa: o eres comunista o eres franquista. Com que Franco feia servir el comunisme per a tota la seva propaganda, els altres havíem de ser pro-comunistes”.
Gide i Camus tenien més d’un punt en comú a part del puritanisme que els retreia la Maria Aurèlia en aquell article de Serra d’Or. Tots dos eren, en certa manera, estrangers en la cort intel·lectual parisenca que els va tocar viure –cadascú al seu temps–. L’estrangeria, o l’estranyesa, de Camus és fàcilment perceptible. És un francès educat fora del territori metropolità, fill de mare immigrant i de pare mort pour la patrie. Ha estudiat les mateixes assignatures –i a les mateixes hores, segons que es vantaven els ministres d’Educació de París estant— que la resta d’estudiants metropolitans o habitants a les colònies sempre i quan anessin a escoles franceses. Però ell, en aquell París en el qual vol triomfar, en tot temps serà un estrany; un intrús a la recerca d’ un lloc a Saint Germain de Pres. Per unes altres circumstàncies, Gide també havia estat un estrany potser menys perceptible que en el cas del seu diguem-ne successor però també amb un sentiment molt profund de ser diferent dels altres. I aquest sentiment és el de la seva homosexualitat, progressivament assumida. Que aquesta característica personal va influir no ja en la seva obra sinó en la seva projecció pública és absolutament constatable.
L’any 1936 André Gide, en aquell moment, sense dubte, l’intel·lectual més influent d’Europa havia tornat d’una gira aparentment triomfal per la Unió Soviètica. Al costat d’Stalin havia presidit a la plaça Roja de Moscou els funerals de Màxim Gorki, en un d’aquells actes multitudinaris que amb tanta eficàcia sabien organitzar les autoritats soviètiques. Doncs bé, a la tornada a França, Gide se sent en l’obligació d’escriure i publicar un petit llibre titulat Le retour de l’URSS, n’existeix versió catalana, on denuncia sense embuts la situació d’oprobi i terror que es viu a la Unió Soviètica. La reacció és fulminant. Els intel·lectuals europeus, manipulats per aquell gran personatge que va ser Willi Munzenbger, se li tiren a sobre, l’ataquen des de tots els punts de vista i no s’obliden d’esmentar, com a prova suprema de depravació, la seva condició d’homosexual. Només cal recordar que el Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes, celebrat a Madrid i València durant la guerra civil espanyola, va ser manipulat pel servei d’agitació i propaganda de la Unió Soviètica per fer front a les “calumnies” –entre cometes— de Gide. Tot això ho explica molt bé Stephen Kock al seu llibre Willy Munzenberg. El fin de la inocencia També trobareu un retrat fascinant de Munzenberg a Willi Munzenberg. Una biografia política que va escriure, poc abans de morir, Babette Gross, que havia estat la seva companya durant molts anys. De Munzenberg també en parlen, en els seus llibres memorialístics, tant Arthur Koestler com Arthur London els quals, en un moment o altre de la seva vida, i amb més o menys intensitat, van estar-hi en contacte.
No és gens desencaminat que esmentem Gide i Camus, dos dels precursors, sense ells saber-ho, de la postmodernitat, en parlar de la vida i l’obra de Maria Aurèlia Capmany. Ja m’he referit a la seva relació intel·lectual amb Albert Camus. Pel que fa a Gide, quan l’any 1983 la Maria Aurèlia publica Lo color més blau, una de les seves darreres novel·les, aquest escriptor francès hi apareix d’una manera molt simptomàtica. Es tracta d’una novel·la en forma epistolar en la qual surten fins a un total de trenta-vuit corresponsals i que abasta des del dia de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona fins al Maig del 68 a París. Una novel·la ambiciosa; desordenada, com altres de la Maria Aurèlia, i plena de sentències lúcides, divertides o acusatòries sobre els escriptors catalans que no dormen prou i per això sempre estan de mal humor o sobre la seva estimada, i criticada per ella mateixa, Generació dels 70. Victòria Oliver, un dels personatges principals de la trama, en una de les primeres cartes escrita just després de l’entrada dels “nacionals” a Barcelona, explica que Octavi Trullols ha desaparegut. Al cap d’uns dies, ella decideix anar a casa seva, de fàcil entrada. Però ell no hi és; tampoc el seu nom figura en cap de les llistes de detinguts que publiquen els diaris. “¿Creus que se’n pot haver anat sense deixar ni una ratlla, sense endur-se’n ni un llibre?” —escriu Victòria Oliver a la seva interlocutora–. I continua: “Sobre la taula hi havia Le retour de l’URSS de l’André Gide. He agafat el llibre i me l’he endut.” Més endavant, en una altra de les cartes, Victòria explica com ha estat instada a confessar davant d’un tribunal militar la seva relació amb Octavi Trullols. “Va ser el meu professor de literatura a l’ Institut” respon Victòria. En la vida real, el professor de literatura de Maria Aurèlia Capmany a l’Institut-Escola va ser Ramon Esquerra, de qui ella se’n va enamorar platònicament. Professor i crític literari, el gener del 1936 Ramon Esquerra havia publicat Lectures europees on parlava de l’obra d’alguns dels grans escriptors del moment: Maurois, Malraux, Huxley, Spengler i Katherine Mansfield entre d’altres. Cridat a files, Ramon Esquerra va morir, al front, durant la retirada de l’exèrcit republicà. La referència a Le retour de l’URSS constitueix, doncs, un clar homenatge a la figura del mestre desaparegut. Però no per això deixa de plantejar interrogants. ¿Havia tingut temps Esquerra de parlar als seus alumnes d’aquest llibre de Gide aparegut justament l’any 1936? El curs acadèmic 1936-37 encara es va poder donar amb relativa normalitat a l’Institut-Escola. Per tant, és possible que Esquerra, sempre atent a les novetats més importants que es publicaven en llengua francesa i anglesa, en fes una referència més o menys extensa en alguna de les seves classes. És un llibre que va caure com una bomba i, per tant, idoni per a ser comentat a l’Institut Escola. Això voldria dir que, des del 1936 o 37, la Maria Aurèlia coneixia el pa que s’hi donava, a Rússia, i que d’alguna manera havia quedat immunitzada en relació a les preteses realitzacions del poder soviètic. Però també pot ser que aquesta referència al llibre de Gide constituís un homenatge a posteriori de la Maria Aurèlia a l’estimat professor desaparegut. Si Ramon Esquerra estava al dia de la literatura estrangera constituïa una acte de justícia, o de reparació, col·locar sobre la seva taula de treball un exemplar del llibre de Gide encara que fos amb cinquanta anys de retard.
En tot cas, en l’obra de la Maria Aurèlia trobem altres al·lusions crítiques al marxisme i a la situació de la Unió Soviètica. Dos exemples. En l’epíleg a la segona edició de La dona a Catalunya, escriu la Maria Aurèlia: “(…) No utilitzo exemples dels països socialistes perquè no en conec prou la vida, dic la vida, per poder-ne fer ni una apologia ni una crítica. La limitada experiència em diu que, a la primera fila de la direcció dels països socialistes, hi veig una nodrida representació masculina i això em fa suposar que les dones hi son a segona fila. No em satisfà prou que a la URSS, Ekaterina Foursteva sigui ministre de Cultura, com tampoc em dona l’índex de l’emancipació de la dona a l’Índia que Indira Gandhi sigui primer ministre”. I altre cop a Lo color més blau: “La noia –escriu el personatge Isabel Puig parlant d’una ex alumna seva— es diu Emilia Campins, és filla de l’advocat Campins, famós personatge d’una dreta sòlida que, com Sant Pau, ha caigut del cavall i es dedica a fer de laboralista. L’Emilia parla un català aixarnegat, és absolutament marxista-leninista –no li tocava altre remei si volia ser més conversa que son pare- i te aquell aire de “los hijos de las grandes cosas” que diria el Padre Coloma”. I en un altre fragment del llibre: “El salt de la dreta de Hegel a l’esquerra de Hegel, com se sol dir, obliga a definicions acalaratòries, verbigràcia: marxista-leninista. Per tant, s’arriba a la conclusió que l’únic enemic és el burgès reformista-liberal”.
El que fins ara he explicat es troba en el rerefons de les discrepàncies de la Maria Aurèlia amb tres dels intel·lectuals que d’una manera més clara assumeixen els postulats de la Modernitat a casa nostra, durant els anys seixanta i setanta: Josep Maria Castellet, Joaquim Molas i Manuel Sacristán. La Maria Aurèlia –nascuda, recordem-ho, el 1918– entén el franquisme com un llarg parèntesi finalitzat el qual la societat catalana, i espanyola, s’haurà d’organitzar al voltant d’aquells valors republicans que ella havia conegut de jove. Tornarà a la història, per dir-ho amb les paraules de Havel. Aquest punt de vista és compartit pel alguns dels membres de la seva generació que arribaran a exercir una influència social igual o superior. Per exemple, Salvador Espriu, nascut el 1913, o Joan Triadú, que és del 1921. Un cas diferent és el d’aquelles persones nascudes pocs anys després i que arriben a l’adolescència quan el teló d’acer del franquisme ja ha caigut sobre l’educació i la cultura del país i de l’Estat. Penso en els tres personatges que he esmentat: Manuel Sacristán (1925), Josep Maria Castellet (1926) i Joaquim Molas (1930) que podrien ser considerats tres dels intel·lectuals catalans més diguem-ne moderns i més influents. Amb cap d’aquests tres personatges la Maria Aurèlia va aconseguir entendre-s’hi. Les batalles més o menys anecdòtiques que van protagonitzar i de les quals sovint la Maria Aurèlia, i també en Jaume Vidal, en van ser les víctimes, amagaven unes discrepàncies de fons. Sacristán i Castellet van passar, en la seva adolescència, per organitzacions juvenils, o no tan juvenils, lligades al Movimiento Nacional. No pretenc pas assenyalar-los amb el dit sinó subratllar que, per més d’hora que s’adonessin de la impostura en la qual s’havien ficat –o en la qual els pares els havien ficat—, el seu punt de partida no era exactament el dels companys més grans de generació. En un moment donat, Sacristán i Castellet, cadascú per la seva banda, inicien un camí de revolta que portarà al primer, a Sacristán, a abraçar la causa del marxisme i al segon, flirtejant amb el marxisme, la causa de la Modernitat. Però la Maria Aurèlia ni és marxista ni és moderna a la manera dels tres escriptors esmentats. Ella, per exemple, mai no va creure que les aportacions de Mc Luhan o Herbert Marcuse –dos dels intel·lectuals, apadrinats i editats a Catalunya per Josep Maria Castellet– fossin realment transcendents. La frase que havia fet famós Mac Luhan — “el medi és el missatge”– la treia de polleguera perquè la considerava radicalment reaccionària i no entenia com cap esperit modern s’hi podia encaterinar. I quan Castellet va abandonar els postulats del realisme social i va abraçar la defensa de l’estructuralisme com a nova fórmula d’anàlisi de la literatura la Maria Aurèlia s’inventa, a la novel·la El jaqué de la democràcia (1972) el personatge de Joe Littlemanor que en la traducció catalana podria dir-se Pep Castellpetit. En aquesta novel·la un investigador i crític nord-americà intenta desxifrar i donar coherència a diversos trossos d’una novel·la inacabada a través d’un mètode absolutament científic com és la classificació de fragments a partir de diversos esquemes previs –és a dir, una mena d’estructuralisme– . Però no se’n surt. Haurà de ser la pròpia Maria Aurèlia Capmany, en la segona part de la novel·la, la que aconsegueixi reordenar els fragments fins a donar coherència a un relat que acaba resultant molt proper a allò que ella havia explicat en la seva obra teatral Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. El fons contra la forma, dit d’una manera esquemàtica; o el compromís contra la banalitat. Amb això no vull dir que Castellet fes malament la seva feina. No. L’obsessió de Castellet era saltar-se el teló intel·lectual que havia caigut a Catalunya, i a Espanya, el 1939 i connectar el lector d’aquí amb les modes ideològiques i estètiques més contemporànies; les que venien, sobretot, de França i d’Itàlia. En aquest sentit, va ser, en efecte, un editor “modern”. La modernitat de la Maria Aurèlia compartia, amb Castellet, la visió optimista de la història però venia de més lluny i no quedava enlluernada per idees pretensiosament globals. Respirava el liberalisme i l’eclecticisme que ella havia après a l’Institut-Escola.
També les discrepàncies de la Maria Aurèlia amb la valoració que el catedràtic Joaquim Molas feia de les aportacions crítiques de Georg Luckacs van més enllà de l’anècdota. Luckacs és el gran teòric del realisme social i, durant uns anys, Joaquim Molas el segueix al peu de la lletra. L’any 1965, en una de les poques sessions que va celebrar un efímer Congrés de Cultura Catalana, el catedràtic va presentar una classificació de novel·listes catalans contemporanis a partir dels postulats de Luckacs. La classificació comprenia quatre corrents. La primera, anomenada “Tècniques de pre-guerra (anàlisis psicològica)” quedava dividida en dues: tradicionals (Benguerel i Sales) innovadors (Capmany i Rodoreda); la segona es titulava “Evasió místico-poètica” i incloïa Sarsanedas, Calders, Perucho i Blai Bonet; la tercera es deia “Elegia d’un món perdut” i només incloïa dos autors: Villalonga i Espriu. I la quarta corrent abraçava els autors que conreaven el realisme històric: Espinàs, B. Porcel, Riera Llorca i Amat-Piniella. Maria Aurèlia Capmany dedica unes quantes pàgines de la seva primera Pedra de toc a refutar aquesta classificació que troba reduccionista. No devia agradar gaire al professor Molas que la nostra escriptora es refereix a “l’evangeli segons sant Lukacs”. L’expressió és de Joan Fuster.
En aquest context, no resulta estrany que l’obra de Salvador Espriu no acabés de ser entesa, en la seva complexitat, per la generació de crítics i estudiosos que estaven a mig fer l’any 1939. Joaquim Molas i Josep Maria Castellet s’adonen de seguida de l’ambiciosa singularitat de l’obra d’Espriu. I intenten penetrar-hi. Però no se’n surten. O se’n surten a mitges. Recordem que el tàndem Castellet-Molas havia publicat, l’any 1963, l’antologia Poesia catalana del segle XX, amb un llarg estudi introductori, que venia a establir el cànon del realisme social. Salvador Espriu i Joan Oliver quedaven situats dalt de tot. Poc temps després, concretament el 1968, apareix, també dins del catàleg d‘Edicions 62, el primer volum, dedicat a la poesia, de les obres completes de Salvador Espriu. Duu un llarg pròleg –unes 70 pàgines— en el qual Castellet abandona l’anàlisi marxista de la literatura i s’obra a uns nous camins interpretatius. En una carta escrita poc després, el catedràtic Antoni Comas comenta a Joan Fuster que aquest pròleg ha estat escrit sota el guiatge de Joan Ferraté a qui Castellet coneixia de quan tots dos escrivien a la revista Laye. Potser perquè ha passat molts anys exercint de catedràtic a Puerto Rico i Canadà, Joan Ferraté té una visió molt més clara dels límits de la Modernitat i de la Guerra Freda. El món intel.lectual anglosaxó no havia quedat gaire enlluernat, al contrari del que havia passat en els ambients francesos i italians, per les aportacions marxistes. També en relació a la redacció d’aquest pròleg Maurici Serrhima explica, en una entrada del seu dietari, que Castellet hauria consultat Jaume Lorés sobre determinats aspectes teològics presents en la poesia d’Espriu. Tota aquesta inquietud interpretativa quedarà reflectida en el treball Iniciació a la poesia de Salvador Espriu que Castellet publicarà l’abril del 1971. És en aquest llibre on es parla, per primera vegada, de la presència de la càbala en l’obra d’Espriu. El gir copernicà que Castellet imprimeix a la seva visió de la poesia de Salvador Espriu, i la literatura en general, és vista com una traïció per aquells que encara creuen en les virtuts del realisme social. És el cas de Manuel Vázquez Montalbán i José Luis L. Aranguren que posen en circulació el concepte “ética de la infidelidad”. Castellet el defensa i es defensa. I afirma que no està disposat a no canviar d’idea si creu que s’ha equivocat.
Però son tres estudiosos no pas casualment nascuts després de la guerra civil els qui acaben per donar una nova visió crítica a l’obra de Salvador Espriu i la dimensió de complexitat que li correspon. Em refereixo a Sebastià Bonet (1943), Carles Miralles (1944) i, sobretot, Rosa Delor (1943). Arribats a la maduresa intel·lectual, quan la Guerra Freda i el particular mur català i espanyol ja es troba a les acaballes, no han de fer gaire marrada per connectar amb aquell esperit republicà que venen enarborant Maria Aurèlia Capmany o Joan Triadú (1921). Joan Triadú ha estat el gran valedor de Salvador Espriu des dels primers números d’Ariel; Maria Aurèlia n’ha estat la primera biografia. Tots dos han contemplat a una certa distància els esforços dels crítics de la postguerra per situar l’obra d’Espriu en alguna càpsula interpretativa determinada. I veuen amb satisfacció com arriba una nova generació de crítics literaris més atenta a la significació autònoma de cada llibre, i a detectar múltiples i contradictòries influencies en cadascun d’ells, que no pas a dibuixar plantejaments excessivament ideològics o sociològics.
Mal vista, doncs, pels cappares de la intel·lectualitat “moderna” catalana, però no volent donar el seu braç a tòrcer, la Maria Aurèlia lluita per aconseguir un acomodament adequat en aquells anys de Guerra Freda i de franquisme i antifranquisme, on tot havia de ser blanc o negre. A finals dels anys seixanta, acabava de viure una experiència alliçonadora. La seva novel·la Un lloc entre els morts, sense dubte, la més reeixida de totes les que va escriure, es va passejar sense èxit per les editorials més importants del país. No va aconseguir publicar-la, per exemple, a Edicions 62, on manaven Molas i Castellet, i el fet que barregés història i ficció i, en el rerefons, que no s’adeqüés als principis del realisme social –és a dir, del realisme socialista– hi devia tenir molt a veure, en aquest fracàs. Finalment, la novel·la va ser publicada per Nova Terra, una editorial petita, creada per obrers de corbata cristians, catalanistes i d’esquerres. La novel·la va tenir un gran èxit de crítica i de públic i va guanyar el premi Sant Jordi del 1968 que aquell any es donava a una obra ja publicada. Al cap de poc temps, l’editorial va ser assumida per Anton Cañellas, dirigent de la clandestina Unió Democràtica, amb l’objectiu de contrarestar tant les prohibicions franquistes que afectaven de ple els drets de la llengua i la cultura catalanes com la influència creixent dels intel·lectuals i editorials marxistes que Cañellas, lògicament, veia de mal ull. La idea era crear un holding editorial, una mena de tercera via i per això Cañellas també es va fer responsable de la revista Oriflama. Doncs bé, la Maria Aurèlia, que mai no havia amagat la seva condició de dona d’esquerres i d’atea, va col·laborar de forma decisiva en aquestes dues iniciatives. Cañellas la va fer responsable de les pàgines culturals de la revista –i jo ho puc explicar bé perquè n’era el director— i li va oferir la direcció de la col·lecció J.M. de novel·la dins del catàleg de Nova Terra. I ella va acceptar, encantada. Així va aconseguir tenir veu pròpia dins del concert dels editors catalans. Una veu pròpia d’esquerres però independent tant respecte a Edicions 62, amb qui ja hem vist que no s’entenia, com enfront de Xavier Folch, un editor que la Maria Aurèlia veia amb molt recel. Folch era el representant del PSUC a l’Assemblea d’Intel·lectuals i editor, per exemple, del primer volum de l’obra completa de Joan Brossa i les cançons de Raimon. Totes dues obres duien un pròleg escrit per Manuel Sacristán, l’intel·lectual més decisiu en el procés de marxistització del país, i del qual en Xavier Folch no n’era sinó el braç executor. El recel de la Maria Aurèlia també afectava un personatge aleshores tan llegit com Manuel Vázquez Montalbán. El mes de febrer de 1974 Vázquez Montalbán va dedicar un dels seus articles a Triunfo a denunciar l’acomiadament de la periodista Amparo Moreno per part de l’empresa editoria d’El Noticiero Universal i va posar aquest acomiadament al costat del de l’equip directiu d’Oriflama –Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria– per part d’Anton Cañellas. Obrers periodistes defensors de la llibertat d’expressió víctimes dels interessos dels patrons propietaris i de burgesos catalanistes. Cañellas es va sentir ofès. Ell, a Oriflama, no hi havia anat a guanyar diners sinó a posar-n’hi. I els posava empès per una doble causa: salvar per a la cultura catalana una revista i una editorial que havien entrat en crisi i defensar uns valors democràtics i catalanistes. En aquesta aventura Cañellas hi perdrà molts diners. De la seva butxaca. En posarà tants que acabarà, al cap d’uns anys, tancant la revista i traspassant l’editorial. La Maria Aurèlia veu arribada l’ocasió de passar comptes amb Vázquez Montalbán. I escriu un article de rèplica que vol que Triunfo publiqui. Però Vázquez demana a la revista que no ho faci. No vol ser desmentit des de l’esquerra. Té raó. No li convé gens. I prefereix escriure ell mateix un article de rectificació que surt unes setmanes després, concretament en el número de Triunfo corresponent al 9 de març de 1974.
Un darrer episodi. El Departament de Cultura de la Generalitat neix amb el primer govern Pujol. Max Cahner n’és nomenat conseller. A mitjans de legislatura esclata una crisi a propòsit d’una suposada censura a una obra teatral que s’havia d’estrenar, i que finalment es va estrenar: Els Beatles contra els Rolling Stones. Xavier Folch, diputat president de la comissió de Cultura del Parlament de Catalunya, i Josep Maria Castellet, frustrat conseller de Cultura perquè el PSC no ha guanyat les eleccions, aprofiten l’ocasió. En Folch organitza una moció de censura contra el govern Pujol; Castellet mobilitza els intel·lectuals i els diaris que li son propers. El govern de Pujol pot trontollar perquè els diputats de la UCD, de qui depèn la majoria, s’apunten al carro. Es produeix, però, una reacció. I un seguit d’intel·lectuals, entre ells pràcticament tots els Premis d’Honor, signen un manifest a favor de Cahner. Entre els primers signants també hi figura Maria Aurèlia Capmany.
Abans he dit que ens falta una història del pensament intel·lectual català que s’ocupi, si més no, del període franquista. Si algun dia s’escrivís aquesta història caldria dedicar un o més capítols a la relació existent entre els intel·lectuals antifranquistes i la Guerra Freda. Aquest és un tema tabú que la generació d’historiadors que avui dia encara ocupa o segueix tenint influència en càtedres i centres de reflexió intel·lectual, no té gaires ganes de tocar. Ho comprenc perquè aquest és un país petit on, com ja he dit altres vegades, tots ens acabem trobant a l’ascensor. Però per això mateix la figura de Maria Aurèlia Capmany em mereix tan de respecte. Perquè va ser capaç de lluitar contra les impostures transparents del franquisme però també contra les impostures, més subtils però igualment presents, d’una certa modernitat que ella sempre es va negar a compartir.
Moltes gràcies!
Simposi Trias sobre Maria Aurèlia Capmany.
Càtedra Ferrater Mora de pensament contemporani. 9 desembre 2018
Em sento molt honorat per haver estat convidat a presentar les memòries del notari Espriu. Però, a la vegada, i des de que vaig acceptar la proposta de Montserrat Caba, he estat sota els efectes d’un pànic controlat perquè de seguida he tingut la impressió d’haver-me posat en un terreny relliscós. Només un exemple: les memòries del notari, tot i el seu interès, han trigat més de trenta anys en publicar-se en una edició venal.
Però un cop acceptada la proposta no s’hi val tirar enrere de manera que intentaré explicar perquè aquestes Memòries resulten tan i tan interessants. La primera cosa que cal dir és que avui no presentem un llibre sinó dos; inclosos, evidentment, en un sol volum. La biografia del notari Espriu escrita per Agustí Espriu ocupa les primeres 150 pàgines del llibre; les memòries pròpiament dites del notari les 130 restants. Però, a la vegada, la primera part del llibre es podria dividir perfectament en dues. La biografia del notari, amb la panoràmica de l’Arenys vuitcentista al fons; i les biografies dels llinatges més notoris d’Arenys i que ens endinsen de ple tant dins la història de la vila com en la vida d’alguns dels personatges més sobresortints de l’obra de Salvador Espriu. En aquest punt, tots, o molts, dels qui esteu asseguts en aquesta sala en sabreu més que jo. Perquè el que ha escrit Agustí Espriu és una història d’Arenys que serà fàcilment reconeixible per a tots aquells que hi heu nascut o que hi viviu. També em sembla que val la pena subratllar que amb aquest llibre Agustí Espriu culmina la feina començada amb Aproximació històrica al mite de Sinera, publicat el 1983, i del qual és coautor al costat de Nuria Nogueras i Maria Assumpció de Pons; i continuada, la feina, en la segona edició d’aquest llibre, ja signada únicament per ell, i publicada, corregida i augmentada, l’any 2010. Tots aquests treballs estan íntimament lligats amb la biografia que sobre Salvador Espriu va publicar el mateix Agustí l’any 1996. Aquesta biografia, i la de Maria Aurèlia Capmany, publicada el 1972, són dos treballs molt ben fets i que jo vaig fer servir a dojo –tal com reconec en el capítol d’agraïments— en el meu llibre sobre Salvador Espriu.
Però entrem, ja, en els punts conflictius que son aquells que ens permetran una reflexió més arriscada, i per tant més seductora, sobre el llibre que avui presentem. Tant en la biografia del notari, com en les notes que acompanyen el text de les seves memòries, l’exercici de clarificació de fets i personatges és exhaustiu. Des de fora, des del que no coneixem a fons la història d’Arenys i dels seus personatges, fa la impressió que l’Agustí no s’ha deixat cap botó per cordar. Mols escriptors desitjaren ser objecte d’aquesta mena de treballs. O no. I aquí comença el conflicte. Una de les sorpreses que me’n vaig endur mentre preparava la biografia de Salvador Espriu va consistir en adonar-me que el poeta s’irritava contra els estudiosos, o crítics, que s’aproximaven força a la comprensió de la seva obra i que, en canvi, mantenia una absoluta indiferència envers aquells que no l’entenien en absolut. El cas més clar el trobo en la seva reacció davant les crítiques que va rebre la primera representació de Primera història d’Esther, en sessió única, el 13 de març de 1957 al Palau de la Música Catalana per part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. L’estrena va merèixer un considerable nombre de crítiques. Antonio Martinez Tomás, des de La Vanguardia, i Luis Marsillach, des de Solidaridad Nacional, van escriure autèntiques bajanades. Per al primer Primera història “tiene [la apariencia] de algo singularmente extraño y caprichoso, que si bien en algunos momentos sorprende y atrae en general mas bien desorienta y aburre, sin permitir que el publico capte su simbolismo, su intención o lo que sea”. Marsillach tampoc no es quedava curt: “¿Entretenimiento bufo? ¿Bufonada literaria? ¿Alegre y desenfadado experimento intelectual? Lo que ustedes gusten. Probablemente Espriu se ha divertido escribiendo esto. Y el público, a juzgar por su actitud entusiasta, también. Enhorabuena a todos. Y como Espriu continuará siendo un excelente poeta… Pues aquí no ha pasado nada”. Amb molta diferència sobre totes les altres, la crítica més documentada, i més encertada, és la que publica Celestí Martí Farreras a Destino. Martí Farreras devia ser l’únic crític de Barcelona que abans de l’estrena ja coneixia l’obra “leída y releída ya mucho tiempo atrás” segons ell mateix diu en l’esmentada crítica. Martí Farreras afirma que Primera història d’Esther es “una de las obras más extraordinarias y personales de nuestra joven literatura, con todo su vigor, su feroz y desbordante pureza idiomática, su fabuloso clima de contrastes (…), su violencia sarcástica y su intención subterránea”. Només hi posa una objecció: l’obra es fa difícilment comprensible per a un públic majoritari que no n’hagi llegit, abans, el text. Es tracta d’una objecció discutible però, en tot cas, digne de tenir en compte. I que no obsta perquè el crític proposi una nova representació, un gest valent tenint en compte la situació d’a legalitat de l’Agrupació Dramàtica. Doncs bé, durant les setmanes següents es publiquen sobre el tema fins a tres cartes a Destino. Les dues ultimes estan dirigides contra el crític Martí Farreras. Aquesta segona carta està signada per per “Un grupo de espectadores no todos doctores en Filosofía”, en al·lusió al selectísimo publico del qual havia parlat Martí Farreras, i no només s’ataca el text de Martí Farreras sinó que a ell mateix se’l titlla “d’oportunista” comparant-lo amb els que, en el seu moment, havien afirmat que el teatre de Shakespeare “era una lata”. La tercera carta està signada per un tal L.S.Creus el qual afirma haver-se pres la molèstia de “revisar una a una las palabras más o menos inusitadas que aparecen en Esther”. Totes elles, excepte cinc o sis, i un parell de dialectalismes, surten recollides al Fabra. Sorprèn la saviesa lingüística d’aquest lector… una saviesa potser només comparable a la del propi Espriu. Vint-i-cinc anys abans el poeta havia reaccionat amb una irritació semblant quan Cèsar August Jordana havia criticat, amb arguments justos, les mancances diguem-ne gramaticals d’Aspectes.
Un dels punts de semblança entre Josep Pla i Salvador Espriu és que, per a ells, la literatura ho és tot. El compromís amb la seva obra és total i goso dir que, per raons literàries i extra-literàries sobre les quals podríem especular llargament, aquest compromís passa fins i tot davant del que en podríem dir l’existència. Viuen per i per a la literatura, per i per a l’obra que estan fent. En això, Nèstor Luján observa, amb lucidesa, la diferència entre Pla i Sagarra. Sagarra –diu– era massa vital per prendre el temps en picabaralles amb altres escriptors. “Li interessava més explicar què era una becada i, si podia ser, menjar-se-la”. La vida per davant de la literatura.
Espriu devia pensar que cap crític tenia dret a ensenyar, al públic, els budells de l’obra que amb tanta tenacitat estava construint. L’obra havia d’arribar en estat pur al lector per tal que aquest s’enfrontés al seu misteri amb tots els fils per desenredar. És comprensible, doncs, que no tingués gaire interès en la publicació de les Memòries del seu pare. En una primera lectura, al lector atent se li poden encendre totes les alarmes. En el text dictat pel notari Espriu no només hi trobem alguns dels noms i dels personatges que el fill farà sortir en els seus poemes, en les seves proses o en les seves obres de teatre sinó dues coses tan o més essencials: la mirada sobre el món i l’aroma d’una època. Després, en una lectura més atenta, el lector s’adonarà –i així ho subratlla l’Agustí Espriu en l’estudi que avui presentem— que les memòries del notari Espriu estan dictades “en plena guerra civil” i que alguns dels personatges que hi surten ja apareixen en les obres que el seu fill Salvador ha publicat abans del 1936. Continua, doncs, essent encertada la idea que aquests personatges Salvador Espriu els va conèixer d’adolescent, a través del que d’ells se’n deia a les tertúlies que el seu pare organitzava a casa seva. El mon d’Espriu neix, en bona part, d’aquelles tertúlies que el futur escriptor devia escoltar amb fruïció, amb les orelles ben dretes i registrant mentalment aquell torrentada d’ oralitat protagonitzada per capitans retornats de les Amèriques, captaires que formaven part del paisatge urbà d’Arenys i parents i amics les vides dels quals quedaven convertides en excitants biografies. Tot això no treu que en les memòries del notari no descobrim un escriptor; un gran escriptor; i, sobretot, un escriptor que, en determinats paràgrafs, podríem dir que fa ben bé de progenitor. La seva visió desencisada i distanciada del món, la seva capacitat per descriure, des d’un cert aire de superioritat, les persones i els personatges que, en un moment o altre, han format part de la seva vida quotidiana, la vigoria de les descripcions… Sí. Els testos s’assemblen a les olles i la possibilitat que els especialistes i crítics ho comprovessin no devia fer gaire gràcia a l’escriptor Salvador Espriu.
Intentem, doncs, comprendre la seva reacció quan al 1983 apareix l’Aproximació històrica al mite de Sinera, un llibre en el qual els seus autors descobreixen la identitat real dels personatges arenyencs presents en l’obra d’Espriu. Tot un escenari imaginat, ple de personatges fascinants en el seu misteri, en les seves contradiccions, en la seva manera de fer; un escenari construït lentament, amb el pas dels anys, constantment modificat, queda a la intempèrie, exposat a la vista de tothom amb la mateixa manca de bellesa que pot tenir la radiografia de la dona, o de l’home, més bells d’aquest món. És clar que una operació semblant no ha estat la primera ni serà l’última en la història de la literatura perquè, en aquest món, cadascú fa la seva fina. L’escriptor, escriure; el crític i l’estudiós, descobrir-ne els secrets més amagats.
Jo, d’aquesta història, i permeteu-me aquest excursos personal, en vaig sortir indirectament beneficiat. El 2 de desembre de 1984 el diari Avui inaugurava un Suplement del Diumenge dedicat tot ell a temes literaris i artístics. Les pàgines amb paper setinat i color, pagades per la Direcció General de Joventut, li donaven una presència molt agradable. Com a responsable d’aquest Suplement, jo volia començar amb una traca. I la traca me la va facilitar l’amic Eudald Solà: publicaríem un conte inèdit de Salvador Espriu, i això era una cosa que no estava pas a l’abast de tots els diaris de Barcelona. El conte va ser “Pas i noticia de la Trinquis” que, com molt bé explica Agustí Espriu en el seu llibre, venia a ser una rèplica al treball que ell ,Nuria Nogueras i Maria Assumpció de Pons acabaven de publicar. La “punyalada”, com escriu l’Agustí, arriba al final de la narració quan Salom, l’alter ego del poeta, conversa amb Efrem Pedagog, un pedant titella, caricatura d’Eugeni d’Ors. En acomiadar-lo a la porta de l’ascensor, Salom no s’està de dir-li: “Vigili ara de no topar amb algun carta blanca de professional de la navalla”. Deu n’hi do!
Però si anéssim al fons de la qüestió veuríem que amb la seva enrabiada Espriu el que vol és fugir de quedar encasellat en l’anècdota local. L’aspiració suprema de tot creador és ser capaç d’escriure, pintar, dibuixar o compondre peces que aconsegueixin un interès universal; que arribin a la categoria d’arquetips. Per a fer-ho, sovint utilitzen el material que tenen més a prop, aquell que coneixen més directament. Posaré quatre exemples prou contundents. Per enderrocar tota la tradició novel·lística del XIX, i actualitzar l’Odissea d’Homer, Joyce usa un escenari absolutament local: Dublín, el 16 de juny de 1904. (Leopold Bloom). El mateix fa Picasso quan vol girar com un mitjó la història de l’art. Pren com a model les prostitutes del bordell del carrer Avinyó, al costat de casa seva, que ell devia visitar sovint. Joan Miró actua igual en el quadre La Masia i, més recentment, Woody Allen aconsegueix triomfar a Europa explicant-los les dèries i misèries dels progres de Manhattan o de Brooklyn. Espriu fa la mateixa operació. Agafa d’allò que té més a prop, els personatges d’Arenys que ha sentit explicar a les tertúlies del seu pare, i els converteix en figures d’interès universal. Aquest és, per exemple, el cas de Plem, un bandoler que va existir de veritat, mort pels guardes rurals a principis del segle XX, que Espriu ja fa sortir a Laia i que és el protagonista del primer conte d’Aspectes. Plem rapta Maria del Roser, “hereva d’unces i de bestiar, de vinyes, conreus i suredes”, ella cedeix a l’abraçada i es lliura a l’amor prohibit. Quan ell, finalment, queda adormit ella, després d’uns moments de meditació, pren d’una revolada la destral del Plem i el mata. No és una història nova sinó una adaptació de la història que l’Antic Testament explica al Llibre de Judit. Judit, heroïna jueva, talla el cap d’Holofernes el general que assetja Betúlia perquè els israelites es neguen a sotmetre’s a la voluntat de Nabucodonosor. L’episodi ha estat tractat, entre d’altres, per Rafael, Tintoretto, Caravaggio i Goya a partir de la revindicació que en va fer Artemisa Gentileschi l’any 1620 en el seu quadre Judit decapitant Holofernes. També en parla Jorge Semprún en una de les seves novel·les. Però Espriu, com Joyce, actua també en direcció contrària. Si Joyce agafa l’Ulisses clàssic i el converteix en un ciutadà irreverent del Dublín de principis del segle XX, Espriu pren Ariadna i la incardina en els escenaris de Sinera amb el propòsit de fer-la contemporània. I el mateix fa amb Antígona, transformada en metàfora de la nostra guerra civil.
Què tenen en comú tots aquests escriptors i artistes? Que, tot i que, com en el cas de Joyce i Picasso, alguns ja havien començat a destacar abans de 1914, el seu gruix de creació és de després de la I Guerra Mundial. I el conflicte ha canviat Europa de tal manera que si es volen salvar els mobles, és a dir, els clàssics, que són aquells autors que donen continuïtat a una cultura, no es pot seguir escrivint com abans. El terratrèmol ha estat d’un abast fins aleshores inimiganible. Els mites fundacionals de la nostra cultura, i els clàssics només podran continuar interessant si son baixats dels seus pedestals i barrejats amb la humanitat desesperançada que ha sobreviscut a la Gran Guerra a costa de veure desaparèixer valors morals i institucions que semblaven eterns. Només cal llegir Stefan Zweig per comprovar de què parlo.. I aquest és el punt de connexió entre Joyce i Espriu, per exemple. I això és el que fa que Espriu utilitzi personatges locals, com el Plem, per projectar-hi arquetipus universals, com Judit; o a l’inrevés, que triï personatges literaris universals, com Esther o Antigona, per actualitzar-los i fer-los interessants, necessaris, al públic contemporani.
És en aquest context que cal emmarcar les relacions entre Carles Riba i Salvador Espriu. Riba encara té els clàssics posats dalt del pedestal. Espriu els baixa i els fa caminar pels indrets enfangats de Sinera. En aquest sentit, podem dir que l’un és continuador de l’altre. Amb una gran trencadissa entre mig, és clar. I amb la dificultat afegida que, en aquest cas, Espriu no podia matar el pare d’una forma explícita perquè l’un i l’altre tenien prou feina en defensar-se de l’enemic comú que els impedia una cosa tan elemental i tan justa com poder practicar, sense prohibicions, el seu ofici d’escriptors.
Moltes gràcies!
Arenys de Mar. 30 de novembre del 2018
Va ser Edgar Morin el qui ens va advertir, després de la caiguda de la Mur, que entràvem a l’època de la complexitat. I uns anys després, Tony Judt ens feia veure que ja no podíem recórrer a cap pretesa doctrina objectiva per interpretar episodis històrics o actuals. En l’intent d’entendre la història, les receptes màgiques han deixat d’existir. El llibre Sabotatge contra Franco. Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra, que acaba de publicar Joan Safont, amb pròleg de Jordi Amat, participa de ple en aquesta reivindicació de la complexitat. La lluita antifranquista no va ser només una lluita entre “bons” i “dolents” –tot i que hi va haver bons i dolents; víctimes i botxins— sinó, entremig, va aparèixer una matisada gama d’actituds i iniciatives, algunes d’elles protagonitzades per grups socials que, durant la guerra civil, i immediatament després, havien donat suport al govern del dictador. Aquest punt de vista no és nou tot i que és la primera vegada que es presenta amb voluntat d’abastar el conjunt del període –de 1939 a 1975— i de fer-ho de forma explícita, reivindicant una diguem-ne tercera via fins ara limitada a figures o episodis concrets. En aquest sentit, és just que Joan Safont dediqui el seu estudi a Albert Manent perquè ell va ser el qui va documentar i narrar la persecució, que va comportar morts, presó i exili, de molts dels dirigents de la Lliga Regionalista o d’altres partits i organitzacions de dreta durant la guerra civil. I no esmento la persecució i assassinat de capellans i religiosos perquè aquest era un tema ja més conegut, quantificat i documentat. En la mateixa línia cal situar els treballs de Solé Sabaté i Joan Villarroya sobre la violència a la rereguarda que trencaven, per dir-ho així, el mite la innocència republicana. O l’excel·lent biografia de Josep Maria Muñoz sobre Jaume Vicens Vives, un dels personatges protagonistes del relat de Joan Safont. Esmento aquests treballs a tall d’exemple.
Cada cas és cada cas. Vull dir que la compaginació entre la voluntat d’assolir, o conservar, una bona situació professional i social sense desaprofitar les estructures i els avantatges que proporcionava el franquisme, d’una banda; i el protagonisme o col·laboració en accions a favor de la cultura catalana i de la democratització social, de l’altra, presenten característiques diferents en cadascun dels personatges que surten al llibre. I, dins de cada personatge, no és el mateix allò que es pot fer i es vol fer al 1940 que al 1975. En aquest sentit, un dels aspectes més fascinants del llibre és comprovar les relacions i complicitats entre grups aparentment distants. Tornem, per exemple, a la figura de Vicens Vives. Primera contradicció: sonava com a possible ministre i, a la vegada, com a president d’un futur govern democràtic català. I això era així perquè, tal com escrivia Nèstor Luján en l’article necrològic que li va dedicar: “Estaba entre nosotros como un hombre fundamental de un presente pleno y de un futuro incalculable”. Jaume Vicens havia connectat, com molt bé explica Safont en el seu llibre, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas, exiliat a Saint Martin le Beau. Tots tres imaginaven, i en certa manera dissenyaven, aquest “futur incalculable” del qual parla Nèstor Luján. Però, a la vegada, pel Mas Pla es deixava caure, els caps de setmana, l’economista Joan Sardà Dexeus, lligat amb els pro-nois que havien començat a treballar com a economistes a l’empara de Francesc Cambó. Sardà Dexeus, de conviccions catalanistes i republicanes, s’hi deixava caure, a casa de Josep Pla, els caps de setmana perquè els dia de cada dia es dedicava, i hi va reeixir, –només heu de llegir el que en diu Paul Preston en la seva biografia sobre Franco— a modernitzar l’economia espanyola. Amb una mà, doncs, apuntalava el franquisme; amb l’altra, feia sortir el conjunt del país de la pobresa i, per tant, facilitava el futur adveniment de la democràcia. I, pesi a qui pesi, ho feia a partir de les receptes del Banc Mundial, del qual ell era l’home de confiança a Espanya.
Potser perquè conec l’episodi m’ha alegrat la reivindicació que en Joan Safont fa dels burgesos catalans que van crear Òmnium, que hi van abocar molts diners de la seva butxaca i que van patir amenaces i represàlies. Tard o d’hora es publicarà la correspondència d’alguns d’aquests dirigents i aleshores es veurà que la seva posició no va ser gens fàcil. Els atacava tant un company de classe social com era Mariano Calviño, màxim factòtum del franquisme a Barcelona, com els articulistes anònims del PSUC des de la revista “Nous horitzons”. I el propi president Tarradellas, com ja és prou conegut. Però no només aquells burgesos d’Òmnium van dur a terme una tasca benemèrita, en el camp de la cultura sinó també –o sobretot— extraordinàriament eficaç, entre altres coses, perquè es van refiar de persones expertes com, per exemple, o sobre tot, Joan Triadú. Això no vol dir que les fàbriques tèxtils d’alguns d’ells deixessin de fabricar uniformes per a l’exèrcit espanyol.
El llibre de Joan Safont resulta fascinant per les persones que presenta, pels episodis que explica i per la línia de continuïtat, versemblant, que és capaç de construir. Com ell diu en el primer capítol –el dedicat a l’any 1939— durant aquests llargs anys de postguerra es passa dels gestos de resistència a les estratègies de sabotatge. Entre els primers, la represa de les sessions acadèmiques (privades) de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1942; entre les segones, la presentació de Raimon i Salomé al Festival de la Canción Mediterránea, l’any 1963, i el seu triomf inesperat (per als organitzadors). En aquesta evolució hi jugaran un paper fonamental les Festes d’Entronització de la Mare de Deu de Montserrat (1947); el Grup Torres i Bages (1950); la revista Destino (1958); la Nova Cançó (1968), la Fundació Jaume Bofill (1970) o el Barça (1974). I personalitats com ara Joan Sales, Raimon Galí, Salvador Millet i Bel, el ja esmentats Jaume Vicens, Josep Tarradellas i Josep Pla; Jordi Pujol; Santiago Nadal; l’abat Escarré; els germans Valls Taberner; i Josep Maria Vilaseca Marcet, entre d’altres.
Aquest era un llibre necessari i gràcies a la precisió de les dades que aporta, i a la seva bona redacció, s’ha convertit en un llibre fonamental. Ja no es podrà escriure sobre la societat catalana durant el franquisme sense tenir en compte la importància d’aquesta tercera via que presenta Joan Safont. Per als mes joves resultarà una font d’informació fiable, reivindicadora de la complexitat de tota situació política i social. Els qui, com jo, vam sortir al món a meitat dels anys seixanta, corríem el perill, com Fabricio a del Dongo a la batalla de Waterloo, de només haver vist les potes del cavalls que teníem davant nostre. Aquest llibre ens ofereix una perspectiva global d’una part de la societat catalana durant el període franquista; una perspectiva que confirma hipòtesis i amplia horitzons.
Revista de Catalunya, 302. Abril, maig, juny del 2018.
Distingides autoritats, amigues i amics:
Quan l’estiu del 1964, amb 17 anys, vaig entrar a treballar a El Noticiero Universal –per cert, sense cap mena de contracte— la meva primera ocupació va ser baixar les quartilles que escrivien els redactors al taller per tal que els linotipistes les convertissin en ratlles de plom. D’aquesta tasca en deien fer de “cuartillero”. En aquell moment, resultava totalment inimaginable, per a mi, un acte com el d’avui. Per començar, doncs, el meu emocionat agraïment a les persones que han decidit atorgar-me aquest guardó.
El món, i el món del periodisme, ha canviat molt des d’aquell 1964. La tecnologia ha deixat sense efecte alguns dels principis de la professió que semblaven més incommovibles. Ara, el ciutadà ja no pateix les conseqüències d’una manca d’informació –controlada per cinc grans agències—sinó d’un excés d’informació que propicia l’aparició i consolidació de les “fake news” i altres novetats tant o més escandaloses des de la mirada del periodisme clàssic. De vegades penso que la societat en general, i els periodistes en particular, ens trobem en el mateix punt en què la humanitat es va trobar en el moment de l’invent de la roda: entusiasmats per l’invent però alhora sense saber ben bé què hi podem transportar; o què hi hem de transportar. Al metro, a l’autobús o a casa passem hores extasiats mirant de trobar totes les aplicacions possibles a l’invent com si l’important no fos allò que la roda ens permet transportar sinó els enginys que fan possible que la roda doni voltes.
Fa uns anys, un amic meu, més o menys de la meva edat, va entrar en crisi quan en una reunió de col·legues algú el va presentar com “especialista en continguts”. És que pot existir alguna mena de periodisme que no sigui de continguts? Obrim la tele, la ràdio i fins i tot alguns diaris i comprovarem que sí. Que per a l’exercici de la professió ara sovint et demanen, més enllà o més ençà dels continguts, bona presència física, certa capacitat histriònica, unes quantes gotes de frivolitat i, sobretot, que siguis expert en l’art de fer funcionar els invents –les noves rodes– que possibiliten la transmissió instantània de la informació.
Seria, però, injust pensar que el món del periodisme d’ahir era un món millor que el d’avui. No. Ni Catalunya, ni Espanya estaven en una situació millor que la d’ara. Espanya vivia sota una dictadura que, com molt bé explica Paul Preston, basava l’exercici del poder en la crueltat i la corrupció, que són les dues estratègies de victòria que Franco havia aprés al Marroc. De crueltat, per fortuna, als diaris no n’hi havia gaire –o jo no en vaig patir— però la corrupció constituïa, en efecte, un dels puntals bàsics del règim i a les redaccions dels diaris de Barcelona hi va muntar campament sense gaires manies. Per això vull aprofitar aquest acte per retre homenatge als periodistes que, a finals dels anys seixanta, es van decidir a constituir el Grup Democràtic de Periodistes que més enllà de les actuacions concretes, va ser expressió de la voluntat de tornar al nostre ofici la seva dignitat. Ells van ser el mirall, i en molts casos els protectors, dels periodistes que en aquell moment ens vam incorporar a la professió. El Grup Democràtic de Periodistes ha estat estudiat per Joaquim Roglan, professor d’aquesta Facultat, primer periodista honorat amb el títol de Mestre de la Comunicació i, per a mi, sobretot, un bon amic.
Més enllà de les seves conviccions ètiques i democràtiques, quin era el punt comú entre tots aquests periodistes? Molt senzill: eren, entre la seva generació, els millors; els més bon professionals; i, per tant, els més útils i necessaris per fer sortir cada dia els mitjans de comunicació en els quals treballaven. Si no hagués estat així, si no haguessin estat necessaris, els haurien acomiadat a la primera mostra de disconformitat que haguessin gosat expressar. Nosaltres, els periodistes, circulem pel món, i per les empreses que ens paguen, sense xassís, és a dir, sense protecció de cap mena. Hem d’intentar explicar la veritat del que passa però ho hem de fer procurant mantenir la feina un mes rere un altre mes. Per això, és tan important la nostra formació. La formació que rebem a les Facultats i la formació continuada que nosaltres mateixos ens proporcionem al llarg de la nostra vida professional. Un periodista format no només serà un periodista més ben preparat sinó que aquesta formació li farà d’escut davant possibles ingerències
En els nostres debats professionals està molt de moda, ho ha estat sempre, parlar de la llibertat d’expressió, i queixar-nos de les traves que se’ns posen a l’hora d’exercir-la. D’acord. Hem de lluitar a favor de la llibertat d’expressió però no podem esperar que aquesta ens sigui donada d’entrada. És com si el davanter es queixés que els defenses li impedeixen dur a terme la seva funció. Té raó, és clar. Sense defenses els gols serien més fàcils de marcar però els defenses formen part del joc i l’obligació del davanter consisteix en ser prou hàbil per superar-los sense queixar-se si no ho pot aconseguir. I com podem aconseguir, nosaltres, marcar gols? Formant-nos. Fent-nos necessaris, fins allà on puguem, per a la bona marxa de les empreses en les quals treballem. No hi ha és clar, una fórmula màgica per assegurar la nostra formació. Però potser podem partir d’una de les reflexions que Josep Pla fa en l’homenot que dedica a Salvador Espriu: “La xafarderia és la sal de la vida (…) perquè la cultura no és més que xafarderia”. On diu xafarderia poseu-hi curiositat i potser la frase quedarà millor. La curiositat com a motor de la nostra activitat periodística. I com l’exercirem aquesta curiositat? Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar. Activitats que, cap d’elles, demana gaires diners.
Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar ens servirà per poder exercir la nostra professió. I en què consisteix la nostra professió? A mi m’agrada pensar que la nostra professió consisteix en intentar entendre el món cada matí i explicar-lo de la forma més clara possible. Entendre el món. No jutjar-lo, ni fiscalitzar-lo, ni molts menys posar-lo sota sospita. Explicar-lo en la seva complexitat. I això val tant per a la petita notícia local com per als grans esdeveniments que trasbalsen el món. Aquesta capacitat d’explicar el món és el que fa gran el periodisme. Penso, per exemple, en les cròniques d’Eugeni Xammar sobre l’ocupació del Ruhr per part de les tropes franceses –i allà entenem com va créixer la popularitat de Hitler entre una part de la població alemanya–; o en el llibre que Arthur Koestler va escriure després d’haver viatjat per Rússia en els primers anys de triomf soviètic –un dels més dolorosos trajectes de la utopia a la realitat–; o en els textos de Jorge Semprún sobre el seu pas per la Resistència francesa, el camp de Buchenwald i el Partit Comunista Espanyol. Per entendre el que ha estat el segle XX europeu ens serveixen molt més les vivències escrites sovint en forma de periodisme que les elucubracions intel·lectuals de tants i tants teòrics que no es van moure de casa seva o de la seva aula universitària.
De vegades podem tenir la temptació de pensar que allò que passa a casa nostra no està connectat amb el que passa a la resta del món. I això no és així. Si volem entendre realment el que passa a casa nostra hem d’entendre el que passa al món, i a l’inrevés. En aquest punt, no podem oblidar que el periodisme comença allà on acaba la història. Nosaltres hem d’informar de la tempesta mentre la pluja va caient, i nosaltres ens trobem al mig. Quan la tempesta ha escampat, l’historiador, des de dalt del turó, ens explica i analitza, a posteriori el que ha passat. Per això, el periodisme quan l’encerta, o l’endevina, té tant mèrit. Perquè ha d’informar de coses que encara estan passant, de les quals molt sovint se’n desconeix, en aquell moment, el seu abast exacte. I la història també ens serveix per entendre més bé el present. És evident, per exemple, que per bé o per mal, l’actual procés polític que està vivint Catalunya té un punt de connexió amb els Fets d’Octubre de 1934. O cal saber el preu que la II República va pagar pel fet que una part de la dreta espanyola no acceptés el nou règim –i el preu va ser, en certa manera, la guerra civil– per entendre millor perquè ara la ultradreta forma part del sistema polític espanyol, amb les conseqüències que tots coneixem.
Jo vaig començar a exercir aquesta professió des de l’esglaó més baix. A mesura que he anat pujant per l’escala de pintor del periodisme he pogut tenir una visió més panoràmica, més flexible, més complexa de la realitat. Vinc del periodisme del carrer, de quan havia de sortir cada dia a omplir dues quartilles, i n’estic orgullós. El periodisme m’ha donat grans disgustos però també grans alegries. L’acte d’avui, no me n’amago, forma part d’aquestes grans alegries. Moltes gràcies, de nou, a tots els que l’heu fet possible i a tots els que heu tingut la gentilesa d’escoltar-me.
Premi Mestres de la Comunicació. Universitat Ramon Llull, 18 desembre 2017.
El 15 de juny de 1933 salpava del port de Barcelona el vaixell Ciudad de Cádiz. A bord hi viatjaven prop de dos-cents universitaris, entre estudiants i professors, provinents, de forma majoritària, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense. El degà d’aquesta Facultat, el catedràtic Manuel García Morente, havia estat l’organitzador directe del viatge i ara en seria, durant els quaranta cinc dies que va durar, el seu responsable màxim. Els creueristes catalans foren dinou, també la majoria estudiants de Filosofia i Lletres. Es tractava d’un viatge d’estudi per la Mediterrània durant el qual els universitaris van visitar les mostres més importants de les civilitzacions que hi han nascut, en un programa molt dens que incloïa ciutats i ports d’Itàlia, Grècia, Turquia, Palestina, Egipte i el nord d’Àfrica. Durant l’estada a bord, els estudiants tenien l’obligació d’assistir a les classes magistrals que sobre els llocs que anaven a visitar impartien alguns dels professors més il·lustres de cada matèria, també embarcats en el vaixell; i la Facultat de Filosofia i Lletres de Madrid va organitzar un concurs per premiar el millor dietari escrit durant el viatge.
Aquest any 2017 el fill d’un dels estudiants que van participar en aquell creuer ha publicat el dietari, fins ara inèdit, del seu pare. Es tracta de Jordi Maluquer de Motes, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UAB. El llibre porta per títol L’arqueòleg Maluquer de Motes i el creuer per la Mediterrània de 1933. (Eumo Editorial, gener 2017). El text està organitzat en tres parts. La primera consisteix en una biografia (100 pàgines) de Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915 – 1987), un dels arqueòlegs més eminents del país, membre de l’anomenada Generació del 36 que ve a ser l’equivalent català de la Generación del 27. Finalment catedràtic a Barcelona, Joan Maluquer va posar en marxa, a finals dels anys seixanta, el pla d’estudis que porta el seu nom. El Pla Maluquer va significar una renovació en profunditat de la universitat catalana en consonància amb els principis que havien inspirat la Universitat Autònoma d’abans de la guerra civil en la qual ell havia estudiat. La segona part del llibre està dedicada a la informació i anàlisi del que va significar el creuer dins la política educativa de la República i als problemes que van sorgir durant la seva organització. També s’explica en què va consistir exactament el periple i s’informa sobre els tres textos –de fet, esborranys— que Joan Maluquer va escriure i sobre els quals es basa la versió ara editada pel seu fill Jordi. I, finalment, a la tercera part es publica el text definitiu del dietari del viatge escrit per l’ aleshores estudiant Joan Maluquer de Motes. El llibre es clou amb uns apèndixs que contenen diversos textos sobre el creuer i fragments de dietaris, i amb un capítol de fonts i bibliografia.
El creuer és important per moltes raons. N’esmentaré tres. En primer lloc, posa en relleu l’altíssima exigència intel·lectual de les elits universitàries d’aquell moment; el moment fundacional de la II República espanyola. Aquesta és una de les sorpreses que em vaig endur mentre elaborava la biografia de Salvador Espriu. Quan va entrar a la universitat ell i Rosselló-Pòrcel –que participarien en el creuer— enlluernaven les seves companyes d’estudi recitant la Divina Comèdia directament en italià. Però no eren els únics que demostraven un coneixement insòlit, des dels ulls d’ara, en relació a la seva edat. El mateix Joan Maluquer, sembla haver conegut, per fotografies o dibuixos, la majoria de peces arqueològiques que pot contemplar directament en els museus que l’expedició visita. No s’enduu gaires sorpreses talment com si enlloc d’un estudiant de 18 anys fos un postgraduat a punt d’enllestir la tesi doctoral. També acabaran per destacar en el món cultural peninsular dos dels joves professors de la Facultat barcelonina que participen en el viatge: Jaume Vicens Vives, que farà mans i mànigues perquè en el creuer s’hi embarqui Roser Rahola, amb qui comença a sortir, i amb qui s’acabarà casant; i Guillem Diaz Plaja, que al creuer coneixerà Concepció Taboada, amb qui també s’acabarà casant. La delegació diguem-ne espanyola, la més nombrosa, també inclou alguns dels noms més destacats de la cultura castellana dels anys posteriors a la guerra civil. Per exemple, Gregorio Marañon Moya, Luís Díez del Corral, Enrique Lafuente Ferrari, Antoni Tovar, Julian Marías, Fernando Chueca Goitia, Luís Rodríguez de Viguri; o bé Isabel García Lorca, Soledad Ortega Spottorno i Juan Pérez de Ayala.
La segona consideració rau en el caràcter de miratge que, dissortadament, acaba tenint l’episodi. A nivell individual la influència que aquests estudiants arribaran a exercir sobre la societat catalana i espanyola, a través dels seus diferents àmbits acadèmics d’actuació, serà innegable; i, en general, serà una influència positiva, com hem vist, per exemple, en el cas de Joan Maluquer. Però a nivell col·lectiu aquesta és una generació que havia de menjar-se el món i que acabarà dividida, i en bona part frustrada, per la guerra civil. Els millors anys de la II República són, sense dubte, els primers. Els nous dirigents polítics assumeixen l’esperit regeneracionista del krausisme i de la Institución Libre de Enseñanza. No és cap casualitat el paper destacat –inclòs el seu pas pel ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts— que en els governs d’Azaña juga Fernando de los Ríos, nebot i deixeble de Fernando Giner de los Ríos. Una de les filles d’aquest polític participarà en el creuer. Però quan el Ciudad de Cádiz salpa del port de Barcelona pocs poden endevinar que el miratge està a punt d’esmicolar-se. Els fets de Casas Viejas que havien passat uns mesos abans –la mort a mans de la guàrdia civil d’un d’un grup d’anarquistes que havien proclamat el comunisme llibertari— signifiquen el principi de la fi del bienni progressista d’Azaña. La II República, ofegada entre una dreta que Gil Robles no pot, o no vol, portar per la via de l’oposició pacífica, i una part del PSOE i de la CNT que no han deixat de somiar en la Revolució, desembocarà en una guerra civil que començarà tot just tres anys després d’aquell entusiàstic viatge per la Mediterrània.
La tercera i última consideració té a veure amb la figura del filòsof alemany Oswald Spengler (1880-1936). Es tracta d’un filòsof mal vist perquè bona part de les seves teories van servir de coartada ideològica als dirigents nazis. Per a Spengler, les cultures són realitats geològiques vives que experimenten la seva pròpia transformació a tenor d’uns cicles històrics que passen del naixement a la plenitud i a la decadència. En aquest cicle només les nacions fortes sobreviuran. Això fa imprescindible un alt grau de cohesió. I aquí apareix el seu antisemitisme adreçat als jueus que seguien considerant-se com a tals i que formaven una col·lectivitat diferenciada. No tenia res en contra dels jueus que havien quedat assimilats del tot a la cultura alemanya com seria el cas, per exemple, d’Stefan Zweig. Spengler era un antisemita però la proposta de Hitler de perseguir els jueus per la seva sang, i no per la seva actitud social, li va semblar una ximpleria i un crim. Els assassinats comesos pels nazis durant l’anomenada Nit dels Ganivets Llargs va acabar per distanciar-lo de Goebels i els seus amics, sobre els quals no va estalviar crítiques. Va morir el 1936 i mai no s’ha aclarit si va ser per problemes reals de salut o assassinat per ordre dels seus teòrics deixebles.
Oswald Spengler va publicar La decadencia de Occidente, en dos volums, en els anys 1918 i 1922. L’èxit va ser immediat. Ho prova el fet que la primera traducció espanyola data del 1923. Potser ens sorprendrà veure, en els títols de crèdit del llibre, que la traducció és obra de Manuel Garcia Morente; sí, l’impulsor i ei degà de la Facultat de Filosofia i Lletres republicana i el director, in situ, del creuer. Morente és el traductor d’Spengler en la seva condició de deixeble de José Ortega y Gasset, que és qui signa el proemi a l’edició espanyola. Què hi trobaven Ortega i Morente en la filosofia de Spengler? Tots dos pertanyen a la Generació del 27, una generació optimista en contrast amb el desolat pessimisme dels escriptors del 98. Ells no ploren per un imperi perdut sinó que lluiten i somnien en una Espanya republicana. ¿No és Ortega el qui signa, el novembre de 1930, Delenda est monarchia un article rebut com el cop de gràcia intel·lectual al règim d’ Alfons XIII? Si Espanya vol sobreviure cal crear un país fort, consistent, dur. És exactament el que propugna Spengler en uns textos escrits i publicats entre 1918 i 1922 quan els nazis encara no han aparegut en l’horitzó polític i social d’Alemanya.
No és cap disbarat afirmar que l’ombra d’Spengler acompanya aquells professors i aquells estudiants en el seu creuer per la Mediterrània. Serà una ombra molt més estesa d’allò que la correcció política demanaria perquè la trobem, amb major o menor grau, en l’obra d’Ortega –per exemple, a La rebelión de las masas–; en el pensament de José Antonio Primo de Rivera; i en el rerefons de l’ interès d’Espriu per Israel (títol de la seva primera obra). La pervivència d’Israel com a poble i com a cultura trenca totes les teories d’Spengler. Envoltat, al llarg de la seva història, dels imperis més poderosos –Mesopotàmia, Egipte, Roma, Aràbia— Israel aconsegueix no només sobreviure sinó aportar a la civilització occidental el seu tret segurament més característic: el cristianisme. I això és així perquè té allò que, als ulls d’un escriptor, constitueix l’arma més poderosa: el Llibre, o sigui, la Bíblia. Espriu, en adonar-se’n, queda fascinat.
Revista de Catalunya, 298. Abril, maig, juny 2017.
Com que en aquest país no hem tingut un debat seriós sobre la fallida de la Modernitat i l’adveniment, ni que sigui per contrast, de la Postmodernitat es fa difícil parlar de determinades qüestions –com ara les que planteja L’amic de la finca roja, el llibre que acaba de publicar Mercè Ibarz— sense haver de fer un seguit de consideracions prèvies. Jo, aquestes consideracions, ara i aquí, no les faré. Però si em demanessin un resum d’aquest llibre diria que es tracta d’una crònica, amb tesi i reflexió, de la Modernitat escrita des dels paràmetres de la Postmodernitat. No tots els artistes que hi surten ho són, de moderns. Dalí, per exemple, no ho és, i per això mateix s’enfronta amb Breton i, també, ben mirat, amb Buñuel (que seguirà sent un revolucionari polític tota la vida). En tot cas, els anys i els artistes que desperten la fascinació d’Ibarz són els anys de la Modernitat, és a dir, els del convenciment, per part dels intel·lectuals, dels artistes i dels segments més inquiets de la població, que la Història és una línia recta que va de les coves d’Altamira a l’Emancipació Universal; un camí ineluctable que exigeix un compromís individual del qual no ens podem escapar. Aquest és el fil roig que uneix els diversos artistes que apareixen en el llibre: Buñuel, ja ho he dit; Acín –que Ibarz ens va descobrir a molts, ja fa uns anys–; Salvat Papasseit i Torres Garcia; l’equip Crònica; els cineastes espanyols, i catalans, que als anys trenta van anar a Hollywood; els cineastes catalans dels anys seixanta que van haver de triar entre Victor Hugo i Mallarmé; o l’insaciable Blasco Ibáñez. Però tot i que aquests artistes comparteixen, de fons, una visió optimista de la història –i per això la majoria d’ells es revolten contra la que els ha tocat viure– no hi ha res de rectilini en la seva vida i en la seva obra. Ni tots els podem encaixar en el mateix patró. He deixat expressament fora de la relació Joan Sales, Angeles Santos i Mercè Rodoreda perquè, per raons diverses, no em semblen uns artistes “moderns”. Sales perquè, a partir del conflicte col·lectiu que significa qualsevol guerra, es mou entre l’angoixa existencial i la metafísica, prop de Dostoievski i Camus, és a dir, dins dels laberints més inquietants de l‘ànima humana; Angeles Santos perquè s’apropa l’abisme d’aquesta ànima però, després, espantada, retrocedeix; i Mercè Rodoreda perquè els seus personatges no volen saber res de la història; i és lògic, perquè n’han estat les víctimes. Tot això, ho sé, és notablement matisable i jo mateix podria explicar com la Rodoreda es resistia a acceptar qualsevol interpretació de la seva obra que comportés una reducció de significats.
Mercè Ibarz hi simpatitza amb els personatges que ens presenta i que estudia. Ho dic perquè ens entenguem: ella és una dona d’esquerres, que creu que el treball artístic ha d’ajudar “a matisar, desvelar i somoure l’alienació del món” i que es malfia, potser amb raó, de la Postmodernitat. Però, en canvi, allò que fa suggestius els seus textos és la insòlita llibertat amb què examina autors, períodes i tendències; una llibertat fruit de la Postmodernitat que si alguna virtut presenta és la de no accepta apriorismes ideològics o estètics. Mercè Ibarz té, naturalment, una idea de la vida i de l’art però l’anàlisi dels “seus” personatges la fa sense cap esquema preestablert. I d’aquí en surt una riquesa de propostes i matisos que converteixen la lectura en un exercici fascinant. Per exemple, relacionar Salvat Papasseit amb Torres Garcia és relativament previsible; colar-hi Marcel Duchamp, i que aquesta presència resulti coherent, ja és més difícil. I així a cada capítol: en el de Mercè Rodoreda hi apareixen Rossellini, Michaud, i Samuel Beckett i entenem el paper que la pintura juga en l’itinerari creatiu de l’escriptora; el retrat de Joan Sales comença amb una definició que val per tot el capítol: “Oceànic Sales”; la reivindicació de l’Equip Crònica comporta una revisió –ja era hora!—de les segones avantguardes –Tàpies, en primer lloc— en el context de la Guerra Freda; i el text sobre l’Escola de Barcelona defuig el victimisme i destaca, amb raó, la seva contribució positiva al cinema del nostre país i al cinema “tout court”. Ah, i tens tota la raó, Mercè: l’únic pintor entre els seus contemporanis a qui Picasso mirava de reüll és Henry Matisse; l’únic, en efecte, que li podia disputar la glòria (I la gran exposició Picasso-Matisse organitzada al Grand Palais de París a finals del 2002 així ho certificava).
Però si el llibre de Mercè Ibarz m’ha agradat tant és perquè està molt ben escrit. I, encara que això pugui semblar una qüestió massa personal, diré també que m’ha reconfortant. Mercè Ibarz, ara assagista, es va fer escriptora practicant l’ofici de periodista, i jo ho vull reivindicar. Escriu de cara a barraca, és a dir, amb el propòsit explícit que el lector l’entengui des de la primera ratlla. Res a veure, doncs, amb aquells textos assagístics, tan sovintejats a casa nostra, que semblen més pensats per complaure l’Acadèmia o el company de càtedra que no pas per comunicar. I, a més, Ibarz escriu amb una gran llibertat. No es tracta, només, de la llibertat conceptual, postmoderna, a la qual ja m’he referit sinó també a la construcció del relat, del pensament que vol expressar. Hi ha dades, dates, interpretació, meandres narratius que ens porten de Saidí al món, i tot això al servei d’un punt de vista valent, que arrisca, que prefereix caminar pels marges, i descobrir el què hi troba, més que no pas per la calçada central de la tradició.
L’al·lusió als marges no és gratuïta. Ella ho escriu així: ·”La creació específica del moment és en els marges, fora de la Institució Art, o en els seus intersticis”. Sí. És veritat. Joan Ponç va viure al marge; i Tàpies a la calçada central i veurem, finalment, com queda la classificació. Però un dels problemes del segle XX és la seva inesperada facilitat per fagocitar també tot allò que creix als marges. L’experiència de les avantguardes és, en aquest sentit, irrebatible. Van començar essent repudiades per les institucions i han acabat a les parets dels museus, convertides en objecte de culte dins les noves catedrals laiques. Seria injust, però, pensar que Mercè Ibarz no n’és conscient, d’aquest fenomen. L’explica amb una gran claredat: “L’art després de la política d’emancipació tal com havia estat formulada, desenvolupada i liquidada en les seves formes convencionals al llarg del segle XX, no té respostes, el seu collage ni tan sols té fons. És en tot cas un buit que pot, en alguns casos, permetre el pensament, la percepció. Mentre espera quines són les noves relacions amb l’espectador que l’omplirà”. Ibarz, atenta i sàvia, aixeca acta del final d’aquell període d’optimisme, que desemboca en el segle més violent de tota la història d’Europa, i que n’hem vingut a dir Modernitat.
Guardo un mal record del desenllaç de la meva amistat amb Carles Fontserè, i amb Terry Broch, la seva esposa. Per això fins ara no m’havia decidit a escriure res sobre el presumpte filonazisme del personatge, tot i que algunes persones –i sobretot, Assumpció Maresma— m’ho havien demanat. La història que explicaré és una història trista on quasi ningú no queda bé –probablement, jo tampoc— però ara que la polèmica ha tornat a revifar potser és el moment d’explicar-la.
Vaig conèixer en Fontserè i la Terry l’any 1977 arran de la publicació del llibre Carteles de la República y la guerra civil del qual n’eren autors Jaume Miravtilles, Josep Termes i ell mateix. Crec recordar que per primera vegada el tema del cartellisme republicà era objecte d’un llibre. Ell, en Carles, hi devia posar alguns dels seus cartells i, probablement, també algun text. El va publicar l’editorial La Gaya Ciència que havia creat i dirigia Rosa Regàs. Vaig entrevistar en Fontserè un dia que va baixar, des de Porqueres, a Barcelona. Em va impressionar la seva barba, la seva vehemència i la manera directa com tractava els problemes. Em va explicar que com que l’editora li donava allargues a l’hora de pagar-li ell havia anat al seu despatx i havia tirat una cadira o una taula enlaire. Després, vaig pujar un dia a Porqueres, em va ensenyar les dues masies que havia comprat i que estava acabant de reformar –amb els milers de fotografies que hi guardava– i vaig quedar extasiat. En Carles era un personatge d’una peça, i la Terry cuinava, al meu criteri, de meravella. De seguida vaig saber que havien invertit tots els seus estalvis en la compra i l’arranjament de les dues cases i que se sentien decebuts perquè ell no trobava feina i quan la trobava no li pagaven o li pagaven tard i malament.
La situació econòmica d’en Fontserè i la Terry era cada vegada més precària i em constava que s’havien venut una premsa d’un notable valor. M’imagino que estaven disposats a vendre el que fos necessari per sobreviure. I no cal oblidar que ni ell ni ella havien perdut els seus contactes als Estats Units. No era gens desenraonat imaginar que l’extraordinària col·lecció de fotografies d’en Carles podia trobar, en alguna de les universitats o centres museístics d’aquell país, un comprador generós. En el primer govern Pujol vaig treballar de cap de gabinet del conseller Max Cahner. En un moment donat, vaig parlar amb Cahner de la necessitat d’assegurar la permanència del patrimoni cultural dels Fontserè a casa nostra. El conseller va pujar un dia a Porqueres i va quedar-ne convençut. En Joan Saqués, en aquell moment Cap dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, es va ocupar de tirar endavant els tràmits corresponents. El resultat final va ser que el Departament va quedar propietari de totes les obres a canvi d’un vitalici per a en Carles, que la Terry continuaria cobrant si ell desapareixia primer.
Assegurada la tranquil·litat econòmica de la parella, en Carles es va poder dedicar de ple a un vell projecte fins aleshores irrealitzable: la redacció d’un llibre que expliqués el fenomen del cartellisme a la Catalunya de la II República i de la guerra civil. El llibre es va titular Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i ho són, unes memòries, però també una crònica exhaustiva de l’evolució del cartellisme durant aquells anys i del paper que hi van jugar els seus protagonistes més destacats. En Fontserè era un home que sabia escriure i que tenia una obsessió per l’exactitud de les dades, dates i activitats dels personatges que formaven part de la història que explicava. Per això, durant els anys en què va durar la redacció del llibre sovint consultava arxius i biblioteques, inclosa la Nacional de París. A França hi vivia el seu amic Antoni Clavé a qui sovint trucava o visitava potser per ratificar o rectificar una simple dada. El resultat d’aquesta recerca obsessiva és el llibre esmentat, de consulta indispensable per a tots aquells ciutadans que vulguin conèixer en què va consistir el cartellisme català d’aquella època. Tal com passaria amb el segon volum –l’objecte de la polèmica actual— aquest primer llibre també va aixecar recels. No era per les dades que incloïa sinó per algunes de les opinions que Fontserè hi manifestava. I, en concret, per la seva reacció davant la crema d’esglésies a Barcelona els primers dies de la guerra civil. “Amb aquell acte de fe revolucionari –escriu a la pàgina 193— es revivia l’ancestral cerimònia del ritu precristià a Moloc, tan esplèndidament evocat en el Salammbô de Gustave Flaubert. Un ritual insurgent que un profund teòleg jesuïta alemany podria qualificar d’ autènticament religiós. Vaig sentir-me solidari amb aquells desconeguts iconoclastes”.
L’èxit d’aquest primer volum va ser indiscutible i Carles Fontserè va esdevenir un personatge més o menys públic sempre dins els límits de la popularitat propis de la literatura catalana. El llibre es va publicar el 1995 i no devia passar gaire temps abans que els responsables de l’Editorial Proa –crec que el director literari era, en aquell moment, l’Oriol Izquierdo— i en Fontserè arribessin a un acord per a la publicació d’un segon volum de memòries. Aquest cop en Carles escriuria les seves vivències a França durant la II Guerra Mundial com a refugiat espanyol. Ell s’hi va posar amb la seva habitual energia. La tesi del llibre era simple: els francesos l’havien tractat molt malament; els alemanys, l’havien tractat bé. Els alemanys havien entrat a París sense disparar ni un sol tret i, passat el caos de l’èxode inicial, la majoria de la població parisenca s’havia adaptat sense gaires problemes a la nova situació. Per la seva banda, els ocupants havien procurat no irritar gaire els parisencs i per això els teatres i els cinemes van tornar a funcionar de seguida. Sartre estrenava les seves obres i Simone de Beauvoir col·laborava amb Radio Vichy –això darrer no ho diu Fontserè sinó Michel Winock a les pàgines 615 i 616 del seu monumental llibre El siglo de los intelectuales–. La situació va canviar després que Alemanya comencés la invasió de Rússia, de la batalla d’Stalingrad i, sobretot, després que Alemanya instituís, per als homes francesos, el Servei del Treball Obligatori, l’any 1943. Tot això ara és una realitat reconeguda però, en aquells moments, finals del segle passat, no ho era tant. Tot just el 1974, el cineasta Louis Malle, en la seva pel·lícula Lacombe Lucien, havia qüestionat la versió oficial de la Resistència francesa enfront del nazisme.
Per tombar la versió diguem-ne oficial del que havia passat a França, i especialment a París, durant l’ocupació alemanya n’hi hauria hagut prou en què en Carles expliqués la seva experiència, i el que ell havia vist. En general, la població francesa –i els polítics francesos— no havien tractat gens bé els refugiats espanyols, milers dels quals havien anat a parar a improvisades instal·lacions a les platges del Rosselló. (Entre ells, per cert, el meu pare). Fontserè era un ciutadà amb ofici, capaç de guanyar-se la vida però això no li servia de res cada vegada que era detingut quan aconseguia escapar-se del camp. Per a ell, l’entrada de l’exèrcit alemany a París va suposar una autèntica alliberació. És políticament incorrecte haver d’admetre-ho però ell ho va viure així. I sí, ell i el seu amic Clavé van col·laborar a la revista La Gerbe, promoguda i dirigida pels ocupants alemanys. El director efectiu d’aquesta revista, Eitel Moellhausen, va impedir que la mare d’en Fontserè anés a parar a un camp de concentració –quan ella havia aconseguit arribar a París fugint d’Espanya— i va ajudar el seu germà en una situació semblant. És lògic que en Carles Fontserè li estigués agraït.
Els problemes comencen quan en Fontserè converteix la seva experiència personal en una reflexió general sobre la II Guerra i les seves causes. És aquí on les seves opinions grinyolen. Grinyolaven i espantaven la Terry, una persona molt més analítica que obsessiva. La Terry estava molt preocupada pel caient que anava adquirint el llibre. I no recordo si em va fer arribar les pàgines que ella considerava més polèmiques o bé una còpia de l’original sencer. Em va dir m’ho llegís i que, si us plau, li digués a en Carles a través d’ella què em semblava tot plegat. Més que la col·laboració a La Gerbe –que potser no acabava de calibrar en tota la seva importància— jo estava sorprès, i contrariat, pel que en Fontserè deia de Roosevelt i pel que no deia de la persecució als jueus. Fontserè denigrava Roosevelt i l’arribava a fer responsable de l’esclat de la II Guerra amb l’argument que el seu objectiu era dinamitar l’imparable progrés, que podia derivar en hegemonia, d’Alemanya. També venia a dir que ni Roosevelt ni els britànics havien fet res per socórrer la població jueva tot i que sabien –des de molts abans de 1940– el destí que Hitler li reservava. Naturalment, jo no estava gens d’acord amb aquests punts de vista –que amagaven una exculpació de la política alemanya— i així li vaig fer veure a la Terry. I així ho vaig dir en l’acte de presentació del llibre a la premsa, a finals del 1999. El llibre es titula Un exiliat de tercera. A París durant la segona Guerra Mundial i l’acte de presentació es va celebrar crec que al restaurant de l’aleshores Hotel Calderón, a la Rambla de Catalunya, molt a prop de la Casa Garriga i Nogués, aleshores seu del grup editorial Enciclopèdia Catalana.
Vaig parlar abans de començar a dinar i em va semblar que feia un elogi general de l’obra amb unes crítiques concretes centrades en els punts que ja he esmentat. En Fontserè, però, no ho va entendre així. Va encaixar molt malament les meves paraules i, de fet, a mig dinar va dir que no es trobava bé. A la sortida, l’Isidor Cònsul, que feia poc que havia estat nomenat director literari de Proa, em va dir: “Si tu et dius amic d’en Fontserè, com deuen ser els seus enemics!” i al cap de poques setmanes va organitzar una segona presentació –a la Pedrera, em sembla— en la qual van prendre-hi part Daniel Giralt Miracle i suposo que el mateix Cònsul. Jo no hi vaig ser convidat. En Carles i la Terry van trencar tota relació amb mi. Sé que, després de la seva mort, en Carles Fontserè va rebre un homenatge oficial i públic. Ho sé pel que en van dir els mitjans de comunicació. També sé que hi va haver una mena d’Any Fontserè amb un comissari i tot. Ningú, però, me’n va parlar mai tot i que la meva implicació en la vida i obra de Carles Fontserè era fàcilment rastrejable. Ell és un dels personatges que formen part del meu llibre Dau daus, un conjunt de retrats literaris que van tenir la sort de guanyar el Premi Joan Fuster l’any 1991 i posteriorment el Premi Nacional d’Assaig. I per bé o per mal el meu nom figura també a l’última pàgina del segon volum de les seves Memòries. L’esment diu: “He escrit aquest volum gràcies a l’encoratjament que en el seu moment van donar-me Josep Benet i Agustí Pons”.
Per acabar, vull manifestar que al meu entendre en Carles Fontserè no va ser ni un resistent ni un filo-nazi. La seva col·laboració amb les autoritats d’ocupació alemanyes és directament conseqüència del mal tracte que va rebre dels francesos –o de les autoritats franceses–. I per això aquesta col·laboració no té res a veure amb la de determinats escriptors –Drieu la Rochelle, Celine, Brasillach— que van acabar en el feixisme després d’una elaborada evolució intel·lectual. Aquest no és el cas de Fontserè. Carles Fontserè és el mateix personatge quan dibuixa el cartell FAI—Llibertat; quan és a punt de ser afusellat pels dirigents de les Brigades Internacionals; quan col·labora amb “La Gerbe”; i, després, als Estats Units, quan treballa al costat de Cantinflas –que no tenia res de feixista— i de Dalí. A Carles Fontserè jo el veig, sobretot, com un supervivent; un supervivent que, a la França ocupada, es va rebel·lar contra el paper de perdedor que li reservava la història encara que fos a costa d’anar més enllà del que molts poden considerar moralment admissible.
Aquests dies, per tal de preparar la meva intervenció en l’acte d’homenatge que li va organitzar la càtedra Josep Termes, m’he tornat a llegir els dos volums de memòries de Víctor Alba que duen per títol Sísif i el seu temps. Entres les reflexions que hi he trobat vull destacar aquesta: “La política ha estat el centre de la meva vida a partir dels meus setze anys. No he deixat de banda res, tot ha estat important, però tot ha estat catalitzat per la política: dones, cultura, ofici, família. No he mirat mai res que no fos amb ulls polítics. En això crec que sóc característic de la meva generació”. És veritat. Molts dels esperits més selectes de la seva generació van estar submergits en la política, fins i tot encara que no es tractés de seva ocupació professional. Penso, per exemple, en els filòsofs –i no només en Sartre– en aquells temps maîtres à penser amb una clara vocació d’intervenció política.
Quan deixava de llegir aquests textos d’en Víctor Alba obria la tele i era rar el dia que no mostraven imatges d’algun nou episodi dramàtic protagonitzat per refugiats que volien arribar a Europa o que, com els de Calais, no en volien sortir. Sovint els reportatges venien acompanyats d’opinions d’experts, tertulians, i moralistes en general, sobre la manca de solidaritat d’Europa i el paper d’estrassa que estaven fent els nostres governants a l’hora d’abordar aquest tema. I jo em preguntava, potser per influència de Víctor Alba, on havia quedat la política. Em preguntava si la crisi dels refugiats la solucionarem els europeus amb mesures humanitàries o la solucionaran Rússia i/o els Estats Units amb mesures polítiques. És cert que les mesures polítiques estan trigant a arribar i que, passi el que passi, el drama dels refugiats no té una solució fàcil. Sí, doncs, que cal que Europa sigui capaç d’articular unes normes d’acollida coherents i consensuades. Però l’existència de mesures humanitàries no pot fer oblidar l’absència d’iniciatives polítiques, que són les úniques que poden atacar de debò la rel del problema. Ara bé, entrar en el terreny de la política implica assumir un major grau de compromís en el conflicte i ser capaços de dur a la pràctica una sèrie d’iniciatives concretes. Manifestar-se davant les ambaixades de Sírias i Rússia? Participar, amb veu pròpia, en les reunions diplomàtiques on s’intenta acabar amb la guerra de Síria i decidir el futur d’aquest país? Però, ¿com fer-ho si Alemanya té uns interessos (no irritar gaire Rússia, per exemple) i França, uns altres? I ¿quin exèrcit podríem enviar-hi cas que calgués una actuació dissuasiva com la que fa posar fi a l’agressió sèrbia a Kosovo (gràcies a la iniciativa i a la decisiva participació dels Estats Units)? Una Europa sense una política exterior pròpia –“a qui truco, quan truco a Europa?” segueix preguntant-se el Kissinger de torn— i sense un exèrcit propi està condemnada a exercir d’infermera humanitària i no de metge cirurgià. Beneïdes les infermeres que ens alleugen el dolor diari! Però el mal el curen els operadors al quiròfan.
L’humanitarisme acaba essent una bona coartada per a tothom. Ens permet indignar-nos sense arriscar gaire; ens permet seguir maleint el govern –el nostre, o el més proper–; a,b total impunitat i bona consciència; permet a les televisions divulgar imatges dramàtiques; i dona arguments i presència mediàtica a les oenagés. I consti que les oenagés i els grups de particulars que operen sobre el terreny salvant vides humanes mereixen el suport i l’admiració. Però l’al·lèrgia a la política ens condemna, en aquest i en altres conflictes, a exercir papers secundaris en la gran pel·lícula del món. És aquesta l’Europa que volem?
Les reflexions sobre el pas de la Modernitat a la Postmodernitat no han estat, ni són, gaire usuals en l’àmbit de la literatura catalana. Tenim magnífics especialistes en tots, o la majoria, dels autors més destacats de la nostra literatura moderna i contemporània. Però no abunden les connexions interdisciplinàries que potser ens donarien una imatge més global del treball dels nostres escriptors; una imatge més lligada als grans corrents ideològics i estètics de la contemporaneïtat. Podria dir-se, per exemple, que Montserrat Roig és un dels darrers autors de la Modernitat, en el sentit que necessita una visió global del món i les coses que hi passen, a l’hora de posar-se a escriure; i que Quim Monzó és un dels primers escriptors de la Postmodernitat perquè ja no aspira a entendre-ho tot sinó només el fragment de realitat que està descrivint en aquell moment. Ningú no pot negar que hi ha un abans i un després de la caiguda de les ideologies globalitzadores; i ningú no pot negar tampoc que, amb o menys profunditat, la literatura catalana no ha quedat al marge d’aquesta diguem-ne revolució.
És per això que els llibres que ve publicant Enric Balaguer em resulten tan suggestius. Balaguer és catedràtic de literatura catalana a la universitat d’Alacant i l’impulsor d’un grup permanent de recerca de literatura contemporània especialitzat en el gènere biogràfic i la literatura del jo. Vaig començar a llegir-lo quan va guanyar, el 2009, el premi Rovira i Virgili de biografies i de memòries. Jo formava part del jurat i en aquella convocatòria de seguida va destacar La casa que vull, títol manllevat d’un dels grans poemes de Salvat-Papasseit. Llegir les reflexions d’un professor de català a Alacant que es declara atret pel budisme i que no converteix el seu text, com legítimament podria haver fet, en una inacabable lamentació sobre la situació lingüística i cultural del seu entorn més immediat em va semblar una singularitat admirable. Abans, Balaguer havia publicat Contra la modernitat i altres quimeres (2002) i La totalitat impossible (2006); i, amb posterioritat, Constel·lacions postmodernes (2015).
Ara, Enric Balaguer acaba d’editar El desert i altres palpitacions del nou segle (Editorial Gregal). El títol vol ser un homenatge explícit a Eugeni d’Ors el qual afirmava que ell, en el Glossari, es limitava a prendre nota de les “palpitacions dels temps”. El llibre consta de 16 assajos no gaire llargs i un postfaci d’Alex Broch. La manera com Balaguer planteja els temes em recorda la que practica Rosa Delor en el seu monumental estudi La càbala i Espriu. Una poètica de la llum: una crítica literària que parteix de l’obra estudiada, sense cap esquema teòric previ, com si tractés –i, de fet, es tracta– d’una peça única. I a partir d’aquest estudi, el crític acaba escrivint un text d’una qualitat literària autònoma, l’última finalitat del qual és obrir als lectors els camins més amplis possibles d’interpretació. És per això que en els dos llibres –en el de Rosa Delor i en el de Enric Balaguer– circulen noms molt diversos i aparentment poc relacionats amb l’obra analitzada. Per les palpitacions que ens ocupem desfilen, per exemple, W.H.Auden i Vattimo; Horaci i Jean Paul Sartre; Mc. Luhan i Ferran de Pol; Georges Steiner, Bertolucci i David Lean, entre d’altres. O sigui filòsofs, novel·listes, poetes, cineastes…
La situació del català; la relació entre el llenguatge i les noves maneres d’entendre la sexualitat; el magnetisme del desert com a paràbola de la situació de l’home contemporani; les conseqüències socials de la desaparició de les humanitats en els plans d’estudi; la progressiva pèrdua de la capacitat d’assumir responsabilitats individuals; l’escriptor, la depressió i el suïcidi; la possibilitat o impossibilitat de ser feliç i el paper que hi pot jugar la poesia; Eichmann i el problema del mal; la nostre relació, indiferent o no, amb els altres… Aquests són alguns dels temes sobre els quals reflexiona Enric Balaguer. L’assagista no s’enganya sobre els límits de la naturalesa humana. “El que la història del segle XX ha mostrat en molts moments –escriu—(…) és com la gent davant de la por renuncia a la llibertat. O si hom vol, entre la llibertat i la por (a no tenir faena, a passar necessitats, a viure agressions…) o, simplement, la incertesa de la vida, aposta per la seguretat, mal que supose perdre possibilitats d’elecció”. Tot i que en el mateix text, Balaguer reivindica: “Un ésser capaç de ser ell mateix manté una autonomia pròpia i no es deixa arrossegar per líders amb interessos espuris, ni accepta la ideologia deshumanitzadora del consum com una manera de satisfer altres camps de realització personal. I finalment diríem que pot bandejar l’aculturació televisiva que s’administra diàriament en els països occidentals”. Balaguer, com subratlla Àlex Broch en el postfaci, escriu des de la fragmentació. No podria ser d’altra manera. La fragmentació és la manera més honesta amb què un assagista es pot afrontar als grans temes de reflexió del nostre present.
Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons. En primer lloc, perquè ell, més que cap altre cantant contemporani, expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó. Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris, els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.
Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir, la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social. Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones. És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera. Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi. Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”. I per sempre, podríem afegir.
Però allò que realment dona importància als poemes de Dylan és que aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers. Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922. Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència. Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.
Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament. Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera. Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units. I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important. Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.
Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant. És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.
"Amo les faules del filòsofs;